Divendres València es va banyar de verd amb els carrers plens de docents i famílies al crit unitari “d’Educació pública de qualitat… i en valencià”.
Però per què de sobte totes les etapes des del 0-3, infantil, primària, secundària i cicles demanem a crits que l’educació no pot seguir així? Cada etapa amb les seues peculiaritats, però totes unides pel mateix crit: cal més inversió en educació.
Imagineu estar amb 10 nadons d’un any durant 8 hores? Jo no. Imagineu com és possible atendre tants infants i cobrir les seues necessitats? Mentre un s’ha fet caca, l’altre plora de fam, l’altre plora perquè vol anar a casa i a la mestra li falten mans.
Imagineu una classe de 25 xiquets de 3 i 2 anys (si són de finals d’any) amb una sola mestra? Jo tampoc. Però la realitat és que la mestra del meu fill no podia acompanyar-lo al bany perquè o el meu fill anava sol, o en deixava a soles 24 més. Així que el meu fill de dos anys anava al bany i es torcava el cul regular o malament i venia a casa amb els calçotets tacats. I la seua mestra se n’anava sola a casa sentint-se una merda perquè no arriba a tot.
Imagineu començar el curs amb la plantilla incompleta? Doncs això passa a cada escola. A setembre faltaven tres tutores, així que la d’anglés cobreix unes hores a tercer de primària, mentre que la PT cobreix a primer, i la d’audició i llenguatge a segon… i així fins que quasi a octubre potser ja estem tots. I mentre això passa els vostres fills no fan anglès, els xiquets que ho necessiten no reben ajuda de la PT, i els d’audició tampoc… i així tirem cobrint forats entre totes i tots.
I a secundària? Vos imagineu una etapa tan complexa com la de l’adolescència on les famílies se senten allunyades dels seus fills, no els reconeixen, no saben en molts casos com acompanyar-los perquè estan en una etapa de canvi cap a la vida adulta i comenten “no hi ha qui l’aguante”. Doncs nosaltres “n’aguantem” 26 o 30 en cada aula. I ho fem com tots els mestres en cada etapa. Amb vocació. Perquè molta gent em pregunta “com pots treballar amb adolescents?” Doncs perquè és una etapa fascinant en la qual pots parlar, debatre, reflexionar… perquè els acompanyem cap a l’adult que seran… però ho fem en unes condicions lamentables. En aules sense aire, sense ventiladors, en aules on ens trobem 26 alumne. I ara vos parlaré d’un cas en concret: a 1r d’ESO tinc tres repetidors (desmotivats del sistema educatiu, que això seria un altre article sencer), 5 ACIS (un té nivell de segon de primària, dos de cinquè de primària, i dos de sisè), tinc dos nouvingudes que no entenen ni saben l’idioma, un TDH, una xiqueta amb dislèxia, i un cas d’autolesions. I no és una classe d’un institut conflictiu, ni d’un centre marginal. És un centre com el del teu municipi. I la mestra també se’n va a casa sentint-se una merda i plena d’ansietat perquè no dona l’abast. Tinc únicament dos mans i dos ulls i al vostre fill no puc dedicar-li més que minut i mig.
I el problema és que hem normalitzat començar el curs sense plantilles completes, hem normalitzat que les baixes tarden tres setmanes a cobrir-se, ens hem acostumat al fet que les famílies pinten la paret del pati o posen diners per insonoritzar el menjador perquè el soroll és insostenible, ens ha paregut normal que les famílies compren ventiladors i viure en un centre pensat per a 400 i on en conviuen 800. Ens hem acostumat a faltes de respecte, a atendre sense suport, fer guàrdia a la porta d’un bany i anar-nos-en a casa amb ansietat.
I hui els docents cridem que no podem més. Que volem educar i ensenyar amb dignitat.
Aina Santamaria Puga és docent de Secundària.
