Des de l’inici de la legislatura els del Pp es van dedicar a fer l’animal. Abans de ser investit, Mazón es va estrenar amb aquella frase tan famosa: “En el peor de los casos tendríamos que chupársela a uno de Vox, que vienen aquí a tocar los cojones”. Aquest era el programa polític de Mazón per aconseguir la Diputació d’Alacant. I el mateix criteri intel·lectual va seguir per repartir les conselleries. Per exemple, al capdavant de la Conselleria de Comerç i Indústria va posar Nuria Montes, autora de la frase: “Hoy me he levantado así, con todo el coño que me tira para el sofá.” La consellera era youtuber i estava acostumada a expressar els seus estats anímics sense subterfugis. Però en la conselleria de Cultura Mazón encara volgué fer un pas més enllà i la cedí a un torero jubilat, de Vox, que pronuncià en Les Corts aquell cèlebre lament: “La oposición hace bromas, y es legítimo, con el hecho de que alguien del mundo de la cultura, un artista como yo, ocupe la Conselleria.” La devastació estava assegurada. I s’ha produït, en tots els àmbits. L’afer de Mazón en el Ventorro és només un dels episodis. El més tràgic. Però després de la dimissió forçada de Mazón hi havia qui creia que en el Pp predominaria la vergonya i que el nou president Pérez hauria de dissimular una mica. Error.
Juanfran s’ha trobat amb una vaga indefinida del professorat que li esclatava a la cara. Al capdavant de la conselleria d’Educació va posar una inspectora que el primer que va fer va ser pujar el sou dels inspectors i negar la pujada a la resta del professorat. Una jugada mestra. Mentrestant, per no perdre el temps, Vanesa, la parella del president, aconseguia pràcticament doblar el seu sou de funcionària gràcies a la concessió d’una ganga administrativa que ara està sota sospita. Tot això fa fàstic, evidentment. La categoria mental d’aquests personatges fa posar pell de gallina. El professorat s’ha revoltat justament. Fa anys que pateix la ineptitud dels polítics. Però ara tot va pitjor. Algú havia de dir prou a tant de desgavell.
Les manifestacions que s’han fet a València feia temps que no es veien. Eren manifestacions només del professorat de primària i secundària dels centres públics i, a més, es feien pel matí en dies laborables. I encara així han omplert els carrers. Cada vegada amb més gent. I, cada vegada, més gent amb més motius: uns més fàcils de concretar; uns altres, menys. Perquè, en realitat, el professorat està actuant com si fos la consciència del país. I aquell desafiament de donar-li la conselleria de Cultura a un torero, perquè es cagués en la cultura, ha resultat ser una idea que no li ha acabat de funcionar al Pp. Hi ha una reclamació salarial que haurà de ser atesa. I moltes altres reclamacions. En el Pp tenen un gran problema: són massa rucs per aquestes subtileses.
