El meu primer Sant Jordi va ser un Mishima en una traducció al castellà: El marino que perdió la gracia del mar. Això fou l’any noranta i poc. Aleshores, jo vivia en un àtic de Cerdanyola compartit amb dos-cents companys de carrera i la meua vida pràcticament era només un esforç constant per fugir del soroll dels altres i de les seues pors que eren, també, les meues. Fugir, fugir, fugir…
El llibre me’l va regalar C.C. Crec recordar que me’l va dur fins aquella ciutat minúscula i incomprensible als peus de Collserola dins d’una gran bossa de pell, ben perdut enmig d’un batibull d’objectes: un pintallavis color de cirera, una llibreta de tapes dures, un parell de paquets de mocadors de paper, una poma, una esverada papallona de les ortigues, una mostra de perfum d’Eau d’Ysey, un grapadet ínfim de sorra… Degué fer el camí fins a ma casa des de l’estació llefardosa de tren pujant per l’avinguda de Catalunya, caminant amb altivesa, els pits tremolant-li lleument dins d’aquella brusa blanca fina com de paper. “Avui és Sant Jordi”, em va anunciar somrient només obrir-li la porta, amb una boca gran, enorme, que donava moltes ganes de menjar-se-la a mos redó. Per mi, algú que havia acabat d’arribar de la selva, era la primera notícia d’una celebració tan nostrada.
Aquell dia de ben segur que ja no vam agafar l’atrotinat bus de color blau verdós fins la universitat. Agafaríem, possiblement, el tren a Barcelona i passaríem el matí passejant per les principals artèries de la ciutat entre parades de llibres i de roses, engolits per la gentada. Potser després dinaríem un menú en un restaurant de Sants o, potser, només vam matar les hores parlant de tot i de res fins la caiguda de la nit en els graons del Parc Industrial, sota una de les nou torres far. Potser també vam dormir junts. No ho sé.
D’aquell dia encara resta per tot de la meua existència una pols de Mishima que fa olor d’eternitat però també de derrota: “(…) I això no obstant, en la travessia del darrer viatge, Ryuji havia descobert que estava cansat, mortalment cansat de l’ensopiment de la vida del marí. Tenia la certesa que ja ho havia provat tot en ella, fins les femtes, i n’estava fart. Que boig havia estat! No n’hi havia glòria que trobar, en cap lloc del món. Ni en l’hemisferi nord. Ni en l’hemisferi sud. Ni tan sols sota l’estrella amb què tot marí somia: la Creu del Sud (…) ”.
En un naufragi vaig perdre el llibre junt amb molts d’altres que m’havien acompanyat el viure. Però vet ací que un dia la tempesta de la nostàlgia me’l va retornar i ara el guarde com un tresor, amb les seues dedicatòries. D’aquell temps heroic només m’ha quedat potser aquest Mishima i tot el que habita entre les seues pàgines: un retrat, un mapa, una factura. Recordeu i anoteu: “(…) El llarg bes els submergí en íntimes i sensuals onades. Fusako sols fou conscient de la partida de l’endemà. Acaronant les galtes de Ryuji, les calentes superfícies de laca del seu rostre afaitat, aspirant l’olor de la carn que ascendia del seu agitat pit, Fusako va sentir que cada nervi del cos del marí li cridava el seu adeu. La forta, furiosa, abraçada de Ryuji expressava el seu desig desesperat d’afirmar que ella era real i que en veritat estava amb ell”.
El meu segon Sant Jordi de veritat, recordat, va ser molts i molts anys després. Cap a les nou de la nit, des de la meua butaca esventrada, vaig enviar secretament un missatge a C.C. que en un alè va travessar oceans de silenci i memòria: “Hola. Al desembre vaig tenir un infart. Estic bé, però. Només volia que ho saberes”. Només volia que ho saberes, només… Aquell Sant Jordi no vaig tenir llibre. Això crec. O tal volta sí però cap de tan important com el que explica la dissortada història de Fusako i Ryuji. Tant se val. Ara ja no té la més mínima importància. Fet i fotut, els dies de Sant Jordi s’han anat succeint, any rere any. En uns havia comprat fins a quatre o cinc roses. Ara, i des de fa anys, només me’n compre una per a plantar-la en la taula del minúscul menjador. Durant uns dies fa goig fins que, finalment, s’asseca, mor i acaba, fatalment, en el poal del fem.
Un any més els carrers s’ompliran de gent. L’oligopoli editorial llençarà els seus escriptors a la captura de compradors i aquests es barrejaran amb els que volen provar de ser famosos i que potser han vingut des de les perifèries paupèrrimes amb el cap ple de pardals… Escriptors novells, vells, gastats, pudents, bonics, sense lectors, escriptors ensopits i despistats, clenxinats, polits, resignats, cofois, estúpids, ingenus, grollers, amistosos, cruels, escriptors i escriptores totes que es barrejaran amb els xiquets de les escoles que fan recapte per al viatge de final de curs, amb l’insòlit llibreter xinès i els paradistes de mil revolucions ajornades, l’editor fracassat, l’excursió d’uns de poble, els passatgers australs d’un creuer perdut, l’ànima alegre de Josep Piera abillada a l’estil grec amb la seua túnica blanca i el cap cobert amb una corona de llorer… En el cel que plana sobre aquell formiguer o camp immens de roses sempre quedarà una pols de Mishima, un missatge desesperat.
