Hi ha coincidències que semblen casuals, però que acaben adquirint un valor simbòlic. La pluja prevista per a la data inicial ha fet que la Carrera Popular d’ASPROMIVISE per a persones amb diversitat funcional se celebre finalment el pròxim divendres 29 de maig, compartint calendari amb un dels dies del I Congrés Internacional de Filosofia de l’Activitat Física, l’Esport i el Joc, organitzat per l’Asociación Española de Filosofia del Deporte i la Universitat de València.
Dos esdeveniments aparentment diferents i també separats físicament: un, a Xàtiva; l’altre, a la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport de València. Un, popular i festiu, als carrers; l’altre, acadèmic i reflexiu, entre aules i sales de conferències. Però potser la distància i les diferències no siguen tan grans com semblen i, en realitat, compartisquen més del que aparenta.
ASPROMIVISE és una associació sense ànim de lucre de Xàtiva dedicada a donar suport a persones amb diversitat funcional i a fomentar la inclusió social. La seua carrera popular no és només una prova esportiva. Des de fa anys (enguany celebrarà la divuitena edició) s’ha convertit en una manera de recordar-nos que la diversitat no és un problema a resoldre, sinó una realitat a compartir. El lema d’enguany, “Som diversitat”, insisteix precisament en esta idea. Una afirmació aparentment senzilla, però encara necessària en una societat que continua observant molts cossos des de la lògica de la norma, del rendiment i de la productivitat.
L’esport, massa sovint, també ha reproduït esta mirada capacitista. S’ha construït al voltant de valors com l’eficiència, la superació individual o l’èxit competitiu. En este relat hi ha persones que queden habitualment als marges: aquelles que no encaixen en el model del cos ‘apte’, ‘ràpid’, ‘fort’, ‘eficient’ o ‘competent’. Però quan ASPROMIVISE ompli els carrers de Xàtiva, el missatge és justament el contrari: que totes les persones tenen dret a ocupar l’espai públic, a jugar, a moure’s, a gaudir i a ser mirades no des de la carència, sinó des de la dignitat.
Per això resulta especialment significativa la coincidència d’esta carrera popular amb un congrés internacional dedicat a pensar filosòficament l’activitat física, l’esport i el joc. Fins i tot podríem dir, amb una certa ironia clàssica, que Zeus (déu dels cels, dels llamps i de les tempestes) ha volgut intervenir en el calendari. Les pluges que van obligar a ajornar esta carrera han acabat propiciant esta trobada simbòlica entre els carrers i l’acadèmia; entre la pràctica esportiva inclusiva i la reflexió filosòfica sobre el sentit de l’esport. Com si l’amenaça de la pluja haguera servit, paradoxalment, per a fer visible una connexió que ja existia: la necessitat de pensar quin model d’esport construïm i, sobretot, per a qui el construïm.
Perquè la filosofia de l’esport no pot limitar-se a debats abstractes sobre l’olimpisme, la competició o l’elit. També ha d’interrogar-se sobre qui queda fora de l’esport, quins cossos continuen invisibilitzats i quines pràctiques encara estan travessades per prejudicis capacitistes.
En este sentit, no és casualitat que els tècnics esportius David Soler (també professor associat de la Universitat de València) i Marta Córdoba, responsables de la coordinació de l’organització de l’esmentada carrera, participen també en el congrés un dia abans, acompanyats d’un grup d’esportistes d’ASPROMIVISE format per Natxo Pastor, Jesús Sánchez, Martín Barberà, Sara Ferrando, Ramón Ferri i Alan Sarrión, per a realitzar un taller de boccia a la Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport de la Universitat de València. No serà només un taller. Serà, sobretot, una lliçó.
La boccia és un esport que qüestiona moltes de les idees tradicionals sobre què significa competir i sobre què entenem per habilitat esportiva. I ho fa d’una manera especialment valuosa: demostrant que la inclusió no és caritat ni exhibició, sinó reconeixement mutu. Quan persones amb diversitat funcional entren en un congrés universitari no com a objectes d’estudi, sinó com a protagonistes d’una experiència esportiva i humana, alguna cosa es transforma. La universitat deixa de mirar “des de fora” i comença a escoltar.
Potser este és un dels reptes de la filosofia de l’esport: deixar de costat la fascinació per l’alt rendiment i pensar l’esport com un dret humà. Un dret relacionat amb la participació, amb la salut, amb la convivència i amb el reconeixement social. Perquè hi ha una diferència enorme entre entendre l’esport com un privilegi, reservat als qui poden rendir, i entendre’l com una pràctica col·lectiva que ens ajuda a construir comunitat.
En realitat, el valor més profund de l’esport no apareix quan algú guanya, sinó quan ningú queda fora. I per això la carrera d’ASPROMIVISE és molt més que una carrera. És una manera de fer filosofia sense necessitat de dir-ne filosofia. És una reflexió en moviment sobre el cos, la diferència i la convivència.
Assistir a la Carrera Popular d’ASPROMIVISE no és només participar en una jornada esportiva o solidària. És també una oportunitat per a compartir espai, mirades i experiències amb persones que ens recorden que una societat més justa es construeix, precisament, quan la diversitat deixa de ser una excepció i es converteix en un valor compartit. El pròxim dijous, 28 de maig, als carrers de Xàtiva, hi haurà molt més que esport: hi haurà comunitat, dignitat i una altra manera d’entendre què significa córrer junts.
Pere Molina, Departament d’Educació Física i Esportiva de la Universitat de València.
