María Consuelo Reyna assumí durant uns llargs vint-i-set anys la subdirecció i, després de la mort de José Ombuena, la direcció de Las Provincias. Durant molt de temps fou el diari valencià amb més audiència. I n’era molta! Reyna es considerava periodista, però la seua professió era odiar. Cobrava per fer-ho. La veritat li feia igual. Mentia, exagerava, atacava… Amollava, sense tremolar, que «el catalán es una lengua romance sin más. Y el valenciano tiene tantos puntos de contacto o más, con el italiano, con el gallego…». Abans italians, o gallecs, que catalans. O soltava que «fue una transición tranquila, sin revanchas y sin historias de ningún tipo».
Te n’has de riure. El secessionisme lingüístic tronat no cal ni comentar-lo. Diria el mateix del castellà? Sobre el mite de la transició pacífica, l’historiador Borja Ribera, en la seua tesi doctoral, documentà, amb un càlcul conservador, 522 actes de violència política durant aquest període al País Valencià. Quasi setanta atemptats amb bomba inclosos.
El 82,6% d’aquesta violència fou d’origen no policial. Tenint en compte que ací no hi hagué violència d’extrema esquerra mínimament significativa (Ribera atribueix a l’esquerra només l’11,6% dels atacs), la gran majoria, doncs, foren agressions dretanes contra valencianistes i esquerrans, que gaudiren d’una actuació policial i judicial si més no complaent. Els qui volien una ruptura democràtica, diga el que diga Reyna, reberen una bona ració de garrotades físiques i, gràcies a ella, dialèctiques.
Reyna, de fet, escrivia una columna diària a la dreta de la pàgina tres del periòdic que s’anomenava “La gota”. Mereixeria un estudi monogràfic. En cada gota ajustava comptes i assenyalava persones. Francesc Viadel considera que el paper de Reyna i del diari fou de «persecució filofeixista». A partir de 1978 es configurà com un dels ariets principals contra els qui aspiraven a un País Valencià modern. I continuà fins al cessament, el 14 de desembre de 1999, pocs mesos després de la majoria absoluta d’Eduardo Zaplana en les Corts Valencianes.
Sempre hi ha imitadors, més o menys vulgars, fins i tot de coses lletges, com aquesta. D’un quant temps ençà, també a la dreta de la pàgina tres d’un periòdic, un altre es dedica a defensar poderosos i a acaçar enemics reals o imaginaris. Com Reyna, té predilecció per valencianistes i esquerrans. Podria fer-ho contra, posem per cas, l’home més ric del País Valencià o la presidenta de l’Autoritat Portuària de València. Però, pel que siga, no ho fa.
Soc un dels molts que ha patit, més d’una vegada, aquest estil. Quan tenia una determinada responsabilitat vaig haver de callar, tot i les mitges veritats recurrents i algun muntatge. Em recomanaren prioritzar els interessos de la institució a la qual em tocava representar. Però ara estic en una altra etapa. Més lliure.
Per què ataca, de nou? Diuen alguns lectors de la novel·la Terres bàrbares que hi senyoreja un personatge, Eduard Pelegrí, que se li assembla. Serà una casualitat. Qui és Eduard? El narrador, el periodista Guillem Seguí, escriu que “és un dels més mediocres de la plantilla, poc donat a contrastar les informacions que publica, farcides d’errades i d’inexactituds. Li fa igual. Potser mai no s’ha sentit periodista. Se sap un comissari polític. Es dedica a odiar. Odia la humanitat i fins i tot s’odia ell mateix. N’exerceix. I n’excel·leix”. S’hi haurà sentit reflectit en Eduard i reacciona desbocat? Potser, si coneguera el món editorial, no escriuria segons quines coses.
Als dèspotes, com és conegut, els incomoda fins i tot la ficció. És un secret de domini públic com se les gasta, i com tracta als subordinats, la majoria dels quals millors professionals que ell. Però molts callen, tot esperant que no li caiga l’arruixada i que xope al del costat. Com amb “La gota”, si fa no fa.
De fet, el poder que atresoren (fer servir la tribuna per a advertir, amenaçar o directament piconar) prové de la por. No del respecte. I del silenci, de l’omertà valenciana. Coneixeran la distinció clàssica entra la potestas i l’auctoritas? Què els passa quan es queden sense potestas? Qui el plora quan cau Granada? Qui lamenta la seua soledat?
Què ocorreria, però, si la por s’esvaïra? Les rialles que circulen en circuits privats, passarien a l’esfera pública. El rei nu. Diuen que si jugues amb foc et pots cremar, en més d’un sentit. Potser per això detesta tant els funcionaris de carrera, per l’estabilitat professional. Calia denigrar tots els gestors culturals d’una institució?
En qualsevol dels casos, que estiga tranquil, que no acabarà pitjor que José Luis Ábalos, del qual darrerament renega: «el abalismo, como red de poder y favores, acabó atrapado por su propia lógica». Només he posat la coma que faltava. Perquè ironia no sabria afegir-hi.
Arran de la publicació d’un poemari, en una entrevista a tota pàgina del 6 de març de 2023 amb què obria la secció de cultura que ell mateix dirigia, afirmava que «veía a gente que era más buena y amable que yo. Y me preguntaba por qué había sido tan cabrón a veces». N’haurà tret alguna conclusió? Potser ha patit una recaiguda?
Em qüestione si aquesta una manera ètica de fer periodisme i si pot donar lliçons una persona que, per exemple, recurrentment ha criticat el MuVIM excepte el període, ves per on, en què exercí de comissari d’algunes exposicions temporals d’aquest museu. Les veritats i les mentides es poden comprovar en les fonts i les hemeroteques. Ho deixe ací. Igual algun dia en conte més coses. I amb més detalls. Transparència, se’n diu.
En definitiva, els professionals de la difamació suren en societats perifèriques, entregades, amb una societat civil poc desenvolupada. Ells ho saben. I fan tot el possible perquè romanguem tan provincians com siga possible. Obligació nostra és obrir les finestres. Perquè les habitacions es ventilen. Amb el poder de la justícia i la valentia. I contribuint als mitjans i periodistes independents. Perquè l’objectiu, al capdavall, és fer una societat més justa.
