Quinto no entra en una entrevista, irromp. Ho fa amb eixa barreja seua de tendresa, ironia, consciència de classe i electricitat verbal. Davant del micròfon, no interpreta cap personatge. Parla com escriu i escriu com viu, amb el cap bullint, el país enganxat a la llengua i una necessitat quasi física de donar sentit a allò que canta. En la conversa mantinguda amb Diari La Veu al pòdcast La Nostra Veu a Ràdio Klara, el músic de Pego (la Marina Alta) es retrata sense blindatge. Més pendent del procés que del resultat, més interessat en la veritat de les cançons que en qualsevol màrqueting de si mateix. “No demanar perdó per fer música, no demanar perdó per existir”, diu. Resumeix així no només l’esperit del disc DCDV, sinó també una posició davant del món.
Hi ha en Quinto una manera de parlar que no separa mai la cançó de la vida. Quan se li pregunta per l’escriptura, no fa veure que l’art naix de la inspiració abstracta o del do. Naix de la fricció. “Clar que és un ratllat. Tu trobes que puc escriure això sense ser un ratllat?”, respon. I encara remata la idea amb una defensa de la insistència com a motor creatiu: “L’art naix de pegar-li voltes, a les coses, i si no li les pegues, les coses te la peguen a tu”.
“L’art naix de pegar-li voltes, a les coses, i si no li les pegues, les coses te la peguen a tu”
Això explica també el to d’un disc que es mou entre la ferida íntima i la lectura política del present. Per a Quinto, Demà canvia de vida no és una promesa naïf de transformació instantània, sinó una manera de plantar-se. Ho diu ell mateix de forma directa: “Demà canvia de vida parla de no haver de demanar perdó per existir”. I encara ho precisa més: “Faig això perquè m’agrada, perquè estic enamorat de la meua música, i faig això perquè estic enamorat del meu país i de la meua terra”.
“Estic enamorat del meu país i de la meua terra”
Quan parla del País Valencià, de fet, fuig de seguida de la caricatura. No compra el relat reduït al folklore amable ni a la postal de consum ràpid. “Aquest país no és esmorzarets, aquest país pengem reis cap per avall”, afirma. La frase té colp, però sobretot té rerefons. Darrere hi ha una reivindicació d’un país viu, incòmode, culturalment ric i impossible de resumir en quatre tòpics. “És l’única batalla que ens queda, que no hem perdut mai, que ha sigut saber qui som i d’on venim”, diu.
“Aquest país no és esmorzarets, aquest país pengem reis cap per avall”
Eixa mirada política no es queda en el símbol. Baixa a terra quan apareix el tema de l’habitatge i de la precarietat. Quinto no parla des de la teoria, sinó des de la vida compartida i el lloguer impossible. “Visc a un pis, pastera, la vida per la capi s’ha tornat una quimera”, recorda citant-se a si mateix. I quan desplega la idea fora de la cançó, encara és més clar: “És llenguatge superdirecte, és que és tal qual. No hi ha metàfora”. Des d’ací formula una de les preguntes de fons de tota una generació: “Com he de poder fer art? Jo o qualsevol, saps? Si les condicions materials que tenim són miserables”.
“Com he de poder fer art? Jo o qualsevol, saps? Si les condicions materials que tenim són miserables”
La precarietat, en ell, no apareix a soles. Va sempre lligada a la consciència de classe i a la memòria familiar. Un dels moments més potents de la conversa arriba quan parla de les seues iaies, de tot el que van sostindre i de tot el que les generacions actuals han oblidat. “Per a mi la consciència de classe comença en saber que ma iaia la tragueren de l’escola en 11 anys”, diu. No és una evocació nostàlgica. És una forma d’ordenar el present, d’entendre que darrere de cada trajectòria hi ha una història material, una cadena de renúncies i d’esforços que explica també la música que fa ara.
En eixe mapa també entren les amistats, el poble, l’escena musical de Pego i la idea que ningú crea a soles. Quinto no es representa com un geni aïllat, sinó com a part d’una xarxa afectiva i política. Ho diu al final, quasi com una consigna vital: “Ajunteu-vos amb gent per fer les coses xules, no n’hi ha res que ningú faça sol”. En una època dominada per la marca personal, el missatge té alguna cosa de contrapunt radical.
“Per mi la consciència de classe comença en saber que ma iaia la tragueren de l’escola en 11 anys”
I enmig de tot això arriba la part de les drogues, una de les més delicades i també de les més honestes de la conversa. Lluny de qualsevol moralina fàcil, Quinto situa la qüestió en un marc cultural i social més ample. “La cultura i les drogues són mons que estan completament relacionats, com a espais d’expressió i com a espais de llibertat també”, diu, abans d’afegir-hi una altra capa: “En tota la hipocresia que comporta el consum de drogues. L’alcohol i el tabac són les drogues que més maten al món”. No hi ha ni frivolitat ni escàndol fingit, hi ha una lectura crua de la contradicció.
La seua postura, a més, no és abstracta. Quan baixa a les conseqüències, torna a aparéixer la classe: “Les drogues, el que provoquen una vegada més, és tota la part de qui s’emporta l’hòstia, és la classe treballadora”. I quan se li demana algun missatge per a la gent jove que l’escolta, evita el sermó, però no l’ambigüitat: “l’única reflexió que jo faria a una persona és que ha de cuidar-se”. La frase final és, probablement, la més nítida de totes: “no cal posar-li adulterants a la vida per ser feliç”.
Sobre el masclisme: “El privilegi el reconeixem, però continuem cagant-la”
La conversa també deixa veure un Quinto molt conscient de les seues contradiccions i de les dels hòmens del seu entorn. Parlant de masculinitat, evita situar-se en un pedestal i prefereix l’autorevisió: “el privilegi el reconeixem, però continuem cagant-la”. Eixa manera de parlar, sense autoindulgència ni gest impostadament exemplar, encaixa amb la resta del retrat: Quinto no vol semblar pur, vol ser honest.
Hi ha, finalment, una idea que travessa tota la conversa i que explica tant el disc com el directe, tant la ràbia com la tendresa. La necessitat de sentit. Ho diu en un moment central de l’entrevista: “si no li donem sentit a això, estem perduts”. Potser per això les seues cançons no sonen com a simples descàrregues emocionals ni com a proclames en brut. Sonen com el lloc on es troben la biografia, el poble, la precarietat, la memòria i una obstinació molt clara a no demanar permís per a existir. Una existència que entra en catarsi el divendres 17 d’abril a les 20:30 hores al Loco Club de València en la presentació del seu disc. Una sala que estarà de gom a gom.
