Abans no m’esperava que, quan anara a viure a un altre lloc, hauria d’explicar tantes vegades que havia estudiat en un col·legi públic, i en un institut públic. Ho vaig parlar fa poc amb un excompany de pis. Ens pensàvem, abans d’arribar a la ciutat, que era normalíssim, que era lògic, que era l’única opció, la pública.
Les manifestacions multitudinàries, la vaga indefinida, la proliferació d’articles, la cabuderia del govern, etc., confirmen que l’educació pública fa molt de temps que no és una prioritat. Ara en veiem la magnitud i ens sorprenem, però la consciència tarda més a forjar-se. És difícil que en unes poques setmanes tothom comprenga que el sistema educatiu públic és fonamental.
Recorde les botelles plenes de pintura tan grans que tenien les mestres i que guardaven al quartet, l’olor de la pintura tan estranya i la textura desagradable que quedava quan s’assecava. L’olor de l’estoreta, de l’aula d’informàtica, de les ceres, dels llapis, dels llibres. Tinc imatges dels fulls quadriculats i del traç les primeres lletres, de les fitxes plenes de sumes i de restes, de quan vam començar a fer servir llibretes i bolis. El so de la pissarra quan algú hi escrivia, quan algú l’esborrava, els passos al corredor, les portes que s’obrien. I al pati, arreplegar mores dels arbres, beure aigua a la font, saltar a la corda, les reixes blaves, les discussions i les reconciliacions amb les amigues.
Ara llig les notícies des de la distància i pense que les mestres es van quedar allí quan nosaltres ens en vam anar l’últim dia. Que nosaltres conservem els records del col·le però que elles s’hi han estat anys, i han seguit treballant, i hi segueixen, malgrat els milers de canvis i de traves legislatives. També han seguit reivindicant unes condicions dignes per a elles, per a les alumnes i per a l’escola. Un dels últims anys de primària, les mestres tenien a l’aula unes tisores de cartró que es penjaven al coll cada vegada que eixien a protestar contra les retallades. Eren un símbol, com potser també ho són les manifestacions. Però a banda de ser un símbol, són un fet: el valor de l’educació pública.
Públic ha de significar, per damunt de tot, accessibilitat i dignitat. És això el que atorga valor a la societat i a totes i cadascuna de les que en formem part. Els serveis públics vetllen per atenuar les esquerdes que desnivellen els carrers, els camins i les cases. És utòpic, utopiquíssim. Però és l’única opció. L’educació pública és l’única opció que tenim si volem seguir formant-nos, creixent, comunicant-nos. Som gregàries i és precís que convergim a les escoles on, a banda d’alfabetitzar-nos, d’alfabetitzar-nos en la nostra llengua, coneixem la primera societat i, a poc a poc, aprenem com de necessàries són l’accessibilitat i la dignitat.
Ara que el professorat es troba al carrer, ara que tanta gent s’hi suma, queda palés que l’escola pública és cosa de totes. O, almenys, que ens afecta a totes. I tant de bo trontolle tot, tant de bo de veritat siguem conscients que no és necessària sinó imprescindible. Però, sobretot, espere que siga l’adveniment d’un canvi.
