Atesa una definició de Dante Alighieri del segle XIII, estaven, entre altres, les llengües d’òc i les llengües d’oïl. Òc és la paraula occitana per a «sí». Occitània, Llenguadoc: els països dels que diuen «oc». Al nord pronunciaven oïl, d’on deriva el francés oui.
El Llenguadoc i Occitània
Des de 2016, Occitània és una regió administrativa de la República francesa. Les regions passaren de 22 a 14. Occitània fou el nom escollit per a fusionar les anteriors regions Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. La capital, Tolosa de Llenguadoc. Llenguadoc ha desaparegut de la nomenclatura oficial de regions, i Occitània és molt més que la regió oficial. És un extens territori, des de l’Atlàntic a la Mediterrània i des dels Alps fins als Pirineus, que inclou un terç de l’actual França(1). Però no sols, també inclou dotze valls occitanes del Piemont (Itàlia), el Principat de Mònaco, i la Val d’Aran (Catalunya). En aquest vast país, que mai no es traduí en una entitat política, es desenvolupà una llengua romànica —amb diversos dialectes— coneguda com a llengua d’oc o occità, en la qual apareixen les primeres manifestacions culturals notables en una llengua posterior al llatí.
Als segles XI i XII, la monarquia feudal francesa escassament intervenia al sud del riu Loira. Al sud-est de l’actual França, a l’àrea coneguda històricament com el Llenguadoc, els grans senyorius gaudien de força independència, i destacava el comtat de Tolosa, que governava gran part del territori per possessió o vassallatge d’un gran nombre de vescomtats. La corona d’Aragó, que des de mitjan segle XII pertany al casal de Barcelona, estava, però en procés d’expansió en aquella àrea —fent servir aliances, matrimonis, compra de drets feudals, i vassallatge—, mantenint certa rivalitat amb els comtes de Tolosa. Som al Llenguadoc, militarment annexat al segle XIII per la monarquia francesa, i acabant així amb el poder del comtat de Tolosa, amb la preeminència de la monarquia catalanoaragonesa en la regió i amb la civilització romànica que hi havia crescut.
La civilització del país d’oc
En aquell context s’hi desenvolupa una civilització tolerant on prospera la llibertat espiritual. Per exemple, naix als segles XII i XIII la poesia trobadoresca. Trobadors i trobairitz (l’equivalent femení), escriuen i interpreten en llengua romanç. L’amor cortés és un dels temes principals, una mostra de delicadesa, del progrés civilitzador d’aquelles contrades, que contrasta amb la violència i la barbàrie de la societat medieval.
Altres temes són religiosos, socials i polítics. La dona assoleix un remarcable paper en la cultura i la societat. Conviuen perfectament barrejats, i travessant totes les capes socials, catòlics i càtars, aquests declarats herètics pel Vaticà. Apunta una via democràtica en constituir-se la Comuna de Tolosa, quan el comte atorga en 1189 la Carta de les llibertats comunals que converteix Tolosa en una de les ciutats més obertes i lliures d’Europa, on els estrangers que hi arriben assoleixen la ciutadania. La petita noblesa, la burgesia, i també els artesans i altres ciutadans, participen en el govern i les decisions de la Comuna.
Diu Simone Weil, en un dels seus assajos sobre el país d’oc(2): «Després del segle X, la seguretat i l’estabilitat havien esdevingut suficients per al desenvolupament d’una civilització; l’extraordinària barreja acomplerta des de la caiguda de l’Imperi romà ja podia donar els seus fruits. Enlloc més no ho podia fer al mateix grau que en aquest país d’oc, on el geni mediterrani sembla llavors haver-se concentrat». La filòsofa parisenca continua assenyalant que al país d’oc no hi havia, ni tenien equivalent, els factors d’intolerància que en la península Itàlica provenien de la presència i proximitat del papat, o que en la península Ibèrica emanaven de la guerra continuada contra els moros de al-Àndalus.
Terror contra la civilització d’oc
Deia el pensador Stephen Toulmin que el fanatisme no està en les idees, està en certes formes de sustentar-les i defensar-les, i la violència és una de les més fanàtiques. El terror es desfermà contra la civilització del país d’oc quan el papa regnant proclamà una butlla de croada (vegeu «Precedents del protestantisme») a què s’apuntaren nombrosos nobles del nord francés amb les seues hosts. Una croada no dirigida a terres musulmanes; per primera vegada adreçada al cor de la cristiandat per a destruir una heretgia tan integrada (com deia abans) en aquella societat que eliminar-la suposà eliminar la civilització d’oc. La croada, salvatge i cruel, es convertí en una guerra de conquesta. En 1213, Pere II (pare del nostre Jaume I, que nasqué al país d’oc)(3), anomenant «el catòlic», acudeix en defensa dels seus vassalls, excomunicats pel papa; «el catòlic» en contra de la croada i de l’Església.
La desfeta de la batalla de Muret, on mor Pere II, tingué conseqüències. Els camins de catalans i llenguadocians se separaren. El fill de Pere, «el conqueridor», dirigí l’expansió de la corona cap a València i la Mediterrània. La monarquia francesa prengué possessió del país d’oc. El totalitarisme de l’Església catòlica s’imposà. La civilització que havia germinat en una terra que tenia el nom de la seua llengua fou esborrada. La inquisició rematà la feina en unes dècades més de treball quirúrgic. Amb el temps, i l’acció voluntària de l’estat francés, la mateixa llengua d’oc marginada, i oficialment no reconeguda (sols Catalunya reconeix oficialment l’aranés, dialecte d’oc). I apunta Simone Weil, enaltint la fecunditat que prometia aquella societat i queixant-se amargament de la seua destrucció per la croada: «Europa no l’ha trobat mai més, al mateix grau, la llibertat espiritual perduda per efecte d’aquesta guerra».
——————–
(1) 32 dels 96 Departaments del territori de França a Europa.
(2) «L’agonia d’una civilització vista a través d’un poema èpic», al llibre El geni d’oc.
(3) Vegeu aquest article de David Garrido.
