N’hi ha que diuen que la política, en els últims anys, s’ha transformat en una mena de religió hiperdogmàtica i crec que no van del tot desencaminats. Quan jo era adolescent, els polítics solien ser personatges prou insulsos, disposats moltes voltes a trobar punts de consens amb els membres dels altres partits polítics. Eren persones molt avorrides que usaven un llenguatge que estava fora de l’abast de la majoria de les persones que componien el cos electoral, un llenguatge prou rebuscat i exempt d’insults, escarafalls i ganyotes. Però tot això, amb el pas dels anys, s’ha anat esvaint i la mala bava hispànica s’ha anat fent més i més forta en tots els racons del nostre hiperactiu país. Ningú ja no està disposat a baixar una mica del burro i tot el món sembla viure enlluernat per la celestial lluïssor del seu dogma partidista. La política s’ha tornat una espècie de religió granítica inassequible a les bondats del debat seré i de la disputatio. La bona política, al meu entendre, ha de tindre com a principals objectius la recerca de l’escolta dels arguments de l’altre i la consecució de punts de consens plausibles, sense maximalismes apriorístics que impedisquen l’aparició de qualsevol classe de deliberació mínimament civilitzada.
La majoria de la gent sol creure que els polítics sense principis, escèptics, descreguts i hipòcrites són l’autèntica gangrena de la democràcia, però podria ser ben bé el contrari. Estic convençut que l’autèntic mal dels sistemes democràtics són els polítics idealistes, messiànics i dogmàtics. Aquells que estan absolutament convençuts que les seues idees són tan certes i irrefutables com els teoremes de la geometria euclidiana.
El meu amic Francesc, que és molt tranquil i assossegat, em sol dir, quan prenem café de bon matí, que el malestar actual només és present en l’escena política, en les xarxes digitals i en alguns mitjans de comunicació; que la gent normal i corrent fa el seu dia a dia com sempre, preocupada per la salut, els fills, els diners i les restants quotidianitats indefugibles. Però jo sempre li responc que existix el risc que eixe malestar present en l’esfera politicomediàtica, com ha passat altres vegades, acabe calant entre la població. Ja sabeu, les persones podem ser molt manipulables. La gent ara viu immersa en els seus quefers diaris i passant l’estona amb les seues ferramentes digitals, però la dogmàtica i mediocríssima classe política de què gaudim ja s’encarregarà de posar el dit en la llaga d’aquells assumptes molt qüestionables que susciten moltíssima divisió. Quan la polaritzada vida política del país arribe a ser com el tall d’una guillotina i la societat estiga dividida en dos fronts marmoris i ultradefinits, llavors potser serà tard i recaurem en els errors de sempre.
Un servidor, mentres la menja va coent-se a foc lent, només pot recomanar a l’amable i pacient lector tres cosetes molt clares i senzilles:
- I.-Que tinguem clar que en l’àmbit de la política no hi ha moltes veritats absolutes, no n’hi ha. Els juís polítics són sentències difícilment demostrables que depenen sobretot del lloc on hem nascut, de la nostra biografia, de les nostres expectatives, dels nostres interessos, de la nostra manera de vore el món, i no d’una demostració certa, apodíctica i científicament irrefutable.
- II.-Que no ens creguem que sempre tenim la raó perquè, com diu el nostre savi refranyer: “La raó es dona als bojos”.
- III.-Que no arribem a la descervellada conclusió que els altres ont toujours tort (estan sempre equivocats), que són uns rucs i que no hem d’escoltar els seus arguments.
Al meu entendre, eixe sembla ser el camí correcte en la vida; l’altre, ja sabem a on porta…
