El proppassat 15 de juliol es publicaren les adjudicacions d’inici de curs de funcionaris interins dels cossos de mestres i de professors d’educació secundària de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats de la Generalitat Valenciana. En total, una més o una menys, eixiren a concurs un total de 487 places de Llengua i literatura valenciana, és a dir, per a impartir l’assignatura de Valencià: llengua i literatura als instituts públics del País Valencià. D’aquestes places, un total de 272 places, el 55,85% han anat a parar a persones actives en altres borses, és a dir, a priori pertanyents a altres especialitats, la inclusió de les quals a la borsa de Llengua i literatura valenciana és producte de les fosques maniobres, en el seu temps, del conseller Marzà (ell, quan pogué, pegà a fugir), continuades per la seua successora Raquel Tamarit. Els cafres al poder, el destraler José Antonio Rovira deixà fer, que ja li anava bé. Els de Compromís li havien fet la faena bruta. En febrer d’enguany, finalment, després de la insistència ―un lustre d’insistència!― de persones afectades i sindicats educatius, la Conselleria presidida per Mari Carmen Ortí posà fi a la disbauxa contra el valencià en la «difícil cobertura», però les borses generades pel sistema romangueren i, vet ací, que la indecència contra l’ensenyament del valencià es perpetua. No pot ser, és forassenyat, que més de la meitat de docents que han aconseguit plaça a l’adjudicació d’inici de curs, no siguen especialistes en la filologia «del valencià», siguen d’altres borses i hagen estat inclosos, sense examen o prova de coneixements previs, a la borsa de Llengua i literatura valenciana. Mentrestant, bona part dels filòlegs «del valencià», els que han aconseguit accedir a la borsa després de les oposicions, condemnats a la misèria.
Quan més de la meitat del professorat d’una assignatura no és especialista en la matèria que imparteix, més encara quan aquesta és Valencià: llengua i literatura, això té unes conseqüències demolidores per a l’aprenentatge general de l’alumnat, puix que l’objectiu final de l’assignatura és fer parlants de la llengua que s’ensenya, imprescindible per a la salut lingüística de la societat valenciana, i accelera el procés de minorització del valencià, atès que interfereix greument en la consecució de les competències lingüística i literària de les persones a qui va adreçat l’ensenyament. Un intrús, un qualsevol del més del 55% de professorat no especialista de l’adjudicació d’aquest juliol, no ensenya, si de cas només imparteix la matèria de forma forçosa i merament rudimentària. En conseqüència, la massa d’intrusos transmeten una desafecció per l’assignatura que és percebuda ―i tant!― per l’alumnat de tots els nivells sense excepció. Si hom té poca idea d’allò que s’ensenya, poc hom podrà transmetre, evidentment. En tal circumstància, l’alumne deixa de considerar el valencià un vehicle cultural viu, que havia de fer seu, i acaba considerant-lo un simple tràmit acadèmic. Al remat, això afecta, òbviament, el prestigi social del valencià i fomenta l’entema contra l’idioma, tan necessitat hui dia de suport actiu i nous parlants perquè puga reeixir.
Devaluació del valencià a l’escola
Fixeu-vos: a l’adjudicació d’aquest mes de juliol trobem gent procedent de les borses següents integrada a la borsa de Llengua i literatura valenciana i amb plaça adjudicada de valencià, és a dir, a setembre a treballar: Cuina i pastisseria, 1; Serveis a la Comunitat, 1; Tècniques i procediments d’imatge i so, 3; Processos i mitjans de comunicació, 8; Filosofia, 5; Música, 1; Educació física, 2; Orientació educativa, 2; Tecnologia, 1; Formació i orientació laboral, 3; Intervenció sociocomunitària, 3; Dibuix, 12; Grec, 1; Llatí, 4; Francès, 4; Llengua castellana, 50; Anglès, 24. Atenció ara!: mestres de primària ―mestres!― impartint secundària, incloent-hi Batxillerat, que la permissivitat de la Conselleria marziana era incommensurable, 23. I, finalment, la traca final, Geografia i Història ―ostres!―, 150. De pasta de moniato et quedes. Un centenar i mig d’individus ―i indivídues― d’aquesta borsa han anat ingressant en tromba en la borsa de valencià durant anys i molts d’ells, extraordinàriament ignorants en coneixements lingüístics, els hem hagut de patir els docents de valencià, els de veritat, i els alumnes als instituts. D’anècdotes amb aquest personal hi ha un munt en cada Departament de Valencià de tot el país, a quina més deplorable. Ras i curt, un despropòsit. A més a més, hi caldria afegir els que entrats a la borsa de valencià, hi entraren a través de la «difícil cobertura» tot exhibint una de les dues centenars d’especialitats permeses pel Marzà i que no tenen ―diguem-ne― expressió específica com a assignatura a les borses.
En definitiva, que qualsevol li posa cara i a impartir valencià. Vet ací a què es redueix hui dia l’ensenyament de la llengua pròpia, així definida a l’Estatutet, del País Valencià. Gent desmotivada, força sovint indocumentada, a la cerca només del botí, la queixalada a les arques públiques exhibint la seua bajania amanida de morro. Als alumnes que els bomben! Com diu la dita popular, afarta’m i digues-me ruc. Tothom té dret a treballar, i tant!, a treballar en el que li pertoca per mèrits i estudis. Els graduats en Filologia catalana i Llengua i literatura catalanes tenen tot el dret a treballar en allò en què s’han format ―hi estarà tothom d’acord, oi?― i no haurien de ser desplaçats, ni abans ni ara ni en el futur, per la gernació d’intrusos que s’ha instal·lat a les borses de valencià per motius espuris i aliens a la necessitat de l’ensenyament d’una matèria vital per a la prosperitat social i cultural del país. Un país (regne, comunitat, regió…) seriós, que s’estima el seu ser, no ho consentiria. L’assignatura Valencià: llengua i literatura és la matèria vertebral del sistema educatiu valencià, l’únic tret distintiu que encara manté viu als nostres col·legis i instituts l’esperit del país, el vell regne que Jaume I bastí ara fa mes de set segles i mig. O la protegim i la protegim com cal la nostra llengua pròpia, amb tots els ets i els uts, tots plegats i sense pusil·lanimitat, o l’alternativa és la barbàrie.
Com arreglar el despropòsit? Òbviament, intervenint les borses de professorat interí, tot posant a cadascú on li pertoca d’acord amb la seua especialitat, la de debò, i coneixements. Volem una escola pública de qualitat? Donem-li, doncs, qualitat! La qualitat no és una prebenda, no es regala, cal conquerir-la, lluitar per ella. No hi ha escola valenciana possible sense professorat compromès, convenientment format i avalat per la titulació que l’habilite. L’intrusisme desprofessionalitza la professió de docent, la desprestigia en totes les matèries, no ho oblidem, i això repercuteix en la societat. Òbviament, hom no pot demanar peres al pi. Així, doncs, no li demanes coneixements a un intrús, perquè no els té. Desempalleguem-nos-en! Quan abans millor, que ens juguem la credibilitat del sistema educatiu i els valors que se’n deriven. Ara bé, qui li posarà el cascavell al gat? Difícil és trobar el desllorigador de qüestió tan envitricollada, perquè en els temps que corren la perversió ha impregnat la gestió de la cosa pública i la política convencional fa gal·la de l’exhibició de currículums falsos, d’intrusisme, per a justificar prebendes institucionals injustificables. Confiem, però, que, finalment, el trellat impere i s’impose sobre el desficaci. L’intrusisme degrada l’educació pública i genera dolor i frustració. Tolerar-lo és inacceptable i els agents educatius no s’haurien de posar de perfil, com ara lamentablement fan, davant un problema que amenaça amb arruïnar la formació de les generacions futures. La pertinença a una borsa no fa el mestre i molt menys redimeix l’intrús de la seua màcula. Definitivament, qui no sap, i podeu donar-hi les voltes que vulgueu, no pot ensenyar.
L’origen del problema
Recordeu la proclama de la recent vaga d’ensenyants, de moment suspesa, que no desconvocada: per una educació pública, de qualitat i ―atenció!― «en valencià». Sí, heu llegit bé, EN VALENCIÀ. Sense valencià no hi ha educació pública de qualitat possible, no hi ha país, no hi ha poble, no hi ha societat valenciana. Hi ha barbàrie. I qui s’esguelle les vestidures pel que dic, que medite ―si la burrera encara no li ha corcat el cervell― què és si no una societat que menysté la seua llengua, la repudia i la condemna a l’ostracisme i la desaparició?
Ara tenim els cafres que tenim comandant la Generalitat, però temps era temps i no fa massa, uns altres individus, molt tibats ells, arribaren a la Conselleria d’Educació aixecant la bandera de la progressia i bé que ens la ben clavaren: arrasaren amb les línies de valencià, mur de defensa contra l’espanyolització obsessiva que escanya el present i el futur del català al País Valencià, i s’empatollaren que qualsevol pelacanyes sense cap formació filològica en la llengua d’Ausiàs March fora capaç d’impartir classes de valencià. Resultat: un desastre. A través de les «adjudicacions de difícil cobertura», la borsa de valencià (Llengua i literatura valenciana), en els temps del tan esbombat «Botànic», es convertí en un campe qui puga farcida amb personal procedent d’una carrera ―estudis― qualsevol i sense formació específica en la matèria a impartir. Tal ha estat l’escàndol pel despropòsit i tant el dolor causat que, finalment, l’actual Conselleria ho ha corregit, però el mal ja estava fet després d’anys d’ignominiosa exaltació de la incompetència i la indecència. L’ensenyament del valencià ha col·lapsat, incapaç de suportar una gernació d’indocumentats en el coneixement de la llengua i la literatura catalanes que acaparen la borsa d’interins d’ensenyament secundari de l’especialitat de Llengua i literatura valenciana. Individus sense formació en la filologia «del valencià», en molts casos ―n’he conegut― amb un coneixement molt migrat i, òbviament, sense la vocació que se li suposa a un docent per a impartir la matèria que coneix, fan i faran una vegada més i sense cap vergonya de professors de valencià. Els instituts valencians, des de Vinaròs al Pilar de la Foradada, iniciaran el curs 2026-2027 colonitzats per aquesta gernació d’intrusos que ―diguem-ho net i cru― els paios de Compromís ―ai, quin interès per la llengua del país!― endossaren a l’ensenyament públic valencià. Ep! I encara els de l’Oltra i el Baldoví no han demanat perdó per tal barrabassada. Encara perseveren en l’estultícia de l’igual és col que bleda. No, la senyera sollada de blau no és senyera, és blavera. D’igual manera, l’ensenyament del valencià en mans d’intrusos no és aprenentatge del valencià, és catequesi de la insipiència. I ara ―mal llamp!― un cutxamanda indocte d’aquests està facultat, decret de Conselleria en mà, a capacitar els alumnes amb un certificat C1 de coneixement de valencià.
És de justícia que un professor haja de ser un professional bon coneixedor de la matèria que imparteix, avalada per títols expedits convenientment per l’autoritat acadèmica. Ningú ―pense― s’hauria d’esvalotar pel que dic. I a qui li pique, si n’hi ha algú, que es grate. Si vaig al metge, vull que m’atenga un metge, amb títol de metge, no un que passava per allí de la borsa de zeladors. S’ha d’entendre que aquesta demanda i dret del pacient siga extrapolable a l’alumne: vull que m’ensenye valencià un filòleg especialista del valencià, com matemàtiques un matemàtic o anglès un graduat en filologia anglesa. És ―vaja!― de sentit comú. Sí, això és el que l’ús de la raó indica. Però… Vingué el Vicentet Marzà, aquell conseller dels comboiantes de Compromís, que la cagà. Defecà sobre les línies en valencià, que tant d’esforç havien costat, ara esborrades, i, encara més, reblà el clau contra la dignitat de la llengua pròpia obrint la porta a ensenyar valencià a tot quisqui en possessió d’un simple certificat administratiu. El resultat: la menysvaloració progressiva de l’assignatura de valencià, convertida en alguns llocs en matèria maria, quasi prescindible malgrat ser una assignatura bàsica ―se suposa― del sistema educatiu valencià. Bàsica sí, però hi ha llocs (Estatutet i Llei d’Ús i Ensenyament en mà) en què està afectada per l’exempció a estudiar-la. El cretí de Marzà i els sapastres del seu partit no tocaren l’exempció del valencià, no desempastifaren la senyera del blau infecte, però sí ensorraren les línies de valencià i ompliren les borses de Llengua i literatura valenciana d’una horda d’inútils que encara hui patim.
