La protesta educativa continua creixent després de dies de mobilitzacions sostingudes contra les polítiques de la Conselleria d’Educació. El malestar del professorat, expliquen els sindicats i els mateixos docents, va més enllà de mesures concretes i respon també a una sensació de desgast i menyspreu cap a l’escola pública i cap al col·lectiu docent. Enmig d’aquest escenari, la música s’ha convertit en una de les imatges més recognoscibles de les concentracions.
Al voltant de 600 docents d’arreu del territori formen part d’una xarxa musical creada al voltant de les mobilitzacions. Un grup de professorat que també participen en bandes, grups o projectes musicals. S’organitzen per demarcacions, amb una persona coordinadora a cada zona, comparteixen repertori a través del núvol i preparen les actuacions conjuntament perquè la música acompanye les manifestacions de principi a fi. A cada convocatòria, asseguren, s’hi incorpora més gent.
Però el projecte ha acabat convertint-se en alguna cosa més que una estructura organitzativa. “Amb l’excusa de la música, hem trobat un espai on donar-nos suport”, expliquen alguns dels participants. Entre assajos improvisats, missatges de coordinació i hores compartides al carrer, molts han trobat una xarxa emocional des d’on combatre el cansament acumulat després de dies de vaga i incertesa.
“Hi ha molta ràbia i molta frustració”, resumeix una docent músic, “i la música ens ajuda a canalitzar tot això i a no sentir-nos sols”. Una altra professora explica que, cada vegada que sona la banda durant una manifestació, sent una mena d’alleujament difícil d’explicar: “Com a mestra en vaga, em sent reconfortada perquè, al nostre territori, la música i les bandes sempre són casa”.
La relació entre música i educació té un pes especial al País Valencià, on les bandes formen part de la identitat de molts pobles i barris. Per a una part important del professorat mobilitzat, participar musicalment en les protestes és també portar al carrer una part de la cultura popular que els ha acompanyat tota la vida. No és només ambientar una manifestació: és convertir un espai de protesta en un espai reconeixible, compartit i comunitari.
Paral·lelament, a les mobilitzacions també s’hi han sumat batucades i grups de xirimiters procedents d’altres col·lectius musicals. Tot i que no formen part de la mateixa organització docent-musical, la seua participació contribueix a reforçar el caràcter popular i col·lectiu de les marxes.
Durant aquests dies de vaga indefinida, la música ha estat una presència constant. Ha servit per mantindre el ritme de les manifestacions, per fer més visibles les protestes i també per sostenir emocionalment moltes de les persones que hi participen. Entre consignes, instruments i melodies compartides, el professorat ha anat construint una forma de resistència que no apareix als comunicats oficials, però que es fa evident a cada marxa.
Quan la manifestació acaba i les últimes notes s’apaguen, encara queden grups de docents parlant en rogle, carregant instruments o acomiadant-se fins a la pròxima convocatòria. L’endemà tornaran al carrer. I probablement, abans que comencen de nou els crits i les pancartes, tornarà a sonar la música. Gràcies!
Montserrat Sempere Sancho és permanent sindical a l’STEPV.
