La guerra dels nord-americans al Vietnam (1955-1975) va posar en circulació aquell eslògan de la nostra primeríssima joventut. Yankees go home es va convertir en el principal símbol antiimperialista després de la Segona Guerra Mundial. A l’Amèrica Llatina, on els EUA han tingut històricament el costum de grapejar, posar i llevar governs –i fins segrestar presidents com Maduro, de qui, per cert, no hem tornat a saber res– i practicar sense descans la guerra bruta, la frase va fer fortuna, tot i que allà solen referir-se als yankees com a gringos. El cas és que feia molts anys que no la sentia ni la veia escrita quan en una de les primeres manifestacions multitudinàries pel dret a l’habitatge que es van fer a València milers de joves –sobretot joves– l’entonaren, ara referida als turistes: «Tourists go home».
És veritat que el modern turisme de masses, convertit en plaga universal, és una forma d’imperialisme menys cruent, però imperialisme a fi de comptes. Si fa a penes vint anys València encara restava estàlvia de la invasió turística i era famosa precisament per mantenir-se’n al marge –«el semàfor d’Europa» per als qui l’havien de travessar de camí a qualsevol dels molts Benidorms del país–, el creixement viral dels darrers temps fa impossible el mínim equilibri urbà i està a punt del col·lapse. Passejar pel centre històric i per determinats barris com Russafa s’ha convertit, per als qui ens estimem el lloc on vivim, en una activitat angoixosa i frustrant on a cada pas es viu l’experiència de l’exclusió, l’estranyament i la degradació moral. Ningú no coneix ningú, tothom està obligat a ignorar-se recíprocament. El consum compulsiu d’entreteniment a tant el dia i l’amuntegament inhumà de personal està matant València, que no són els monuments o l’espectacle sinó la sàvia interacció històrica dels habitants amb l’espai on viuen. Un té la sensació que València ha abandonat els valencians. Fa dècades que el PP i els seus adlàters van començar a predicar la voluntat de posar la capital del País Valencià «als mapes», com si fins aleshores haguéssem viscut en terra incògnita. El propòsit era estimular la indústria turística fins a convertir l’espai comú en un gran negoci en mans privades. I a fe que ho han aconseguit. València ja és al mapa, sí, una València massificada fins a l’extenuació, amb lloguers pels núvols que expulsen els seus habitants, territori d’especulació fàcil, terra de xauxa per a treballs precaris i desarrelament, una voràgine sense trellat. València s’ha convertit en la gallina dels ous d’or que la indústria turística, excitada per uns polítics sense escrúpols ni projectes seriosos per al poble, està a punt de matar.
Molt em tem, però, que el problema ha arribat a tals extrems que ja ni una taxa turística adequada a la despesa pública que significa allotjar milions de turistes durant tots els dies de l’any servirà de gran cosa. Una població fantasmagòrica de passavolants sense res més a fer que buscar menjar i beure, gangues i evasió barata, que en la majoria dels casos ni sap on és, ni què s’hi parla, ni vol saber-ho, esàt envaint els darrers racons d’una ciutat venuda i vençuda. Del turista despistat que consultava un plànol i despertava simpaties i de tant en tant pregutava a algun indígena hem passat a l’autòmat hostil a qui han col·locat en un formiguer. ¿Quin gust deu sentir l’autòmat de veure’s voltat de persones com ell en simulacres de restaurants i botigues idèntiques a les dels seus països, sense més contacte amb la població autòctona que la relació amb agències de viatges i propietaris de pisos turístics (quan no els atén la veu d’una maquineta) o cambrers servicials que dominen un spanglish de vague sabor local? I qui es crega que el turista tria lliurement i conscient les seues destinacions i els continguts dels seus viatges i no els que li són oferts vulgues no vulgues (com en l’Espanya franquista: 1, X o 2), que s’ho faça mirar.
Només ocasionalment, com en aquests dies de marea verda per l’ensenyament públic, el centre de la capital recupera la vitalitat i l’alegre cromatisme de la seua gent, davant la mirada buida d’una gent aliena que no entèn, ni vol entendre, res. «Tourists go home», sí, és el millor que podem fer tots plegats, que descansen els avions i el vaivé incessant dels viatges al no-res, la sobreexplotació dels recursos patrimonials dels pobles, la propagació vírica, el fràgil equilibri ecològic del planeta, la minorització cultural i lingüística dels pobles afectats per la invasió turística. I quan parlen del turisme i les fal·làcies de la riquesa i el treball, recordem-los, amb les xifres en la mà, que la Marina Alta, la més turística de les nostres comarques, és també la més pobra del País Valencià. El mite del turisme benefactor ha de passar per força a millor vida si volem recuperar la ciutat per a la convivència i la democràcia.
