En un primer moment vaig pensar a titular aquest article, parafrasejant Bill Clinton: «No és l’infrafinançament, estúpids, és l’espoliació». Però vaig considerar que seria injust amb la majoria de les persones i entitats que utilitzen aquest concepte. No es tracta d’estupidesa, sinó d’un reflex ideològic condicionat per la propaganda dominant: allò que podem entendre com a falsa consciència.
La falsa consciència no consisteix necessàriament a desconéixer la realitat, sinó a interpretar-la des d’un marc de pensament que oculta les relacions de poder que la produeixen. Una ideologia esdevé dominant quan aconsegueix que les seues explicacions semblen naturals o inevitables, fins i tot entre els sectors socials perjudicats per aquestes mateixes relacions.
Això passa quan parlem de l’infrafinançament del País Valencià sense abordar l’espoliació. Descrivim una part del problema, però deixem fora les causes estructurals. Sembla que només necessitem un repartiment més just dels diners que administra l’Estat, quan la qüestió de fons és qui genera els recursos, qui els controla, qui decideix les inversions i quina capacitat tenim per a orientar la nostra economia.
No és una diferència retòrica. Reclamar un finançament just significa demanar que es corregisca una desigualtat dins del sistema. Parlar d’espoliació ens obliga, a més, a qüestionar les relacions de poder que la reprodueixen. Ens porta del debat sobre quant rebem al debat sobre qui decideix.
Una subordinació que ve de lluny
Per a comprendre l’espoliació que pateix el País Valencià, hem de remuntar-nos, com a mínim, a 1707, quan la derrota d’Almansa i els decrets de Nova Planta liquidaren les institucions pròpies del Regne de València i imposaren un nou marc polític subordinat a la monarquia borbònica.
No es tracta d’afirmar que aquests tres segles hagen sigut una realitat immutable, sinó d’entendre que la pèrdua de sobirania va obrir una etapa en què les grans decisions sobre el nostre territori quedaren condicionades per un poder exterior.
Des d’aleshores, el model econòmic s’ha configurat fonamentalment des de la metròpoli. La nostra economia ha generat riquesa i desenvolupat sectors productius importants, però sense disposar de la capacitat política necessària per a decidir plenament les prioritats estratègiques, les infraestructures i l’orientació del desenvolupament.
Cal recordar que la riquesa que genera el País Valencià prové del treball col·lectiu del seu poble: de la indústria, l’agricultura, els serveis, el comerç, la investigació, els serveis públics, les empreses i el treball autònom, però també de les cures i de totes les activitats que sostenen la vida. És el resultat del treball de generacions, del coneixement acumulat i dels recursos del territori. No és una concessió de l’Estat.
Per això, la qüestió central és qui controla aquesta riquesa, com es distribueix i en benefici de qui. L’espoliació no és únicament la diferència entre els diners que aportem i els que rebem: també és la subordinació de les decisions econòmiques, les inversions que no es fan i les oportunitats de desenvolupament perdudes.
Més d’un segle de dèficit inversor
Aquesta desigualtat també es pot estudiar a partir de les dades econòmiques disponibles. L’estudi Capital público en España. Evolución y distribución territorial (1900-2012), publicat el 2015 per la Fundació BBVA amb investigació de l’IVIE, analitza més d’un segle d’inversió i capital públic.
Segons aquestes dades, la inversió estatal al País Valencià durant el període 1900-2012 va ser aproximadament un 19% inferior a la mitjana estatal. És una dada referida a aquell període, no una estimació actualitzada dels anys posteriors. Tanmateix, les dades més recents que cal considerar no permeten donar per corregit el desequilibri.
Més d’un segle de diferències en inversió pública no és una anècdota comptable. Les infraestructures de transport, les connexions ferroviàries, les xarxes energètiques, les infraestructures hidràuliques i les dotacions sanitàries i educatives condicionen les possibilitats de desenvolupament d’un territori. El que no s’ha invertit durant dècades no es recupera amb promeses electorals.
Aquesta és una dimensió fonamental de l’espoliació: el poble valencià genera riquesa amb el seu treball, però continua depenent d’un poder exterior per a decidir una part important de les inversions necessàries per al seu desenvolupament.
Infrafinançament i deute: un cercle de dependència
A la desigualtat inversora s’hi suma l’infrafinançament de la Generalitat, una insuficiència estructural de recursos que arrosseguem des de la creació del sistema de finançament autonòmic. Els governs valencians del PSOE, del PP i del Botànic han hagut de gestionar aquesta limitació per a atendre necessitats fonamentals com la sanitat, l’educació, els serveis socials i les infraestructures. Això no els eximeix de les responsabilitats derivades de les seues pròpies decisions, però obliga a reconéixer les limitacions estructurals en què han governat.
L’endeutament ha sigut una de les conseqüències d’aquesta situació. El servei del deute —interessos i amortitzacions— representa una càrrega important per als pressupostos públics. La memòria econòmica del Consell relativa a 2024, per exemple, situava la funció de deute públic en el 26,7% del pressupost. Cal distingir aquesta classificació funcional del càlcul estricte del servei del deute, perquè són magnituds comptables diferents. En qualsevol cas, totes dues mostren fins a quin punt les obligacions financeres condicionen els recursos disponibles.
Des de la nostra perspectiva, considerem il·legítim el 100% del deute acumulat per la Generalitat Valenciana. Aquesta és una posició política, no una conclusió tècnica subordinada a una auditoria comptable. Parteix de considerar que el poble valencià no ha de continuar assumint el cost d’un sistema que l’ha mantingut infrafinançat, ha limitat les inversions i ha reduït la seua capacitat de decidir sobre els recursos que genera.
El deute no és només una obligació financera: també compromet els pressupostos futurs i limita l’autonomia política. Una part dels recursos públics queda hipotecada pel pagament d’aquestes obligacions, en detriment de les necessitats col·lectives.
Per això, parlar únicament d’infrafinançament i de finançament just és insuficient. Cal incorporar al debat el dèficit inversor acumulat, el model econòmic subordinat i l’endeutament. Altrament, presentem com un simple problema de repartiment allò que és una qüestió estructural de poder.
De la denúncia a la sobirania econòmica i fiscal
Si el problema és estructural, les alternatives també han de ser-ho. No podem limitar-nos a esperar una nova reforma del sistema de finançament ni confiar que la voluntat dels governs de Madrid corregisca unes desigualtats reproduïdes durant generacions. Cal avançar cap a la plena sobirania econòmica i fiscal del País Valencià.
Això exigeix, en primer lloc, la condonació total del deute de la Generalitat, com a resposta política a la seua il·legitimitat. També un model de finançament que garantisca els recursos necessaris per a uns serveis públics dignes i un compromís d’inversió estatal anual proporcional al pes demogràfic i econòmic del País Valencià, amb criteris transparents i verificables.
Però cal anar més enllà i obrir una negociació política entre el País Valencià i l’Estat amb dos objectius complementaris.
El primer és avaluar el dèficit d’inversió acumulat des de 1707 i estudiar-ne mecanismes de compensació. Una estimació d’aquesta naturalesa requeriria una metodologia rigorosa i dades comparables, però la dificultat del càlcul no justifica renunciar a plantejar la qüestió. La compensació permetria corregir desequilibris i, sobretot, denunciar políticament l’espoliació estructural patida.
El segon és dotar el País Valencià de les infraestructures necessàries per a fer-se càrrec sobiranament del conjunt de la seua economia. No parlem només de carreteres, ferrocarrils, xarxes energètiques o equipaments productius, sinó també de les estructures institucionals, administratives i financeres imprescindibles per a exercir la sobirania.
En aquest sentit, és imprescindible construir una hisenda pròpia amb plena capacitat fiscal: recaptar i gestionar els tributs, inspeccionar, combatre el frau fiscal, administrar els ingressos públics i decidir democràticament les prioritats pressupostàries. No n’hi ha prou amb millorar la gestió d’alguns impostos dins del marc actual. Necessitem controlar els recursos col·lectius i orientar-los segons les necessitats del nostre poble.
La sobirania econòmica no és una abstracció ni una consigna identitària. És la capacitat efectiva de decidir què produïm, com ho produïm, quines infraestructures necessitem i com distribuïm la riquesa. I no hi ha sobirania econòmica plena sense sobirania fiscal.
No és només rebre’n més, és poder decidir
La reivindicació valenciana no pot quedar atrapada en una discussió tècnica sobre balances fiscals, fórmules de repartiment o percentatges d’inversió, encara que totes aquestes dades siguen necessàries. El debat és també sobre poder polític: qui controla els recursos i qui decideix el futur del nostre territori.
No es tracta de contraposar les millores immediates a la sobirania. Disposar dels recursos que ens corresponen, la condonació del deute, la inversió necessària i la compensació dels dèficits històrics són reivindicacions imprescindibles. Però han de formar part d’una estratègia que aspire a superar la dependència, no a gestionar-la indefinidament.
La falsa consciència dominant ens convida a pensar que el problema és que Madrid no ens finança prou bé. Una consciència crítica ens obliga a preguntar-nos per què les decisions fonamentals sobre la nostra economia es prenen fora del nostre territori i per què continuem acceptant que la nostra capacitat de desenvolupament depenga d’interessos aliens.
El País Valencià no necessita únicament que li retornen una part més justa dels recursos que genera. Necessita controlar-los, decidir les inversions que requereix i orientar-los cap a un model econòmic al servei de la majoria social.
No és l’infrafinançament, és l’espoliació! I la resposta de fons és la sobirania econòmica i fiscal del País Valencià.
