Com ja vos he contat altres vegades, acostume a escriure les meues columnes diumenge. Després les revise i edite dilluns de matí. Això de vegades, com hui, té alguns desavantatges, perquè la pròxima reunió entre els sindicats de l’ensenyament i els representants de conselleria és dilluns de vesprada, la qual cosa vol dir que ja l’hauré enviada. Així que, quan es publique aquest text, potser ha estat desconvocada la vaga o potser el govern valencià ha decidit tensar la corda encara més a veure quant aguanten els i les docents i confiant en el seu relat criminalitzador.
Al mateix temps no crec que esta setmana puga parlar de res més que no siga la vaga, així que em detindré en un parell d’aspectes que estan ben clars siga el que siga el que haja passat dilluns a la vesprada. El primer, que la vaga és impressionant, pel grau de compromís, pel grau de mobilització, pel grau de seguiment i per la persistència. I és evident que això ha agafat fora de joc la consellera i el McSecretari autonòmic a les seues ordres. Realment ha sigut una d’eixes ocasions en les quals u sent que malgrat tot hi ha país, hi ha societat civil i, per tant, tot és possible. No és difícil aleshores deixar lloc a l’esperança.
Només fa falta que, si eixa esperança du en el futur a un canvi de color polític en el govern, no es faça malbé per prudència excessiva d’eixa que és covardia, o per diagnosis errades, i això pensant amb generositat, que no se m’oblida que el govern anterior es carregà la línia en valencià. No sé si em dona l’esperança per a pensar que a veure si algun partit polític d’esquerres posa en el seu programa electoral reduir a l’estrictament necessari els concerts amb col·legis privats confessionals, és a dir, deixar d’externalitzar una part important de l’ensenyament públic, que, al cap i a la fi, la confessional i classista escola concertada és això, escola pública externalitzada, escola privada subvencionada, negocis privats subvencionats amb diners públics que haurien d’anar a l’ensenyament públic, laic i de qualitat.
El segon aspecte que m’ha cridat l’atenció és que tinc la percepció que en general la resposta de les famílies ha sigut positiva i en general de comprensió. Però, també és veritat que els docents i les docents en vaga han hagut de fer front a incomprensions, a hostilitat, i en algun cas fins i tot a agressions. No tinc massa en compte els exabruptes de les xarxes socials, que entenc que en molts casos estan proferits per bots, i si tenen darrere persones, per alumnes i exalumnes de centres concertats, senyorets de casa bona o desclassats aspirants a ser-ho o que es pensen que són sense ser-ho, és a dir, el que ve a ser el nucli dur dels simpatitzants i militants del PP i també de VOX.
Això ho tinc clar, però també hi ha una part dels atacs que venen de gent de les classes populars, antics estudiants de la pública i que fins i tot tenen fills escolaritzats en l’ensenyament públic. Directament, s’emprenyen contra qui està lluitant (i deixant-se literalment el sou) per defendre l’educació dels seus fills, les seues oportunitats, el seu futur.
A veure, és clar que no em sorprén. No és un fenomen nou. El marxisme clàssic parla d’alienació. En Carles Marx ho deixà ben claret a La ideologia alemanya, i tinc clar que l’hegemonia consisteix a fer creure a amples capes de la societat que els seus interessos coincideixen amb els de la classe dominant. A això se li afegeixen altres components atàvics o culturals que probablement venen de la memòria heretada del fet que llepar la bota de l’amo pot tindre conseqüències individuals positives per al llepó i que no llepar-la o enfrontar-se a l’amo pot ser el camí més curt per la fossa comuna. Cal no parlar de política en públic i, si es fa, que siga per defensar les posicions del que mana, a veure si després hi ha premi. De fet, defensar les posicions de qui mana no es considera política, sinó l’ordre immutable de les coses.
També és de veres que l’aire benestant i el posat de senyoret alternatiu d’una part de l’esquerra tampoc ajuda massa, ni la llunyania que tendeixen a mostrar de vegades respecte als problemes quotidians de la gent real a la qual haurien de representar. Però és que en aquesta vaga del que s’està parlant és de problemes reals i tangibles que qualsevol persona que tinga els seus fills en un col·legi o en un institut públic coneix. És que és una vaga sindical de les de tota la vida, una vaga que defensa drets en els quals es basa qualsevol acostament possible a la justícia social.
Lluitar contra la vaga, insultar els i les docents, és lluitar contra l’educació dels seus fills, així, clar i ras. És, venint des del fons del temps, el crit dels esclaus feliços, el vell visquen les cadenes amanit amb el també clàssic muira la intel·ligència del feixisme nostrat. Són carn de canó i estan condemnats a la part de baix de la desigualtat, però sembla que els agrada. Parafrasejant el clàssic són part de baix de la desigualtat però tenen sentit, perpetuar-la; són carn de canó, però carn de canó enamorada, enamorada de l’amo i encara no saben, ni sabran (no els agrada l’escola), que amor d’amo és aigua en cistella.
Sé que és un tema complicat, i que al final eixa barreja d’ignorància, de por heretada, de desclassament i d’interiorització de la subalternitat és digna sobretot de llàstima. Tinc clar també que d’ahí també es pot eixir. I entre altres coses l’escola pública, laica i de qualitat ho fa possible. Però també crec que no dir hui que són una part del problema, que formen part del mecanisme de la desigualtat i que són perfectament responsables de les seues paraules i dels seus actes seria condescendència. I la condescendència és l’altra cara del classisme.
