Hi ha paraules que, depenent de qui les pronuncie, poden sonar a delicte o a esperança. “Còmplice” és una d’elles. En boca d’un jutge de l’Audiència Nacional sona a sumari. En boca de Joan Fuster, en canvi, agafa una altra música. “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”, recordava Francesc-Marc Álvaro en un acte de Compromís a València, envoltat de gent d’ERC, EH Bildu, el BNG i Més per Mallorca. I jo, què voleu que us diga, vaig pensar immediatament en com s’ha complicat últimament això de ser un mateix. Potser el problema és que, ací, ser un mateix continua sent un acte polític. Perquè al País Valencià parlar valencià a la Guàrdia Civil encara té un punt d’aventura antropològica. Una escena que tots coneixem: finestreta, uniforme, mirada de sospita. I intentar que un ciutadà puga relacionar-se amb l’Estat en la seua llengua cinquanta anys després de Franco sembla una extravagància revolucionària, quasi com demanar habitatge assequible o trens puntuals.
La famosa Llei de Plurilingüisme que impulsen aquestes formacions no és cap proclama romàntica amb música de Lluís Llach de fons. És molt més modesta i molt més important: una “obra d’orfebreria”, diuen, per garantir drets lingüístics elementals. Que un ciutadà no haja de canviar de llengua davant del jutge, del policia o del funcionari de torn. Una cosa absolutament normal a qualsevol democràcia madura i absolutament sospitosa a Espanya.
Però la llei era només el pretext. El que realment importava era qui s’asseia a la mateixa taula. Per això em va interessar més la fotografia política que la llei mateixa.
Durant anys, Compromís havia preferit retratar-se amb aquella esquerra espanyola que sempre promet entendre la perifèria però acaba pronunciant “País Valenciano” amb cara de circumstància. Ara, en canvi, apareix compartint taula amb forces sobiranistes que tenen una virtut poc habitual: saben perfectament què són i per què existeixen. I això, encara que semble una obvietat, en política és extraordinari. Mentrestant, l’esquerra espanyola tradicional continua atrapada en un federalisme sentimental que només funciona als articles d’opinió i als sopars de professors universitaris. Després arriba l’hora de la veritat —finançament, llengua, infraestructures o poder judicial— i tot queda reduït a una pedagogia eterna dirigida a un Estat que, segons definia la diputada del BNG, és “irreformable”. La paraula és dura, però costa no entendre-la.
Sobretot quan ací mateix tenim un govern valencià obsessionat a convertir la llengua en un problema administratiu. Primer, el “referèndum lingüístic”, que els eixí malament perquè fins i tot molta gent castellanoparlant començà a sospitar que allò feia una olor estranya. Després, el decret educatiu arraconant autors catalans, les guerres absurdes contra revistes infantils, els intents de censura cultural, els atacs a Camacuc i eixa necessitat compulsiva de fabricar enemics lingüístics per tapar la falta absoluta de projecte. La dreta valenciana fa dècades que utilitza la llengua com altres utilitzen els fantasmes: per espantar i distraure.
I mentrestant, els valencians continuem fent equilibris emocionals. Som prou perifèrics per ser sospitosos a Madrid i prou poc patriòtics per desconfiar de nosaltres mateixos. Potser per això la frase de Fuster continua fent tant de mal: necessitem còmplices, i massa sovint només trobem vigilants.
També és veritat que aquestes aliances tenen un punt de necessitat aritmètica. Tots saben que ara compten perquè els números del Congrés són els que són. Però no menyspreem la política quan, per una vegada, serveix per ampliar drets i no només per repartir càrrecs. A mi, sincerament, em resulta més estimulant veure gent discutint com garantir drets lingüístics o habitatge digne que escoltar l’etern debat sobre qui és més progressista mentre els joves no poden ni pagar un lloguer. Al final, la qüestió és bastant simple. Hi ha dues maneres d’entendre l’Estat: com una màquina que uniformitza o com un espai on la diferència no siga castigada. I Espanya, cada cert temps, torna a demostrar que encara no ha resolt aquest dilema. Hi ha un Estat que tolera i un Estat que acompanya. I nosaltres encara vivim al primer.
Per això la imatge d’aquella taula a València tenia alguna cosa important. No perquè anuncie cap revolució imminent ni cap front patriòtic mediterrani amb banda sonora de la Nova Cançó, sinó perquè, en temps de soroll i cinisme, encara hi ha qui insisteix en una idea molt elemental: que parlar la teua llengua, viure al teu país i defensar els teus drets no hauria de convertir-te en una anomalia. I tanmateix, ací estem.
