Al País Valencià hi ha 28 centres públics d’Educació Especial (CEE). Aquest tipus de centres dona atenció educativa a alumnat amb discapacitats greus o severes, majoritàriament, d’entre els 3 i els 21 anys. La seua heterogeneïtat és difícil fins i tot de descriure, però només cal dir que gran part de l’alumnat presenta més d’un 80% de grau de discapacitat, siga per causes físiques, cognitives, conductuals o psiquiàtriques, i en molts casos conviuen diversos diagnòstics en un mateix xiquet o xiqueta.
Estimem el nostre alumnat amb tot el cor, i precisament per això sabem que l’actuació actual i el futur immediat no són, ni seran mai, suficients. No comptem amb els recursos personals, materials, les adaptacions d’espais ni les ajudes especialitzades necessàries, una realitat que també comparteixen moltes escoles ordinàries.
Però deixeu-me dir-vos una cosa: la manca de recursos en un centre específic deixa de ser simplement indecent, per a convertir-se en inhumana. Ens hem acostumat a assumir una càrrega física i emocional desproporcionada, fins al punt d’arribar a normalitzar agressions, insults i amenaces. Evidentment, entenem que aquestes conductes tenen una explicació derivada de la gravetat dels casos, però els arraps, les mossegades, els cabells arrancats i, en definitiva, els colps, fan el mateix mal vinga de qui vinga.
I això només és la part física. Si treballes en un centre específic, és qüestió de temps que aquestes situacions passen a formar part de la rutina, depenent de l’alumnat amb què treballes. Però la càrrega mental és encara una altra història. Ens enfrontem cada dia a casos molt greus, moltes vegades amb una esperança de vida limitada. Això significa que el nostre alumnat, massa sovint, es mor molt jove.
Senyora consellera, haver d’abraçar una mare que acaba de perdre la seua filla, entregar-li les seues pertinences dins d’una caixa preparada amb estima, no es paga amb 75 euros. Senzillament, no té preu.
Per això no demanem: EXIGIM. Ho exigim per la qualitat de vida del nostre alumnat, de les seues famílies i també per la nostra dignitat professional, perquè estimem profundament allò que fem:
- Ràtios més baixes que permeten educar de veritat el nostre alumnat, i no limitar-nos a sobreviure mentre apaguem focs constantment.
- Més recursos personals i una millor especialització d’aquests, incloent substitucions immediates davant qualsevol baixa.
- Adaptacions dignes dels espais i recursos materials adequats, imprescindibles per la gran especificitat de l’alumnat.
- Un suport institucional real que cuide i protegisca la nostra salut física i mental.
Estimada Conselleria d’Educació: els CEE som els grans oblidats del sistema. Açò no va de caritat ni de voluntariat; va de drets, de dignitat i de garantir una vida millor a l’alumnat més vulnerable i a les seues famílies. I això no pot continuar depenent únicament de la vocació dels professionals que els sostenim cada dia.
Teresa Del Rey Navajas és mestra d’un CEE del País Valencià.
