El psicòleg i criminòleg Nils Bejerot va observar en 1973 que algunes de les víctimes del segrest en el banc Kreditbanken d’Estocolm, després de sis dies d’estar segrestades havien desenvolupat irracionals vincles emocionals i d’empatia envers els seus capturadors i denominà aquest efecte com a síndrome d’Estocolm. També es pot produir en alguns casos de violència de gènere o maltractament infantil en els quals la víctima s’identifica amb el seu agressor, assumix el seu model mental, en justifica el maltractament i s’autoinculpa. És un mecanisme automàtic de supervivència i defensa psicològica quan la víctima es troba impotent davant l’agressor i que pot perdurar després de l’agressió, tot i negant-la i defensant o disculpant l’agressor.
No és estrany que hi haja un apreciable percentatge de valencians que, després d’haver estat desposseïts de les lleis que democràticament ens havíem donat, els nostres Furs, del nostre estat sobirà, el Regne de València i la nostra administració pública independent, la Generalitat, després de segles de persecució de la nostra llengua i la nostra cultura, patisquen esta síndrome. Però és molt més estrany que ho sofrisquen compatriotes que havien arribat a un cert grau de consciència nacional valenciana, és rar, però ocorre en més ocasions de les que seria raonable esperar.
Potser és el cas d’alguns filòlegs valencians que creuen que, en observar l’estat de prostració social del valencià, aquest ha sigut a causa dels errors comesos en el procés de reviscolament dut a terme pels que s’han esforçat en recuperar-lo. No consideren els més de tres segles de persecució de la llengua, ni la pressió en contra feta pel franquisme, els feixistes, metralleta en mà, pels mercats valencians imposant el hable usted la lengua del imperio o el simple hábleme en cristiano o tota la colla de despectius al respecte, el valenciano es un dialecto de pueblo o de pueblerinos o es de mala educación hablar en valenciano. No, tot això, segons ells, no ha tingut cap repercussió social, ni l’allau d’immigrants derivats exclusivament a les línies en castellà, tampoc. No, tot ha sigut per culpa dels nostres!
És cert que s’han pogut cometre alguns errors per part dels que hem volgut redreçar la situació, especialment una innecessària dependència dels estàndards catalans, però s’ha de considerar també la situació d’on partíem als anys seixanta: una llengua depauperada per segles de tortura, farcida de castellanismes que el poble ja havia fet seus; una mancança total de llibres de text i d’altres instruments pedagògics; i l’absoluta animadversió dels poders polítics.
Cal tindre molt present que, encara que no s’haguera comés cap error, la situació seria la mateixa que és ara. Per tant, la premissa dels errors comesos pels nostres és falsa i de cap manera justifica passar-se a l’enemic, donar arguments als que volen trossejar la nostra llengua i finalment eliminar-la, ni acceptar pomes enverinades com subvencions o publicació de llibres, que després aprofitaran per a dir: ho veieu com el català i el valencià són diferents, o eixa Acadèmia de la Llengua, que nosaltres aprovàrem, s’ha tornat catalanista i hem de suprimir-la (començant per reduir-li al mínim el pressupost). Tot el que no obsta per a corregir els errors que s’hagen pogut cometre.
La síndrome d’Estocolm no s’ha de confondre amb un altre vici igualment nefast: el derrotisme. És el cas d’aquells que circulen pels camins del valencianisme cultural o polític i a la primera de canvi et deixen anar allò de: no hi ha res a fer, amb este poble castellanitzat i de dretes no és pot fer res, si fórem com els catalans o els bascs … No els feu cas, el que pretenen és justificar la seua pròpia manca d’acció tirant-li les culpes al poble valencià. La situació actual de cada poble és fruit de la seua història i la nostra (sobretot la més recent) no és igual que la de catalans ni bascs. El poble valencià ha sigut qui ha mantingut la llengua contra els atacs de l’estat i la defecció de les classes dirigents, qui, malgrat haver estat espoliat de bens, de coneixements i de poder propi, ha mostrat una resiliència encomiable.
Si la síndrome d’Estocolm no es guarix ràpidament amb altes dosis de percepció correcta de la realitat, si s’instal·la permanentment en la ment del pacient, produïx un efecte encara pitjor: l’autoodi, que no és més que l’odi a la pròpia identitat, llengua i cultura. La persona que el patix accepta l’estigmatització que el grup dominant ha fet de la seua pròpia identitat, tracta d’amagar-la i s’avergonyix de les seues arrels. És un fenomen molt ben estudiat, des de finals dels anys seixanta i principi dels setanta, pels sociolingüistes valencians Lluís Vicent Aracil i Boned, Rafael Ninyoles i Monllor, i Vicent Pitarch i Almela.
Tots ells, seguidors dels sociòlegs Charles Ferguson i Pierre Bourdieu, van denunciar que la situació del valencià no era de bilingüisme (ara trilingüisme), com encara volen fer-nos creure des del centralisme que ens governa, sinó de diglòssia. Aquest terme implica una diferència de prestigi entre les dues llengües presents: una és la llengua de prestigi alt, que és la parlada majoritàriament en la política, la ciència, els mitjans de comunicació i única llengua de comunicació de la classe dominant i l’altra és la llengua de baix prestigi, vernacla, casolana, molt més parlada que escrita per membres de les classes inferiors, i solament en àmbits familiars o amicals. La situació d’asimetria de prestigi porta indefectiblement a la pèrdua progressiva de parlants i al remat a la mort de la llengua de baix prestigi.
Si no heu entés el significat del terme autoodi hi ha un exemple prou actual, el d’una alcaldessa que en un congrés del seu partit, tot ell en castellà of course, se li escapà una paraula en valencià i ella, primer va demanar perdó pel gran insult que havia fet a la concurrència i després explicà yo es que hablo en valenciano, es un defecto que tengo. Un defecte parlar en valencià! El partit, des de la seua capital, va premiar el gest antivalencià posant-la de cap de llista.
L’autoodi ens fa molt de mal als valencians, ja que els pitjors enemics que tenim són els conciutadans que el patixen. Només hi ha un remei: potenciar l’autoestima, normalitzar la nostra llengua i desvetllar la consciència nacional dels valencians, que és el que ja han fet catalans i bascs.
