A Itàlia, aquests mesos, s’ha fet visible que la cultura no sempre respon com els governs voldrien. L’executiu de Giorgia Meloni ha intentat orientar el debat cultural, però els resultats no han sigut els esperats. Alguns dirigents han citat Antonio Gramsci com qui recita un refrany, però Gramsci no és un eslògan. Des de la presó del règim feixista advertia que l’hegemonia cultural no es construeix només amb poder institucional, sinó amb consens social. I que quan un govern intenta forçar aquest terreny, sovint revela les seues pròpies inseguretats.
Els fets ho han confirmat. Al Teatro La Fenice, el nomenament de la directora d’orquestra Beatrice Venezi —una figura pública propera al govern— va provocar protestes internes i un clima de tensió que va acabar amb la seua destitució. A la RAI, la televisió pública, la remodelació impulsada pel govern ha provocat la marxa de presentadors i creadors històrics, que han denunciat pressions i pèrdua d’independència. En els museus, alguns nomenaments han generat controvèrsia per la seua orientació ideològica, i en el cinema, els canvis proposats en el sistema de finançament han obert un debat intens sobre la llibertat creativa. El resultat és clar: l’intent de controlar la cultura ha topat amb resistències, dimissions i un descrèdit internacional que el govern no preveia. Un fracàs discret però evident.
I ara, si m’ho permeteu, deixem Itàlia i tornem a casa.
Al País Valencià, la situació és diferent, però alguns elements recorden el que passa a fora. Des de l’inici de la legislatura, el govern ha aplicat canvis significatius en l’àmbit lingüístic i cultural. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha vist reduït el seu pressupost, una retallada que l’AVL ha qualificat de “mutilació”. També s’han reorientat partides i subvencions destinades a la normalització lingüística, fet que ha alterat projectes que fins ara comptaven amb suport estable.
En l’àmbit educatiu, els canvis curriculars han introduït una nova ordenació dels continguts literaris i lingüístics que, en la pràctica, limita la presència d’autors que no siguen estrictament valencians. Professors i especialistes han denunciat que aquesta reinterpretació del currículum converteix la literatura en un territori fronterer, com si Ramon Llull haguera de presentar passaport per entrar a l’aula o com si Ausiàs March només poguera ser llegit amb un certificat d’origen. Però aquest és només un dels fronts oberts. Diversos col·lectius docents i sindicats han alertat també de la regressió en l’ús del valencià com a llengua vehicular, de la modificació del model plurilingüe, de l’augment de la burocràcia, de la manca de recursos i de la sensació que les decisions s’estan prenent sense diàleg real amb la comunitat educativa. El malestar acumulat ha desembocat en una vaga indefinida de tot el sector educatiu, una protesta que expressa un desacord profund i sostingut amb el rumb de les polítiques educatives, no un episodi puntual ni una reacció improvisada.
I, tanmateix, hi ha un fet que hauria de fer reflexionar: en la consulta sobre la llengua vehicular, la majoria de famílies va optar pel valencià. Una derrota inesperada per a qui pensava que podia orientar la realitat lingüística des del despatx. La gent, quan vota sobre allò que coneix i viu, sol mostrar més sentit comú que els estrategs. Això ens porta a una pregunta incòmoda: per què el valencià ha de ser percebut com “una cosa d’esquerres”? Per què la defensa d’una llengua pròpia, compartida i històrica ha de quedar arraconada en un costat de l’espectre polític? La cultura —i la llengua n’és una part essencial— no és patrimoni d’un partit ni d’una ideologia. És un espai comú, un lloc de trobada, un instrument de cohesió. Quan es converteix en arma partidista, es trenca. I quan un govern intenta controlar-la, com deia Gramsci, el que realment mostra és la seua feblesa.
Mentrestant, la cultura —la que es fa cada dia, des de les escoles fins als teatres locals— continua avançant. Ho fa amb la constància de sempre: mestres que treballen amb els recursos disponibles, músics que assagen en societats musicals centenàries, biblioteques que mantenen viva la lectura i associacions que programen activitats amb voluntat de servei públic.
A Itàlia, les polèmiques recents han recordat que la cultura necessita autonomia i confiança per funcionar. Al País Valencià, el debat continua obert. Però la cultura, tossuda com és, sol recordar-nos una cosa que Gramsci va formular amb claredat: la força d’un país no depèn només de qui governa, sinó del que la societat pensa, crea i comparteix.
I això, afortunadament, no ho controla cap govern.
