Naina viu un moment d’altura. En només dos anys de gira, l’artista ha comprovat com cada vegada més públic reconeix les seues cançons i la seua proposta musical. A l’EspigaRock de Sueca, poc abans de l’inici dels concerts, conversem amb ella sobre les seues lletres, el futur, la presència femenina als escenaris i el comiat de La Fúmiga.
Escrius les teues pròpies lletres. Quina diferència hi ha, a l’hora de cantar, entre interpretar una lletra pròpia i una que no ho és?
Crec que sí que hi ha diferència. Quan una història té un punt de veracitat, crec que això li dona alguna cosa més a l’hora de cantar-la, perquè la vius més. La gent també nota que pots transmetre molt més allò que contes quan el que contes és veritat.
Estem a l’EspigaRock, a Sueca, i només arribar hem vist com la gent et reconeixia i cridava “Naina, Naina!” Has experimentat un creixement molt important en els últims anys. Com ho vius?
La veritat és que és molt fort. Ja l’any passat es va començar a notar, i era el primer any de gira. Enguany, que és el segon i que en principi també havia de ser un creixement a poc a poc, hem notat un canvi molt gran. És com si haguérem pujat un escalonet més. La gent ho nota i nosaltres també. És molt bonic arribar als concerts i que les persones comencen a reconéixer tot el que fas. Això sempre és preciós.
Hem preguntat a la gent de Sueca qui podria ocupar en el futur el lloc de cap de cartell que ara tenen grups com La Fúmiga, i algunes persones ens han contestat que hauria de ser una dona. Falten dones com a caps de cartell?
Cent per cent. Crec que encara falten més dones damunt dels escenaris. Ara pareix que a poc a poc hi ha més presència, però encara trobem moltíssims festivals on al cartell no hi ha més d’una o dues dones, com a màxim. Això crec que no es pot tolerar. Hi ha moltíssimes artistes que tenen moltíssim talent i que poden estar perfectament al nivell dels grups o artistes masculins. Pense que no se’ls dona tota la importància que se’ls hauria de donar. Estic completament d’acord que falten moltes més dones en la indústria.
I si haguérem de buscar ara un futur cap de cartell de la música valenciana, qui podria ser?
S’assumeix molt que hauria de ser un grup. Almenys al País Valencià, no tenim tan interioritzat veure artistes individuals com a caps de cartell. Hui, per exemple, hi havia molta gent que deia que per a ells el cap de cartell era Botifarra en lloc de La Fúmiga. És tremend. Botifarra, per a mi, ho té tot.
Però, si haguera de dir un grup, a mi m’agrada molt Malifeta. L’últim disc de Malifeta l’estic cremant completament. He estat en el directe i he flipat. Crec que són persones meravelloses i que potser mereixen ser caps de cartell.
Què estàs preparant de cara al futur? Ens pots avançar alguna cosa?
El que puc dir és que mai he parat de fer cançons. Cada setmana, si estic inspirada o tinc alguna cosa que em mou per dins, el primer que faig és seure i començar a fer cançons sobre això. Me les guarde totes en la butxaqueta i espere que arribe el moment de poder traure nova música.
Ara, de moment, ens estem centrant molt en el directe perquè volem donar el nostre cent per cent. Crec que és el més important. Quan fas alguna cosa, has de centrar-te únicament en això, perquè si li dones tota la teua energia segur que anirà bé.
Et veurem al concert de comiat de La Fúmiga al Roig Arena?
Jo no em puc perdre l’últim concert dels meus germans. Això és impossible. Crec que no és una sorpresa per a ningú que, òbviament, hi estaré. I res, a plorar moltíssim! Als concerts estaré en tots.
Hi ha alguna cosa que normalment no et pregunten en les entrevistes i que t’agradaria contar com a artista?
Quan em demanen algun consell sempre pense que no tinc ni l’edat ni l’experiència per a donar-ne. Però sí que puc dir que a mi m’ha funcionat molt recolzar-me sempre en els meus.
Si tens la sort, com he tingut jo, que la teua família i les teues amistats et donen suport en tot allò que fas, és molt bonic, perquè al final créixer des de la individualitat no té cap sentit. La felicitat, si es comparteix, és molt més bonica que si la vius tu a soles.
Jo he tingut eixa sort i crec que és el que fa que, a hores d’ara, continue tenint estes ganes i esta iniciativa. Si haguera estat sola, sense tindre ningú a qui agafar de la mà, probablement no estaria així.
