Acabava el darrer article amb una referència al cristianisme primitiu com un dels espais on aflorà la tradició igualitarista basada en la possessió comunitària. Durant el segle IV, el cristianisme transità de perseguit a perseguidor. En 313, l’edicte de Milà de l’emperador Constantí I, prohibint les persecucions, i convertint-se ell mateix al cristianisme. Teodosi I l’establí com a religió oficial en 380 (edicte de Tessalònica) i prohibí el paganisme una dècada després.
A la mort de Teodosi I, l’Imperi romà es divideix en Occident i Orient. El d’Occident cau en mans bàrbares en 476. En els dos segles següents, Roma, cap i casal del cristianisme, cerca la protecció que havia gaudit dels emperadors romans (des de Constantí I), en la relació que va forjant amb el regne més vigorós dels que apareixen a occident. El dels francs, que estengué els seus dominis sota la nissaga merovíngia d’ascendent germànic, i que durant el segle VIII passa les regnes a la carolíngia.
I amb Carlemany arriba, l’any 800, la restauració de l’Imperi d’Occident, la titularitat del qual reclamaven, des d’Orient, els emperadors de Constantinoble com a hereus d’un Imperi d’Occident col·lapsat sota la invasió bàrbara. El papa, posseïdor del poder espiritual, corona Carlemany, emperador. Aquest, protector de l’Església contra els perills que la puguen assetjar, ostenta el poder temporal concedit per Déu amb la intermediació del papa. Neix l’Imperi carolingi, que prompte mudà a Imperi romanogermànic, i que durà, formalment, fins a les guerres napoleòniques de primeries de segle XIX.
Les dues cares del cristianisme
El cristianisme originari aportà la idea —fins aquell moment desconeguda— d’igualació en dignitat per a tothom, amb especial atenció als més maltractats. També la idea d’igualació material que les comunitats posaven en pràctica en forma del que s’ha batejat com a comunisme cristià. Simultàniament, des dels primers temps, l’organització que nasqué d’aquell moviment, l’Església catòlica, ens mostra dues cares. Des d’aleshores, coexistiren la cara-protesta i la cara-resignació, les dues cares que estan a la rel de la contradicció que, episòdicament, es dona entre la jerarquia oficial i alguns moviments de base que es resisteixen a conformar-se quan veuen els abusos dels opressors i les mancances dels oprimits.
Durant els primers segles, els Pares de l’Església ja establiren doctrina tractant d’harmonitzar la protesta i la resignació. Basant-se en les idees recollides als evangelis, retreien com és d’injusta l’existència de rics i pobres. Alguns qüestionaren la propietat privada i enaltiren la propietat comunitària. D’altra banda, però, també predicaren la resignació cristiana recomanant als fidels que accepten l’ordre existent al món, establert per Déu, incloent-hi la desigualtat material, com una prova que aquest ens posa i contra la que el bon cristià no ha de rebel·lar-se. La cara-resignació ha estat, sovint, la cara oficial de la jerarquia catòlica. Hui, és benvinguda la protesta de Lleó XIV contra les guerres i la tirania dels emperadors del món.
A l’Edat Mitjana, l’Església catòlica formà part determinant del sistema feudal. Legitimà l’origen diví del poder terrenal, justificà l’ordre social estamental i, en el cas de la prelatura, obtingué privilegis com a beneficiària del sistema de feus i serfs. Quan els perjudicats per aquest sistema de dominació volgueren revoltar-se, o quan la noblesa, l’altre estament privilegiat, li disputa parcel·les de poder, hagueren de discutir el dogma i qüestionar-lo; i defendre posicionaments que, necessàriament, l’ortodòxia catòlica acusaria d’herètics.
L’heretgia de la riquesa
Els evangelis, la paraula de Déu, retraten la pobresa de l’Església primitiva, la dels apòstols. Per exemple, a Mateu (19:21) “… ven tots els teus béns i dona als pobres, i tindràs un tresor al cel…”. Les escriptures semblaven exigir que la cúria tornés a la pobresa originària. I així, quan el luxe i l’ostentació de la jerarquia eclesiàstica —sostinguts amb els delmes i l’escandalós comerç d’indulgències— foren denunciats pels reformadors protestants al bell cor de l’Imperi romanogermànic, proposant trencar amb Roma, reberen el suport d’importants sectors de prínceps i nobles que podrien apropiar-se dels feus dels prelats. També l’adhesió de la naixent burgesia, que podria desempallegar-se dels tributs reclamats per l’Església i de certs principis del catolicisme medieval que entrebancaven l’esperit empresarial.
L’heretgia de la pobresa
L’heretgia citada a dalt, diguem-li burgesa, era superada per la del poble, la dels camperols, més ambiciosa. Per a ells no bastava que les propietats i privilegis del clergat canviessen a altres mans, que també els sotmetien. Reclamaven el retorn de les terres comunals, que els estaments privilegiats havien acaparat sostraient-les al poble, exigien la propietat comunitària, l’anivellament de recursos, la igualtat material.
Comencí l’anterior peça amb uns versos de Bertolt Brecht, d’un poema en què desconstrueix la història tal com, sovint, es contava en el seu temps; una crònica de reis i emperadors, de guerres, batalles i victòries. Qui preparava els banquets de les victòries? Qui pagava les despeses?, es preguntà Brecht. En les següents peces parlarem d’ells, li donarem veu a la pobresa.
