Dimecres 27 de maig. A les 10.30 ens unim a la columna d’ensenyants que marxa pel carrer de Russafa («Irromperen de sobte / les trompetes del jazz, el carrer de Russafa / tan divers dels neons en els establiments, alegre de teatres, de cafés i de vida») cap a la plaça de Sant Agustí, on és previst l’inici de la manifestació. Fa un sol de justícia, però tretze calorosos dies de vaga ensenyen molt –el docent que lluita també n’aprèn!– i la gent va ben preparada perquè sap que la jornada serà llarga, més que lluminosa, ardent: barrets de palla i gorres, paraigües per quan el sol més calfarà, motxilla o bosses als muscles, cartells, pancartes, instruments de percussió i de vent.
Els profes de música que aquests dies animen els carrers estan també molt ben organitzats i combinen amb destresa les cançonetes ja convertides en himnes de les protestes, com ara el que dona títol a aquesta crònica d’urgència d’avui («Que no, que no, que no! No volem les retallades en sanitat i educació!»). O el clàssic «No en volem cap que no estiga de vaga, no en volem cap que no estiga lluitant. Volem, volem, volem que estiguem tots de vaga, volem, volem, volem, que estiguem tots lluitant!».
Si la força d’un moviment, com ara el dels nostres mestres, es pot mesurar –més enllà de les gasives xifres dels manifestants que sempre fan curt publicades per algú que ignora a consciència la ciència matemàtica– per l’alegria i l’energia que desplega, puc assegurar-vos que la d’aquests dies de primavera valenciana supera de molt qualsevol protesta que s’haja pogut organitzar d’ençà que tenim memòria (que és molt llarga gràcies a l’edat). Les manifestacions a què estàvem acostumats fins ara eren quasi mudes, sense crits, de molt escàs entusiasme, i sovint arrossegaven la penitència d’alguna que altra batucada. Tenien tot l’aire d’un passeget amable per veure i saludar amics i coneguts, que no és tampoc mala gimnàstica, no dic que no, però queien en la inèrcia dels rituals d’obligat compliment, dels dies civils de guardar, i pel camí anaven perdent bous i esquelles (objectius i determinació). Demanar la lluna en un cove és molt necessari, sens dubte, però la concreció en uns objectius abastables dona espenta i foc de veritat. Exceptuem-ne les manifestacions de la dana, val, que també tenien i tenen encara motius de pes i nords ben clars de reparació i justícia.
Les manifestacions de docents d’aquestes setmanes, en canvi, han estat un desplegament colorista d’imaginació i persistència en els crits i les cançons que animen tot el recorregut sense defallir. Al punt de partida acordat, la plaça de Sant Agustí («Davant el temple de Sant Agustí, paraven / autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça / polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat»), gent i més gent que hi conflueix des de les diverses artèries. I el verd ja és una marea. Hi ha molts transeünts que aplaudeixen la marxa, molta simpatia que arriba amb somriures, punys que s’alcen, paraules d’ànims. Tot el llarg carrer de Xàtiva sota el sol, però els músics bufen que bufen, percudeixen, canten i ballen i interpreten marxes mores i cristianes. Qui m’ho havia de dir a mi, formant en ple centre de València amb la música del meu poble ja convertida en la música de tot un poble. I quina banda, que duplica o triplica en nombre les de les millors entrades alcoianes! Alegria de clarinets i flautes travesseres, compte fins a cinc flautins inaudits, saxos, bombardins, oboès, trombons de vares de diversos colors, trompetes lluminoses, i molta percussió, caixes, plats, tambors… I megàfons ben repartits, torxes de fum verd, xiulets, cassoles, les mans que no paren d’aplaudir. Guillem de Castro ens dona un respir d’ombres. Molts manifestants aprofiten per fer un glop fresquet: quioscos, bars i algun supermercat fan l’agost ben merescut aplacant la set dels caminants i el cos de ball. Un bombardí ha fet servir el tub del seu instrument per allotjar-hi uns quants pots de cervesa i l’últim se l’hi ha quedat encastat fins que aconsegueix traure-l’en. Superat l’ensurt, el jove continua bufant entusiasme. A l’alçada de les Torres de Quart veiem com pengen des dels alts minarets pancartes de suport a la lluita, el gran domàs verd on hi ha el famós vers «Estimem l’escola pública» que alça la veu per un país sencer que s’espolsa les teranyines de la conformitat, aquell menfotisme trampós d’altres temps («A les Torres de Quart hi havia encara presos»).
La setmana ha estat pletòrica. A les terres de l’Ebre, la cruïlla viva dels Països Catalans, docents d’ambdós costats de la Sénia s’abracen i agermanen la lluita. De les Illes Balears arriba el suport a les vagues docents per valor de 100.000 euros. El clam que va fer caure Mazón ara demana la dimissió de la Consellera Ortí i la del seu secretari McEvoy, que també s’ha guanyat a pols i cinisme la seua cançoneta («McEvoy, Llorca i Ortí, porteu mestres, porteu mestres…»). Multituds d’ensenyants en peu de lluita fan bons aquells versos d’Estellés que ajunten l’alegria i el combat per fer-los invencibles. Els bons poetes sempre són visionaris. Propositiva, ferma, sense manies aquesta saba nova d’ensenyants que ve de molt lluny. Tot aquest esclat primaveral, de dies que potser duraran anys, és l’acumulació d’una emprenyamenta de dècades que es resol en forma exquisidament cívica, ni un paper a terra, ni un mal gest. I espere que no hàgem de lamentar tanta pulcritud.
Perquè mentre tots plegats ocupem alegrement i decidida els carrers i donem color i esperança a aquest país, l’autoritat (més incompetent que mai) s’enroca en la gasiveria i la ignorància, en la maniobra estúpida d’una «prioritat nacional» de mala jeia que segella l’infame pacte de PP i Vox. Mal que els pese, però, nosaltres ho tenim ben clar: no hi ha més prioritat ara que la d’una escola pública de qualitat en valencià que ens faça més nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços! Insistirem en la lliçó i farem l’examen final quan toque.
