El passat 1 de novembre, a Polinyà de Xúquer, l’STEPV ha commemorat els seus cinquanta anys d’història. L’acte ha servit per recordar mig segle de moviment assembleari i autònom en l’ensenyament, homenatjar les persones que el van iniciar, reconéixer les diverses generacions que han format part del sindicat i retre homenatge a Joan Blanco Paz, que acaba de complir setanta anys, més de quaranta dels quals dedicats a militar en l’STEPV.
El compromís polític i social de Joan ve de molt abans. Des de ben jove, quan es va proletaritzar, va començar a implicar-se en les lluites col·lectives. Militant de les JCR i la LCR, del sindicalisme estudiantil i de classe, de CCOO, de l’STEPV i de la Intersindical Valenciana, ha fet de la militància una manera d’entendre la vida.
Parlar de Joan Blanco, Carajillo, és parlar de l’STEPV. Les seues trajectòries són inseparables: resulta difícil entendre la història del sindicat sense la seua contribució.
Joan ha fet de tot: des d’asseure’s a negociar fins a pintar la seu, fins i tot en ple pont d’agost. Ha sigut un dels actius del sindicat en les primeres eleccions sindicals i en les successives, en la vaga de 1988, en les lluites del professorat provisional i interí, en la renovació i modernització de les estructures sindicals i en la vertebració territorial de l’organització. També ha contribuït a la creació i l’impuls de la Intersindical Valenciana, a la reunificació de la UCSTE i l’STEC, a la constitució de STES i a la construcció de la Confederació Intersindical. I tot això, com diu ell, anant en un cavall que no para mai de cavalcar.
Ha tocat totes les tecles del treball sindical, sense buscar protagonisme: negociador, organitzador, «fontaner», arquitecte i artesà d’un sindicat construït amb moltes hores de treball discret i compromés.
Segurament, Joan dirà que només ha sigut una peça més del tauler. I tindrà raó: l’STEPV és fruit del treball col·lectiu de moltes generacions de treballadores i treballadors de l’ensenyament. Però en els projectes col·lectius també hi ha persones que, per la seua constància, experiència i compromís, esdevenen referents imprescindibles. Joan n’és una, com tantes altres persones que han contribuït a aquesta història i que, algunes d’elles, ja no ens poden acompanyar.
La seua trajectòria també ens recorda la importància de compartir coneixements, transmetre experiències i acompanyar les noves generacions. En la negociació, com en tantes altres tasques sindicals, l’experiència acumulada, la capacitat d’anàlisi i la confiança entre companyes i companys són eines fonamentals per defensar els drets laborals i l’educació.
De tota aquesta experiència hem aprés que l’STEPV és autoorganització, democràcia de base, autonomia sindical i compromís col·lectiu. Una eina necessària per millorar els drets i les condicions laborals, defensar l’escola pública, la llengua i la cultura pròpies i contribuir a la transformació social. Però l’STEPV també és una colla, una tribu i una família alhora.
Cinquanta anys després, l’STEPV continua sent un projecte col·lectiu, patrimoni de totes les persones que l’han construït i que el continuen fent possible. La trajectòria de Joan Blanco n’és una part inseparable: la d’una militància que no busca protagonisme, sinó que treballa, persevera i manté viu el compromís amb la gent.
Perquè un sindicat no es construeix només amb grans decisions ni amb moments excepcionals, sinó també amb milers d’hores de treball discret, solidaritat, debat i lluita compartida. Joan representa aquesta manera d’entendre la militància: estar, fer costat, assumir responsabilitats i continuar caminant al costat de les companyes i els companys.
Per molts anys, Joan! Per molts anys a l’STEPV i a la força col·lectiva que ens permet continuar lluitant per una educació pública, uns drets laborals universals i dignes i un País Valencià més just i lliure.
