Els Pares de l’Església havien escrit i fonamentat la fe catòlica durant els primers segles de l’alta edat mitjana. La societat feudal va conformant-se i la prelatura catòlica participa del poder terrenal de la noblesa. Amb aquesta, l’alt clergat forma part dels estaments privilegiats, i pren possessió de feus associats a bisbats, arquebisbats, convents i monestirs. Com els comtes o marquesos, bisbes i abats són titulars i administradors de grans extensions territorials i reben les rendes que genera el tercer estament, el poble, fonamentalment camperols que viuen al feu. I com sovint passa, els privilegiats s’hi acostumen al seu estatus, i consideren que eixa és la normalitat que cal preservar.
El contrast entre el que la jerarquia eclesiàstica predicava i practicava era molt manifest. És freqüent el concubinat dels clergues contravenint la regla del celibat, també la compravenda de càrrecs eclesiàstics. L’ostentació dels estaments privilegiats es força evident enfront de l’estretor dels serfs, obligats a retre’ls delmes, i sotmesos a un fum d’obligacions, i de restriccions. El llatí, que el poble no entenia, era l’única llengua dels textos i els oficis religiosos.
La Cristiandat penetra i travessa totes les facetes de la vida; i ateny a tothom, rics i pobres, privilegiats i desafavorits. La dissidència que aparegué, necessàriament està inserida en aquella atmosfera de religiositat que ho amera tot.
I en aquell context sorgiren, ja a la baixa edat mitjana, una onada d’heretgies, les del poble, les de la pobresa, que vaig apuntar en aquesta peça, i que qüestionaven el comportament de la jerarquia eclesiàstica. Una dissidència que reclama el revifament de l’esperit original, incorrupte, del cristianisme, violat per la sumptuositat de l’alt clergat. Això significava oposar-se a l’ordre social establert. Els privilegiats reaccionaren amb els mecanismes que han usat en tot temps per a controlar la dissidència: la repressió i l’assimilació.
La repressió contra teòlegs i líders dissidents, i contra les masses que s’hi adheriren. La butlla de croada, inventada per a combatre els musulmans, també s’usà per a combatre l’heretgia. La Inquisició, apareix a finals de segle XII per perseguir l’heretgia càtara al Languedoc, aleshores vassall del casal de Barcelona. L’assimilació se substancia en l’aprovació i suport del Vaticà als ordes mendicants (dominics i franciscans) que emergeixen en aquella època, i que predicaven el mateix retorn a la puresa del cristianisme primigeni, però des de la no-dissidència, des de la pertinència a l’organització catòlica i obediència a la jerarquia.
Destacaré dues heretgies dels segles XII i XIII: arnaldistes i valdesos, precedents del protestantisme.
Arnaldo da Brescia (1090-1155)
Fou un religiós italià, reformador, i un dels pioners en oposar-se a què l’Església tingués poder polític, el clergat tingués possessions i els càrrecs eclesiàstics foren objecte de compravenda. Una oposició que comença a concretar-se denunciant eixes pràctiques en la persona del bisbe de Brescia —la seua ciutat natal a Lombardia—, i reclamant que el poder civil de la ciutat el desposseïra. En 1139, foren declarades herètiques les seues opinions. En 1145 s’involucra en el que es coneix com la Comuna de Roma, una revolució en contra del poder civil del papa sobre Roma, que recuperà institucions de la Roma antiga, com el Senat. Arnaldo continua predicant contra una Església mundanal, i sobresurt en la Comuna. El papa Adrià IV(1), posa Roma en interdicte(2)en 1155 fins que els romans expulsen de Roma Arnaldo i els seus seguidors. Capturat al nord d’Itàlia per Frederic Barba-roja, que anava a Roma a ser coronat Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, fou entregat com a senyal de bona predisposició. Jutjat, condemnat, i penjat a la forca, les seues despulles cremades i les cendres llençades al Tiber. El moviment arnaldiste es dispersà i acabà desapareixent. S’especula que alguns s’hi uniren, a l’Occitània, a l’heretgia càtara.
Pierre Valdo (1140-1207)
Fou un mercader de Lyon (França) que en cert moment es desentengué de la seua vida anterior, deixà els seus béns a la família i als pobres, i s’hi dedicà a practicar i predicar l’esperit original de l’evangeli cristià. Fundà la Germandat dels pobres, que arribà a estendre’s, dividida en diverses versions, per gran part d’Europa, i que també fou coneguda com a valdesos. La traducció a llengües vernacles i la possessió de bíblies traduïdes disgustava el clergat, temorós que els creients accediren al text i pogueren fer interpretacions diferents de l’oficial. Fou una pràctica desaconsellada per la cúpula catòlica i, de tant en tant, perseguida. Valdo començà finançant la traducció de parts de la Bíblia a francoprovençal. La Germandat, que, a més, defenia la prèdica dels seus membres, laics, sense autorització del clergat, fou declarada cismàtica en 1184 i herètica en 1215, el que obrí la porta a la seua persecució (Valdo s’havia exiliat a Bohèmia on sembla que traspassà en 1207). Fugint, molts valdesos s’hi instal·laren en valls de la serralada dels Alps, i en el segle XVI s’uniren a la reforma calvinista, immediatament posterior a la luterana. L’Església evangèlica valdesa ha sobreviscut fins a l’actualitat.
Com els arnaldistes, els valdesos reclamaven que el papat deixés el poder terrenal als civils, que el clergat renunciés a les riqueses, i es recuperessen la senzillesa i humilitat de Jesús i els apòstols. Contemporani de Francesc d’Asis, Valdo i el fundador dels franciscans coincideixen amb aquestes demandes. Valdo, però manté altres idees herètiques per a Roma. Per exemple, no creia en la presència real de Jesucrist en l’eucaristia. Com Arnaldo da Brescia negava el Purgatori, que no hi és a la Bíblia (vegeu «El comerç d’indulgències»). Resumint, per a Valdo, la màxima autoritat era la de les sacres escriptures, mentre que Francesc continuava reconeixent i obeint el magisteri de l’Església.
———————————-
(1) Adrià IV fou l’únic papa anglés que hi ha hagut i ja el vaig citar en «La colonització d’Irlanda» per disposar que Irlanda es convertís en feu del rei anglés.
(2) Si l’excomunió és l’exclusió personal de la comunitat de fidels, l’interdicte s’aplicava a tota una comunitat. Se suspenia l’administració dels sagraments i podia actuar com una eficaç eina de pressió, ja que feia emergir la por dels creients a morir en pecat, etc.
