L’altre dia prenia café al meu local de confiança i vaig presenciar, sense voler, una escena reveladora. Un matrimoni jove seia a la taula del costat amb els seus dos fills de curta edat: el menut tindria tres anys i el major cinc. Com que guarde sempre a l’infern de l’americana el carnet impossible del sociolingüista que mai he sigut, no vaig poder evitar fixar-me en el fet que els xiquets parlaven als pares en castellà, tot i que pare i mare eren valencianoparlants. Per a més confusió, la mare els seguia el joc i conversava amb ells en castellà, però el pare s’esforçava per fer-ho exclusivament en valencià. Un cafarnaüm típicament indígena, diríem.
Com que no era la primera vegada que observava el fenomen –xiquets menudets parlant exclusivament en castellà a pares valencianoparlants- no vaig poder evitar intervindre-hi. Molt educadament, demanant disculpes per ficar-me allà on ningú em reclamava, vaig interrogar els pares sobre el tema. Davant la meua sorpresa, els pares van contestar esverats: eren perfectament conscients del que passava, però no sabien què fer. I després la mare encara va afegir: “El menut encara parla un poc en valencià, però el major s’hi nega”.
S’hi nega: sic.
Vaig comprendre que estava presenciant un drama típic de la nostra època. Vaig voler saber a quin col·legi portaven la xicalla. “A Torrenova”, va contestar la mare, “però eixe no és el motiu: tinc companyes que porten els fills a d’altres escoles i fan el mateix”.
La jove mare, que portava la veu cantant, tenia raó. És un fenomen generalitzat, com he pogut comprovar. Però també és cert que Torrenova és un col·legi molt especial. Fundat als anys 90 en terme de Betxí (Plana Baixa), és una institució de Fomento de la Enseñanza (és a dir, de l’Opus Dei) que es ven com un “col·legi bilingüe”. Quan una escola valenciana promociona el seu bilingüisme no penseu que es refereix a les llengües oficials del territori: volen dir que les classes hi són en castellà i en anglés.
Normal, direu, que els xiquets isquen d’allí com a petits robots monolingües (però sabent dir Hello, supose). Potser a alguns lectors o lectores això els semble una explicació satisfactòria: al capdavall, l’església, com ja he explicat més vegades, és un factor d’espanyolització en terres valencianes almenys des del segle XVI. Però no crec que siga aquest el motiu de la castració lingüística unilateral dels nostres menuts.
Jo també vaig estudiar tretze anys als Salesians de Borriana, però als alumnes no se’ns ocorria parlar en castellà als nostres pares, ni entre nosaltres. Les classes eren rigorosament en castellà (com era obligatori en la dictadura), però quan eixíem de l’aula tornava la llibertat lingüística, que regnava al pati, pràcticament monolingüe en valencià.
Ara les coses són diferents. Els estímuls a què se sotmet la infància són uns altres: ja no tenen accés a dibuixos animats en valencià com els que veien els meus fills (TV3 prohibida, À Punt escapçada), internet i els videojocs són en castellà, etc.
En aquest context, ¿podem demanar als pares que es convertisquen en agents lingüístics conscients o en policies de la llengua i lluiten per revertir el virus que s’ha ensenyorit dels seus fills? Podem, però…
No sé, sincerament, quina solució pot tindre aquest problema. Si els qui llegiu aquest article en teniu, no vos abstingueu d’assenyalar-ho. El que és evident és que, si no fem res, una generació sencera es convertirà en monolingüe davant dels nostres ulls. I de la nostra impotència.
