Sé que les vaguistes demanen tindre menys alumnes per aula, més mestres en l’equip de treball al centre, més temps per a preparar les classes, coordinar-se, dissenyar nous materials i projectes educatius, acomboiar activitats amb les famílies, participar en les propostes culturals del barri o del poble i més importància l’ensenyament de la nostra llengua i que se’ls reconega amb un salari digne el seu treball.
Això em fa pensar que no són professors i professores que s’han acomodat a agafar el llibre de text i fer exercicis rutinaris any rere any sense preocupar-se de res més que de corregir exàmens. Un o una mestra burocratitzada i submisa no fa una vaga de catorze dies.
Qui s’arrisca a fer la vaga indefinida està fet d’una altra pasta pedagògica. Crec que són mestres com Marina, que va eixir de l’escola enfadada perquè no havia pogut atendre bé dos xiquets que ploraven alhora a la seua aula amb 25 personetes de quatre anys; són com Rosa que de vegades ha arribat amb llàgrimes a casa perquè se sent malament perquè no ha tingut temps d’ajudar al xic amb NESE que s’integra a la seua classe de 1r d’ESO amb 35 alumnes; són com Iraida que vol reunir-se amb altres profes per fer materials didàctics perquè tot el seu alumnat de 4t d’ESO amb diversitat de necessitats, ritmes i interessos aprenga matemàtiques i s’ajude mútuament i sols es poden reunir els dissabtes; són com Miquel que vol que a la seua classe de música de 2n d’ESO xics i xiques puguen tocar instruments i cantar cançons, però no disposa d’instruments ni d’espai per fer-ho; són com Marta que vol portar els de 1r de Batxillerat al laboratori, però no hi ha prou laboratoris al centre i l’ha de compartir amb la resta de professors de Física i Química; són com Josep que estima al seu alumnat del Batxiller artístic i ha de comunicar-los que el curs pròxim hauran de renunciar perquè la Conselleria ha tancat els grups de la seua especialitat; són com Maria que vol entrevistar-se amb alguna persona de la família de cadascun dels seus alumnes de 6 de Primària i no té prou temps de tutoria per a fer-ho i no li ho paguen; són com Joan que vol que l’alumnat de 4t d’ESO s’implique en un grup de teatre a l’institut i ho ha de fer en el seu temps lliure o Gabriela i les seues companyes de l’equip de mediació en conflictes de l’Institut que per formar a l’alumnat en la resolució pacífica de conflictes, ho ha de fer fora del seu horari laboral i sense cobrar…
Totes són persones cultes que saben que la llengua d’un poble és un tresor sagrat que sustenta els pobles lliures i ferms que no es deixen bandejar, ni manipular ni subordinar per cap altre. Saben que en la vida els diners no són el més important per ser una persona digna i feliç; saben que no s’és res si no s’és poble; i volen transmetre al seu alumnat l’estima i l’orgull de ser valencians que mostren al món la nostra cultura i la decisió ferma de què no siga relegada ni menyspreada.
Les persones que assumeixen aquests valors i aquesta concepció del que és l’ensenyament, des d’Infantil, fins a la Universitat, són les que es poden considerar educadores; són les que ofereixen a l’aula experiències de participació democràtica, de diàleg i de respecte mutu que el seu alumnat mai oblidarà. Jo vull que la mestra i el mestre de la meua filla siguen dels que estan en vaga indefinida ara per un ensenyament públic, de qualitat i en valencià.
Àngels Martínez Bonafé és professora d’Història i membre dels Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià.
