Acabe de veure en un vídeo Carlos Baute amb la multitud de veneçolans concentrats en la Porta del Sol cantant tots junts amb alegria “que se vaya la mona” en referència a la presidenta actual del seu país, Delcy Rodríguez, a la qual troben racialitzada. Jo vaig estar per Caracas fa molts anys, quan era becari d’investigació, i mentiria si diguera que m’estranya. El classisme de l’oligarquia veneçolana té un fort component racista. No és l’únic cas, però és un dels clars que conec, perquè a més és una demostració palmària de com el concepte “blanc” és fonamentalment ideològic. Baute és un exemple de pura raça oligàrquica veneçolana, és cert, i pot fer crits racistes tranquil·lament des de la talaia de la seua blanquitud, de la seua condició de catire, però estic segur que en la gran multitud que corejava, perquè era gran la multitud, no tots podrien dir el mateix. O sí, ho dirien, perquè els negres, els indis, els mestissos sempre són els altres.
De qualsevol manera eixa multitud de veneçolans proferint crits racistes al centre de Madrid amb el beneplàcit d’Isabel Díaz Ayuso i el PP, precisament la mateixa Ayuso i el mateix PP que estos dies estan bramant contra la regularització d’immigrants sense que els immigrants que bramen es donen per al·ludits, perquè com queda dit els negres, els indis i també els il·legals són els altres, eixe espectacle repugnant que haguera motivat la indignació de Ferreras i l’actuació de la comissió antiviolència i ves a saber què més si el destinatari haguera sigut cert jugador del Real Madrid, al qual no fa falta ni dir-li-ho perquè acusen d’haver-ho dit, ha tingut la virtut de mostrar molt a les clares el tarannà i l’imaginari social supremacista del nucli dur de l’oposició veneçolana.
No seré jo qui vaja a defendre la total honradesa de Nicolás Maduro i el seu govern, ni tampoc de Delcy Rodríguez, que sembla estar pactant tranquil·lament a qui va segrestar el seu president, però no s’entenen les coses que passen a Veneçuela sense recordar què hi havia abans d’Hugo Chávez, sense recordar Carlos Andrés Pérez, un dels grans corruptes de la història del món, gran amic de Felipe González, per cert, sense conéixer com és esta colla de catires autopercebuts, hereus reals o imaginaris de l’oligarquia d’un país exportador de petroli, aristocràcia grollera, convençuts que la diferència de classe és la conseqüència racional d’una diferència biològica. Les coses no s’acaben d’entendre si no es comprén la sensació de despossessió que van tindre l’any 1998, de despossessió del poder, del país que era seu, del dret nat a exercir ells i elles impunement la corrupció, amb molt d’estil, amb Misses Univers, amb somriures enlluernadors, amb petrodòlars o fins i tot abans dels petrodòlars, amb l’orgull dels posseïdors d’hisendes i vides. Cal llegir Maria Teresa de la Parra, per exemple. O Rómulo Gallegos. Moltes coses estan ja ahí.
Setmana rere setmana el PP em sorprén. La mateixa Isabel Díaz Ayuso que està eixint al balcó amb probablement una de les persones més indignes del món, amb María Corina Machado, la qui va donar el seu Nobel de la pau a Trump, al mateix Trump que la descarta i la humilia, qualifica el mateix dia de narcoestats Brasil, Colòmbia i Mèxic perquè Pedro Sánchez celebrava una cimera amb els seus presidents i presidenta. En efecte, el contrast és cridaner entre ambdues reunions i ella ho subratlla. Són com la rèplica perfecta per engrandir la figura de Pedro Sánchez en el seu nou avatar. Són patètics en la seua exhibició impúdica d’ignorància. La seua gent, la seua base internacional, el seu referent és la multitud que crida insults racistes. Carlos Baute els ha posat banda sonora i els ha deixat en evidència.
Però també crec que hauríem de fer un pensament des de l’esquerra. Ho vaig pensar quan es va produir la polèmica aquella en les xarxes sobre un gelater argentí de Gràcia, a Barcelona, que responia agressivament quan sentia parlar català i alguns tuiters i opinadors volgueren convertir-lo en un subaltern oprimit pel malvat client que li parlava català. Considerar que tots els migrants pel fet de ser-ho són dolents és xenofòbia, és racisme i és feixisme. Considerar que tots són bons pel fet de ser-ho és paternalista i, per tant, minoritzador. I obtura les diferències ideològiques i també les diferències de classe. Eixa púrria que cridava “mona” a una rival política per considerar-la racialitzada no són dels nostres en cap nivell d’abstracció. Ni són dels nostres ni són subalterns patint desigualtat. No són oprimits, són opressors. El seu discurs, de fet, en poc es diferencia del discurs d’odi del feixisme nostrat. El seu classisme és tan ferotge com el dels seus veïns del barri de Salamanca o, encara més, ja siga des de la pertinença a l’oligarquia, ja siga des del desclassament. Diria que tant de bo facen cas a la seua líder i facen les maletes aviat si no fora perquè això implicarà la tornada dels depredadors tradicionals, els seus cadells i la seua cohort, al país que depredaren durant generacions.
Cal tornar a llegir l’Eduardo Galeano de Las venas abiertas d’Amèrica Latina. Hi ha alguns conceptes clàssics que mai es fan vells. Per exemple que les oligarquies locals són les aliades necessàries de l’imperialisme. Maria Corina Machado (i Carlos Baute) són com la versió degradada i bufa, però per això és tan clar el seu paper. La qüestió és quin és el paper en eixa comèdia grotesca d’Isabel Díaz Ayuso i Alberto Núñez Feijoo, amb el posat de patrons protectors, però potser més aviat companys de genuflexions.
