S’havia anunciat com un acte per promoure la Llei de Plurilingüisme. Una extensa i complexa norma promoguda per diferents formacions sobiranistes al Congrés espanyol per garantir la igualtat lingüística de la ciutadania en la relació amb les diferents administracions de l’estat espanyol. L’acte, però, pot tenir una altra lectura, i no és menor. Al remat, aquest projecte normatiu va anunciar-se al novembre passat i al desembre va iniciar la tramitació després de rebre l’aprovació de la majoria del Congrés espanyol. Poques novetats hi havia sobre el procés. “Ara mateix els ministeris estan fent les seues aportacions a la part de la llei que els afecta”, van explicar els ponents i, “esperem tenir-la enllestida abans de finals d’any, perquè no sabem el que durarà la legislatura”, va afegir Àgueda Micó, portaveu de Compromís al Congrés i amfitriona de l’acte.
Però anem ara a la novetat. A la taula, a més de Compromís i de Vicenç Vidal, també diputat per Més per Mallorca -formació tradicionalment còmplice de Compromís a l’hora de bastir aliances en clau estatal-, hi havia Francesc Álvaro, diputat d’ERC, Marije Fullaondo, també diputada d’EH Bildu, i Montse Prado, diputada del BNG al parlament gallec.
Si fins ara la formació valencianista havia prioritzat les seues aliances amb el que habitualment s’anomena “esquerra espanyola” -amb Podem en la coalició A la Valenciana, després amb Más Madrid a la Declaració del Túria que va trobar-se en els orígens de Sumar, on també hi participa-, ara es presenta amb tres forces d’esquerra clarament independentistes amb qui fins ara havia evitat massa mostres d’afecte en públic, malgrat que la sintonia parlamentària -tal com va explicar-se a l’acte- ja fa molt temps que existeix.
“Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”, va definir, citant Joan Fuster, Marc Àlvaro la relació entre aquestes formacions al Congrés espanyol. Una sintonia que va molt més enllà del projecte de Llei de Plurilingüisme -una qüestió, com va explicar-se- on les forces sobiranistes (per buscar una definició que puga agradar tothom) els costa trobar aliances.
“La col·laboració amb aquestes forces et dona la tranquil·litat i la força de saber que multipliques els teus diputats”, va explicar Àgueda Micó, qui ara es troba al Grup Mixt, després d’abandonar el de Sumar, i va posar com a exemple la comissió d’investigació de la dana al Congrés espanyol, que “només ha estat possible en el format actual gràcies al suport dels partits que ara estem ací, ja que el PSOE no tenia cap intenció de fer-la”.
“No som l’esquerra del PSOE”
Precisament, el partit socialista va ser la diana de la majoria de dards dels ponents. Per suposat, la dreta i l’extrema dreta són el principal adversari, però el “problema” va més enllà. “Ens és igual l’Espanya xaxi que l’Espanya no xaxi, si al final no hi ha canvis materials”, va resumir Montse Prado del BNG, que va definir Espanya com “irreformable”.
Aquestes formacions van deixar clar que són totalment conscients que la seua força actual depén de la seua “imprescindibilitat aritmètica” al Congés, el que els dota d’una força extraordinària (entenent aquest terme en que de forma “ordinària” no la tindrien). “És una conjuntura que hem d’aprofitar”, va resumir la basca Marije Fullaondo.
I cal aprofitar no només en qüestions lingüístiques o altres particularitats (a més de la dana va citar-se la qüestió d’insularitat per les balears, el finançament, la llei d’amnistia o la reclamació d’un salari mínim adaptat a la realitat basca) sinó també per guanyar drets i beneficis per a les majories socials. En aquest punt van citar-se qüestions com l’habitatge, la regularització de les persones migrants o els drets de les dones. “El PSOE és la nostra principal oposició”, va resumit el mallorquí Vicenç Vidal.
Per açò, els ponents van coincidir en el fet que no venien només a “aturar l’extrema dreta” sinó a “transformar la vida de la gent ” i “ampliar i garantir drets”. “No som l’esquerra del PSOE, sinó l’epicentre del canvi a cada un dels nostres països”, va declarar Micó per després recordar que “els projectes que millor aguanten l’envestida de l’extrema dreta són aquells que estan arrelats al territori”.
I no, no és que s’haja obviat en la crònica. Cap referència a Sumar ni Podem ni tampoc a la proposta de Front d’Esquerres llençada pel diputat d’ERC Gabriel Rufián ara fa uns mesos. L’estratègia sembla ara és “ser com més forts possibles a cada territori i fer un treball conjunt que ens reforce i faça veure que hi ha unes nacions que existeixen”, en paraules de Montse Prado.
I la Llei de Plurilingüisme?
Retrocedint de nou fins al principi, i en paraules de Francesc Álvaro, el projecte de Llei del Plurilingüisme arriba per intentar resoldre una “anomalia”: “No és normal que 50 anys després de la mort de Franco, un ciutadà no puga parlar amb l’Estat en la seua llengua”.
Per resoldre-ho han proposat una “llei quirúrgica”, que evita les grans declaracions .que després són les que veta el Tribunal Constitucional- sinó que va a les parts pràctiques. Una “obra d’orfebreria rigorosa” construïda per l’exdiputat d’ERC Joan Ridao -un dels principals juristes de la formació- que vol incidir en l’administració de justícia, els cossos i forces de seguretat, el funcionariat o els mitjans de comunicació, entre d’altres, i que afecta cinc lleis orgàniques diferents.
“No serà fàcil”, van coincidir els ponents. Els motius: La resistència del PSOE i, sobretot, “Espanya”. “Irreformable”, recordem, en paraules de Montser Prado.
