El comboi es deté. S’obrin les portes. Entre els passatgers que pugen es troben elles: dues dones d’entre vint-i-pocs i vint-i-prous anys. S’asseuen. Porten dues maletes, una cadascuna. És molt probable que entre elles es canten allò de “tinc una amiga que tia, la millor del món”. Una porta una samarreta de La Fúmiga. Parlen valencià. Han pujat en l’estació de Jesús. Fa transbord amb Joaquín Sorolla, l’estació on apleguen els viatgers de Madrid. Tot apunta a dues expatriades a Madrid que aquest dissabte 31 d’octubre acomiadaran el grup d’Alzira.
És la setmana de l’aniversari de la dana que va deixar 234 morts i milers de damnificats a casa nostra. Aquest dia 31 hi ha la manifestació a València en memòria de les víctimes. La primera pancarta prega “Consell dimissió 233”. Dues setmanes abans, una altra dana, Adam, va afectar la Safor i la Marina Alta negades amb greus inundacions. El temporal va provocar set víctimes mortals en el conjunt dels territoris afectats, segons el balanç provisional del Govern espanyol. Just vint dies abans, un altre grup mític de la música en llengua pròpia posava punt i final a Pego: La Gossa Sorda, amb 20.000 persones assistents al concert de comiat.
I, si encara no fora prou, hi ha una acampada per l’habitatge a la plaça de l’Ajuntament de València. A banda, tres dies previs de l’adeu de La Fúmiga, el 28 d’octubre, han mort 69 persones en un accident ferroviari a Urda (Toledo), en la línia d’alta velocitat Madrid-Andalusia. El xoc entre un tren AVE de Renfe i un Iryo ha provocat una de les tragèdies ferroviàries més greus dels últims anys. Què hauria passat si el xoc haguera sigut a la línia València-Madrid? Les dues fúmiguers podrien haver estat víctimes.
Per Jesús passen la línia 1, 2 i 7 del metro. És on s’han pujat les dues fúmiguers. És 2026. Això vol dir que enguany s’ha commemorat la memòria dels vint anys de l’accident del metro de València. Va tindre lloc el 3 de juliol del 2006, en la corba prèvia a l’estació de Jesús, i va derivar en la mort de 43 persones i en 47 ferits.
L’esdeveniment és al Roig Arena, el recinte impulsat per l’home més ric del territori. Toquen dos dies ací, divendres i dissabte. Els números fan tremolar qualsevol: 36.000 persones entre les dues nits, 18.000 cada dia. Més de 200 treballadores i treballadors darrere de l’escenari i un a reveure multitudinari per a una banda que ha marcat més d’una dècada de música en llengua pròpia. Aquest és el context del comiat de La Fúmiga.
Tot comença
L’espectacle que té el tret d’eixida a les set i mitja amb un preshow en què participen La Xica, Esther, Abril, Naina i Drasen. Totes elles enlluernaren l’escenari durant la seua hora d’actuació. Al darrere es pot llegir “Tot comença”. La Fúmiga envia un missatge: seguiu aquesta gent, doneu-los suport, estima i caliu, com a nosaltres.
L’interludi entre una cosa i la vinent és de quinze minuts de silenci sepulcral pels altaveus i quinze més de la presentació del Roig Arena. Al senyor Roig l’han convençut que posar ninots que simulen tres dimensions i veus greus és ja un espectacle digne de veure. I, evidentment, en castellà.
Arriba l’hora. Del “Tot s’acaba” es passa a fosc a negre. Un sol a l’horitzó és la primera imatge, com si es tractara de l’inici del Rei Lleó. Comença així el viatge de comiat de la banda d’Alzira, amb una posada en escena que anuncia que allò que ve a continuació no serà un concert qualsevol.
Una muntanya russa d’emocions
El concert? Una muntanya russa d’emocions. L’elenc de col·laboracions és estel·lar: Panxo (Zoo), Kiko Tur (Aspencat), Arnau Giménez (La Gossa Sorda/Zoo/Malifeta), Mireia Matoses (Pupil·les/Malifeta), Pep Gimeno “Botifarra”, Noelia Llorens “Titana”, Jonatan Penalba, Àlex Blat (Tardor), Esther, Samantha i Sandra Monfort. Una successió de veus i complicitats que converteix el comiat en una celebració compartida amb bona part de l’escena musical.
I tants músics dalt de l’escenari i un cor. Com mai. Albades, danses, falleres, la Fúmiga retornada als orígens de xaranga amb “Amparito Roca” o marxes mores. Fins i tot un cameig en vídeo d’Arturo Valls. Un dispendi d’energia, recursos narratius i esforç digne de recordar. Com el detall amb la pilota o l’homenatge a les mares i passant per la crítica a la gestió de la dana del 29-O. Amb el protocol·lari “Mazón a presó” corejat al Roig Arena.
Principis i finals
L’endemà la majoria dels mitjans titulen, “final de pel·lícula”, “homenatge a la cultura popular”. O aposten per anomenar el nombre d’espectadors entre els dos concerts. “36.000 persones acomiaden La Fúmiga”. Principis i finals. Una xifra que dona compte de la dimensió que ha assolit el grup i de la resposta del públic en els seus últims concerts.
No obstant això, si algú ha anat a algun concert de La Fúmiga en l’últim any i mig, recordarà que la cançó que tancava habitualment era “Ja dormiré”. I, estant a València, podrien haver elegit “Hauria de passar”. O “Mediterrània”, cançó que els va dur a una altra dimensió, però era la primera. En una entrevista a Diari La Veu del 3 d’octubre de 2025, Àrtur va parlar del sentit especial que havia adquirit “Llavors” després de la dana. “Llavors’ ens trenca perquè parla d’allò que somiem i no sempre aconseguim: un País Valencià orgullós, que abraça i dona la benvinguda”, va dir.
No. El que va fer la banda de la Ribera al Roig Arena no va ser només un homenatge a la cultura, a les mares, a la dana o a l’esport autòcton. També, però no només. Va ser una altra cosa. Van mirar què hi ha al voltant: les persones, la idiosincràsia i la memòria d’un poble. “Llavors”, la cançó final, acaba amb un concepte: País Valencià. L’última lletra que va eixir dels llavis d’Àrtur com a cantant del grup. No. Res d’homenatge a la cultura o un gran espectacle. La Fúmiga va detindre el comboi i va fer un homenatge al seu País i la seua gent.
