En moments en què tot sotsobra, cal fer de la necessitat virtut. Que el TSJ haja validat uns serveis mínims abusius per al professorat de 2n de batxillerat no hauria de ser un entrebanc insalvable. Fer-los evita incerteses jurídiques i angoixes emocionals a les persones afectades i, de retruc, els permet comptar amb una reserva de recursos econòmics -perquè eixos dies no es perd el jornal- que facilitarà allargar la vaga.
Al professorat -especialment al que ha arribat de calbot al sistema educatiu sense gens de vocació i, precisament per això, li la bufa- així com a algunes directives que, en la pràctica, no secunden la vaga, ja els va bé com va perquè tenen els fills i les filles en la concertada i senten el conflicte en sordina. I a mi què.
I què em dieu de l’FP -que està sent menjada pel garró pels fons d’inversió- amb quasi 130 cicles suprimits i 300 docents despatxats en dos cursos. Ara que ningú se’n recorda de l’alumnat de 2n curs del cicle superior que també té dret a ser avaluat i poder presentar-se a les EBAU. Silenci.
Definitivament, l’FP no té qui l’escriga malgrat ser una aposta cabdal en la formació de personal especialitzat que troba en l’aprenentatge laboral un dels pocs ascensors socials que li queden a la classe treballadora.
Ah, i més faena. Al professorat contrari a la vaga -panxacontent, derrotista, gris, apurat, perplex o de bel·ligerància militant- tard o d’hora caldrà recuperar-lo -per cosir les ferides profundes que la situació, provocada per la inacció de la Conselleria, està produint en els claustres.
Potser ajudaria, ara que encara són a temps, que reflexionaren seriosament sobre la conveniència i l’oportunitat de sumar-se a la reivindicació col·lectiva encara que siga tard, malament i de manera parcial, perquè la cosa va per a llarg.
També poden col·laborar amb les caixes de resistència que s’estan organitzant als centres per esmorteir l’impacte brutal en les butxaques del professorat vaguista, que, mira per on, lluita també pels seus interessos. Soc un ingenu; ho sé.
En qualsevol cas, l’esforç ha de continuar i ser sostenible en el temps -potser anar alternant, sense previ avís, els dies de vaga i decidint qui la fa cada dia- i, posats a no fer res, que les activitats extraescolars, viatges de fi de curs, graduacions, proves d’homologació, d’idiomes, etc., les faça Rita, que no està de vaga i es mor per treballar -que fa dies sense fer un brot.
D’altra banda, cal recordar que la correcció de les proves EBAU no sols està enlaire, sinó que està en mans del mateix professorat que ara es maltracta amb els serveis mínims a què al·ludíem adés. Qui avisa, no és traïdor, deixen caure, que el seu dret a vaga, en eixe cas, resta incòlume. I, alerta, que el professorat universitari encara no n’ha dit la seua.
I, en la mateixa línia de renúncies, els tribunals d’oposició de primària per a setembre que els forme l’administració amb els vuits i nous i cartes que no lliguen que ara estan ociosos als centres. A aquests de segur que no els sabrà greu cobrar amb cromos del Coyote, car hauran estalviat bona cosa de diners sense a penes treballar i amb el premi a la bona conducta.
I, per la seua banda, la inspecció educativa -la que quede amb una mica de vocació professional- que faça ben feta la seua faena, especialment en la revisió de les notes i dels expedients unflats de la concertada i de la privada -que patixen d’inflamació crònica, pobrets-, i que, en el procés d’admissió de l’alumnat, force l’acompliment de la llei quant al repartiment equitatiu entre tots els centres sostinguts amb fons públics -concertada inclosa- de l’alumnat amb necessitats de compensació educativa, d’especial, nouvingut i d’incorporació tardana. No fer-ho és perpetuar una pràctica injusta i amb traces d’il·legalitat manifesta que només genera guetos en la pública i molt bon rèdit econòmic i social en la concertada.
En fi, cal continuar lluitant amb determinació i sense complexos -al carrer, a les places i a les portes dels centres- per tal de visibilitzar el malestar i la ràbia de qui se sent dues vegades enganyat per una Conselleria que no ha volgut negociar, que mentix i que hauria d’haver donat llum i, al remat, només ha donat fum.
En aquest escenari, val a dir, l’altra part, la que sí que hi ha acudit innocentment de bona fe per arribar a acords concrets, realistes i d’envergadura -amb pressupost i calendari d’execució inclosos- s’ha sentit, de nou, enganyada, humiliada i criminalitzada.
I com que d’on no n’hi ha, no se’n pot traure, als enganyats, humiliats i criminalitzats només els hi queda una opció: foc a la barraca!
