Encimbellats a peu dret des del que sembla una antiga estructura ferroviària auxiliar tres homes afitoren amb la vista l’horitzó. Miren per damunt d’un triple mur construït amb irregulars blocs de formigó coronats per filferros espinosos. El mur és una autèntica muralla infranquejable en l’inici d’una ampla avinguda on s’aixequen, a banda i banda, edificis grisos de línies rectes, robustos, gegants. Tots tenen les finestres i els balcons tapiats. Són com enormes taüts fets de ciment i de rajoles.
La vesprada és grisa i fa un fred glacial. Podria nevar d’un moment a l’altre o podria la lluna, que ara no es veu, engolir-se un sol moribund, i, llavors, fer-se tot fosc. Podria passar qualsevol cosa i cap que fos bona.
Posem per cas que els tres individus miren, amb els cors encongits, com a l’altra banda de la muralla, una mare i la seua criatura d’uns cinc anys -una xiqueta preciosa d’ulls blaus i els cabells d’or- busquen desesperades una escletxa per on passar a la part on estan ells. Busquen una drecera vertical per on enfilar-se. Busquen, en realitat, un miracle. El temps apressa. Les acacen. Que finalment les atrapen després de moltes fatigues ara mateix pot ser només qüestió d’uns pocs minuts. Quan això passe serà la fi.
Els tres homes belluguen nerviosos els seus caps com micos espantats que observen com se’ls aproxima veloç una bèstia ferotge que, això no obstant, saben que no els podrà fer res. Esbufeguen, solten renecs, de vegades fan escarafalls per cridar l’atenció. El del mig, el més baixet, crida a ple pulmó, intenta ajudar: “Per la part de la dreta! Per la dreta! Pugeu per allà, no sembla massa difícil… Ho aconseguireu, segur”. “Però què dius? Que no veus que és massa alt i no podrà carregar amb la xiqueta?”, li marmola el de la seua dreta. Es discuteixen. De vegades, arriben a un consens a penes provisional. Des de la distància, des de l’altra banda, llancen consells com qui llança caramels des de dalt de la carrossa d’una alegre cavalcada. La mare de vegades intenta escoltar-se’ls, fer-los cas. Però és massa esforç alhora. No oblidem que està ocupada en salvar la seua pell i, sobretot, la de la seua criatura sense la qual la seua vida no tindria sentit.
Només un dels tres observadors no diu res. Tan sols estudia la situació fredament des de la seua talaia. Medita. Avalua. Pensa en els motius que han dut a aquelles dues víctimes a la dramàtica situació en què es troben i, també, pensa en les possibles eixides que ara mateix poden tenir. Poques, certament. D’entrada, considera que la mare és una estúpida i una irresponsable. Fet i fet, com és possible que visca en aquella part del mur? Com si li va acudir? I per què ha resistit tant? Ara, la cosa no sembla tenir massa remei, però no tot està perdut. Potser podrien elevar-se per damunt de la muralla amb un globus aprofitant una distracció dels guardes que, per cert, guardes com són van armats fins a les dents. Podrien perforar els blocs de formigó i obrir un túnel mentre no arriben aquells malparits. O bé tenir a punt un feix de diners i en arribar els botxins, subornar-los. No n’hi ha res que no es puga comprar, ningú a qui no es puga subornar. Ara potser ja és una mica tard per a tot això, però cal ser optimistes.
Els seus dos companys, mentrestant, continuen donant veus… Ei! Senyora, per ací, per ací!… no, un moment, millor per allà, una mica més cap allà!… La mare està desesperada i, per si encara no fora poc, no pot fer callar la xiqueta que crida i plora desesperadament sense saber realment què està passant. Sa mare ara mateix, per estalviar-li tant de patiment, seria capaç d’escanyar-la, en uns pocs segons, sense pensar-s’ho, com qui escanya una gallina. Tot plegat, la vida no pot ser només patir, fugir… Quina putada, pensa. Després de tot, no ha estat ella qui ha triat aquella vida en captivitat, aquell horror de món en què respira cada dia. No ha estat ella qui ha escollit les maleïdes circumstàncies. Qui tria les circumstàncies?, s’interroga rabiüdament. Tant se val. Ara, però, només té uns minuts per trobar una fugida, tot i que sap que el més probable és que ella i la seua criatura acaben morint als peus d’aquella mol·lície mentre, potser, els tres homenets, des del seu punt privilegiat d’observació, iniciaran un debat sobre la malaptesa de la mare, sobre les hipotètiques decisions que l’han dut a aquell atzucac.
I com vulga que siga aquells tres tipus mai no arribaran a veure el desenllaç final. Se’ls ha fet tard. S’han cansat del drama. Cadascú ha de tornar a sa casa. A les seues rutines. Ha dissenyat els seus propis plans de fugida de les seues pròpies presons. També ells tenen les seues circumstàncies. En qualsevol cas, cadascú d’ells haurà d’esperar immers en la seua pròpia soledat el colp que la vida els té reservat, els seus propis guardes en aquesta part del mur.
