A banda que no tinc quasi temps pel meu treball, trobar temps per a escriure opinions, darrerament, em motiva molt poc, perqué tinc la sensació permanent que predique en el desert. I no és perquè les meues reflexions arriben a poca gent, sinó perquè com a valencià en fa la sensació de viure en una permanent resignació social en la qual acceptem que mai canvia res i que si canvia és per a durar poc, per repetir els mateixos errors de sempre.
Emocionalment, no estic en el meu millor moment. A València, vaig quan juga el València i això tampoc ajuda massa en l’actual situació del club de Mestalla. Des de Múrcia, ja poc puc fer per a ajudar el poble valencià, per no poder no puc ni anar a la majoria de manifestacions que es fan. Activisme per xarxes? Això, a banda que per a desfogar-se i buscar un poc de validació, de poc val. Les coses, en realitat, es canvien als carrers, als bars, a les reunions d’associacions sindicals, per l’habitatge o de veïns. Massa valor donem a les eines virtuals i poc al poder d’una conversa que fa pensar i que activa alguna coseta dins del cap que acaba resultant contagiosa.
Estos dies amb la vaga indefinida dels docents ho hem vist. No sé si quan es publique açò els companys de l’educació pública continuaran en vaga o hauran tornat al treball, el que sí que sé són les converses que tenien amb mi alguns professors fa mesos, quan començaven les primeres vagues: tots es queixaven del poc seguiment dels seus companys i companyes. Què ha passat? Doncs que durant mesos qui feia vaga ha fet pensar a qui no la feia. Açò ha passat en converses del pati, en reunions del claustre i sí, també esmorzant al bar. Al final el contagi s’ha produït i s’ha aconseguit la vaga més important de la història moderna del País Valencià que fins i tot està contagiant altres autonomies de l’Estat. Sense reportatges a les teles públiques, sense aparicions a La Sexta o en Lo d’Evole, només amb un contagi social d’idees. Que vinguen els sociòlegs i politòlegs d’algun partit emoji i aprenguen alguna cosa, per favor!
Però encara que els docents tinguen tota la raó en les seues reivindicacions, ens trobem un problema estructural que no permet una vida normal ni per a ells ni per a la resta de valencians i que ens manté en un bucle infinit de contradiccions i de trampes a nosaltres mateixos. El problema és conegut, no es nega, però mai se soluciona i eixe problema com ja sabreu s’anomena Espanya o infrafinançament, perquè per a mi, són el mateix i per moltes yolandes, rufianes i unitats de l’esquerra que li posem davant per a omplir-la d’esperança, sempre ens porta a la misèria.
En 2024 el pressupost de la Generalitat Valenciana era de vora 30.000 milions d’euros, les tres partides principals sumaven més de 23.000 milions d’euros, més del 75%. Estes partides eren sanitat, pagar el deute i educació. Educació no arribava als 7.000 milions d’euros. Pagar el deute eren 8.000 milions d’euros. I eixe deute era i és per a pagar el que l’estat espanyol ens havia donat via fons de liquiditat autonòmica (FLA) per a poder pagar la Sanitat i l’Educació, ja que les transferències de la caixa única de l’Estat al País Valencià per a pagar-les no eren suficients. Vos estalviaré fer comparacions per a entendre la magnitud de la quantitat, perquè fa temps que he renunciat a la pedagogia social. Només diré que si el pressupost d’educació fora un sou de dos mil euros, els 72 milions que li han regalat a l’Opus Dei seria un sopar de 20 euros. Ho justifique? No! Només ho quantifique.
Què vull dir amb tot açò? Que utilitzem eines contra el PP que el PP utilitzarà contra nosaltres i que, per cert, ja ha utilitzat. O és que no vos recordeu dels titulars de «Compromís riega con millones de euros a entidades pancatalanistas»? Sabem de sobra que ells regalaran diners a amiguets, a retors i monges, a terraplanistes de la llengua i a periòdics fatxes. Sabem que “els nostres” faran o ho haurien de fer el mateix amb entitats culturals i mitjans en valencià (els crítics com este, no). Però la qüestió és una altra, això que es fa és una gestió de les molles que ens queden, és la gestió de la misèria i eixa gestió no ens llevarà la fam, ens l’agreujarà, ens fa caure en la resignació que res es pot fer, que mai canviarà res i que votar no val per a res. Els canvis electorals ja es produeixen per la gestió d’este sentiment de resignació col·lectiu, en què els politòlegs juguen amb la mentida i el màrqueting electoral per a portar-te com una ovella obedient o amb una pinça al nas a votar.
Vull desfer-me d’esta resignació en la qual visc a Mestalla i en la vida i vull traure alguna cosa positiva de la vaga educativa de docents. I és que s’entenga el seu èxit per a replicar-lo en la cerca de la gestió del pa i no de les molles. Amb l’esperança que estes línies facen pensar a algú més i que este i altres troben la fórmula per a deixar de gestionar molles, m’acomiade fins a la pròxima vegada que tinga temps, il·lusió i menys resignació.
