Si l’anterior conseller d’Educació, José Antonio Rovira, tenia una qualitat, és que era tan evidentment fatxenda, tan groller, tan superb i tan desagradable que ningú podia dur-se a engany sobre les seues intencions i també sobre el seu absolut menyspreu per l’ensenyament públic. Crec que eren evidents els dos grans objectius de la seua gestió: arraconar el valencià tant com li fos possible i deteriorar activament l’ensenyament públic en benefici del concertat, i això a tots els nivells, inclosa per descomptat la Formació Professional, en vies de desmantellament.
La seua successora en el càrrec, la consellera actual, Carmen Ortí, és menys evident, parla millor, però a hores d’ara està més que clar que la seua política és la mateixa. I fins i tot per moments li venen els tics agressius de qui la va precedir i la seua manca d’escrúpols. La carta plena de falsedats i d’insídia que ens va remetre als pares i mares dels i de les estudiants n’és una bona mostra, oferint-se, amb una enorme hipocresia, poc menys que a defensar els nostres fills dels professors i de les professores.
Arribats a aquest punt, per tant, entenc perfectament l’oportunitat de convocar una vaga indefinida a l’ensenyament públic, i crec que els sindicats convocants han explicat molt bé els motius i les reivindicacions. Perquè no és només una qüestió de salaris, que també, que els i les docents tenen drets a retribucions justes, sinó de ràtios, d’infraestructures, de reduir la bambolla burocràtica, d’inversió, de garantir les substitucions… És a dir, és una vaga per a defensar l’ensenyament públic, per a deixar clar que la comunitat educativa no es quedarà quieta mentre el govern valencià el destrossa a consciència per a afavorir eixa anomalia que colonitza el sistema públic, l’escola concertada, l’ensenyament externalitzat, privat amb recursos públics, confessional en molts casos en un estat suposadament laic. El que fa el govern valencià és destrossar allò públic i laic per garantir la segregació per sexes i per classes socials en els col·legis religiosos ben regats amb els diners dels nostres impostos, i això mentre a l’ensenyament públic es deixen de fer substitucions, es tanquen línies, es tenen ràtios abusives i antipedagògiques. És una vaga justa, oportuna, necessària, per a defensar el que és de tots i de totes, la base de qualsevol possibilitat de justícia social.
Des de fa unes setmanes era evident que la retòrica de la conselleria anava en el sentit d’enfrontar els pares i mares amb els professors, d’aprofitar la vaga per a continuar l’estigmatització de l’ensenyament públic i fer publicitat indirecta del concertat. Fins i tot l’oferta ofensiva de la pujada dels 75 euros anava en eixa direcció, per a després desenvolupar l’argumentari que els i les docents no volien negociar perquè volien anar a la vaga en qualsevol cas. Eixe és en efecte un dels riscos de la vaga, perquè s’enfronta a qui vol degradar l’ensenyament públic i que per això pot tractar d’utilitzar-la a favor de la seua tasca de demolició. Els xiquets i xiquetes de la concertada sí que tindran preparació per a les Proves d’Accés a la Universitat en les setmanes anteriors, mentre els de la pública no, eixe serà, eixe és, el discurs, com si als de la privada confessional els importaren més els seus estudiants.
Per això és molt important en aquesta vaga no només que tinga èxit, que tinga un seguiment majoritari per part dels docents, sinó també que siga compresa per les famílies, pels pares i mares, i reba el seu suport, tàcit i actiu. Perquè és una vaga per l’educació dels seus fills i les seues filles, pel seu futur, pel seu dret a un ensenyament públic, laic i de qualitat. I perquè això, el rebuig social a les seues polítiques, a la seua agenda a favor del negoci i l’educació confessional i classista, pot fer trontollar la freda fermesa dels executors, la seua especulació amb el malestar de la gent, la seua supèrbia i el seu altiu menyspreu.
Molts companys i companyes docents m’han transmés estos dies que el grau de compromís i de mobilització és molt gran, més gran que en altres ocasions, precisament perquè les vagues anteriors van ser rebudes amb displicent indiferència pel govern valencià. Això és un motiu d’esperança. Tenen tot el dret a convocar esta vaga i es mereixen guanyar-la, pel bé de tots i de totes. Tota la meua solidaritat, per tant, amb els i les docents que estos dies estan lluitant pels drets i el futur dels nostres fills i les nostres filles, que estan sostenint la nostra dignitat com a societat enfront de les polítiques que volen afavorir i aprofundir la desigualtat, enfront de la cobdícia i la insadollable pulsió classista i destructora dels senyorets de sempre.
