Hi ha moments en què la solidaritat deixa de ser una paraula abstracta per convertir-se en una pràctica concreta, compromesa i transformadora. La iniciativa Rumbo a Cuba és, sens dubte, un d’aquests exemples que interpel·len directament la consciència col·lectiva i ens situen davant d’una realitat que no podem ignorar: el bloqueig econòmic, comercial i financer que els Estats Units imposen a Cuba des de fa més de seixanta anys continua tenint conseqüències negatives per a la vida quotidiana del poble cubà.
Aquest vaixell solidari, impulsat amb la participació d’Open Arms, té un objectiu tan clar com necessari: portar material fotovoltaic al sistema sanitari cubà, especialment a la unitat de cures de l’Hospital Pediàtric Juan Manuel Márquez. Parlem, per tant, d’una acció que incideix directament en la garantia d’un dret fonamental com és l’accés a l’energia en centres hospitalaris, en un context marcat per l’enduriment recent de les mesures contra l’illa, orientades a restringir el subministrament energètic i aprofundir l’asfíxia econòmica.
En aquest camí, però, també hem vist com els obstacles apareixen per tot arreu. La negativa del port de València a permetre l’atracament del vaixell és un fet greu que cal denunciar. Lluny de frenar la iniciativa, aquesta decisió va obligar a traslladar l’arribada al Port de Sagunt, on es va celebrar una multitudinària roda de premsa amb la participació de nombroses organitzacions socials, sindicals i solidàries, així com de diverses persones participants en la travessia. Aquell acte es va convertir en una demostració clara que la solidaritat no es pot bloquejar.
De la mateixa manera, cal destacar l’acte celebrat al Jardí Botànic de València, un espai emblemàtic que va acollir una trobada per expressar el suport a la campanya Rumbo a Cuba. Aquest tipus d’iniciatives no només visibilitzen la situació que viu el poble cubà, sinó que també contribueixen a teixir xarxes de solidaritat internacionalista imprescindibles en el moment actual.
Des de la meua experiència personal, vinculada durant anys amb organitzacions sindicals, socials i culturals cubanes, he pogut comprovar de primera mà la importància d’aquestes relacions de cooperació i suport mutu. Les trobades, els intercanvis i els projectes compartits han reforçat un compromís que va més enllà de les paraules: el de defensar la sobirania dels pobles i el dret a decidir el seu futur sense ingerències externes. En aquest sentit, cal ser clars: només el poble cubà té el dret legítim de decidir sobre el seu present i el seu futur.
Per això, hui més que mai, cal fer un pas endavant. No n’hi ha prou amb mostrar interés: és necessari implicar-se. La campanya Rumbo a Cuba necessita del suport actiu de la ciutadania i de les organitzacions. Fer donacions és una manera concreta i efectiva de contribuir a assolir els objectius marcats, garantir que el material arribe i que puga ser utilitzat allí on més es necessita.
Al mateix temps, cal continuar denunciant amb fermesa el bloqueig i exigir el seu alçament immediat, total i incondicional. Però també cal passar de les declaracions als fets. El govern valencià, el govern espanyol i la Unió Europea han d’assumir responsabilitats i adoptar mesures concretes: reforçar les relacions de cooperació amb Cuba, oposar-se activament a l’aplicació extraterritorial de les sancions nord-americanes, protegir les empreses i entitats que col·laboren amb l’illa i defensar de manera efectiva el dret internacional en tots els àmbits diplomàtics.
No es pot apel·lar als principis de la Carta de les Nacions Unides mentre es manté una actitud passiva davant un bloqueig que vulnera aquests mateixos principis. Cal una actuació clara, valenta i coherent que situe els drets dels pobles per damunt dels interessos geopolítics.
El poble cubà no està sol. Ho hem vist a Sagunt, al Botànic, i ho veurem en cada gest de suport que continue sumant complicitats. La solidaritat, quan és real, es construeix amb fets. I ara és el moment de demostrar-ho.
