“Em trobe en una plaça. Pudor de ciris encesos, de verdures agres, de peix podrit. Immundícia als racons. Gats. I la pell d’un ratot esclafada pels cotxes. Al bell mig d’aquesta plaça, dominant com un fal·lus, una mena de falla de marbre bruta de pintades obscenes. Quasi al caramull, una colla d’amanerats capellans confessa adolescents amb el tacte diví de les carícies ocultes. Hi passa un soterrar d’esperpents, relíquies aristocràtiques amb pell de pergamí (…) Fa olor a mar, a sal, a sexe…” Un bellíssim cadàver barroc, Josep Piera.
Ací la teniu…Alguns erudits l’han identificada amb Safo, la poetessa de l’antiguitat. Una Safo que s’enamorava i que era capaç d’escriure belleses sense nom: “Morta, de veritat, vull ser. Ella m’abandonava entre sanglots, i em cridava i em repetia: “quin cruel destí el que hem patit, Safo! Et deixe, però jo no ho vull!” I jo li responia així: “Ves-te’n, sigues feliç, però no m’oblides sabent com t’aviciàvem. I si no és així, jo el que vull és que evoques el que em vas dir, i els moments bells i plaents que sentírem… ”A nosaltres ens recorda aquell principi de la lletra de Lluís Llach: “Si em dius adéu, vull que el camí sigui net i clar. Que cap ocell trenque l’harmonia del teu cant, si et dic et vull…” La retratística d’època romana ens ha llegat moltes imatges de dones. Dones normals, com tu…
Unes dones que en època imperial podien assolir un cert nivell intel·lectual, si pertanyien a una família noble o senzillament, si tenien sort, com la protagonista de la novel·la històrica de Joan Lluís Lluís, “Junil a la terra dels bàrbars”. En aquesta, una esclava que sap llegir i escriure, inicia un viatge –físic i psíquic- per tal d’arribar al país on és possible poder llegir amb llibertat i proclamar els noms dels lletraferits que es dedicaven a crear amb els seus escrits un món millor. Un món on el bé comú i les responsabilitats compartides eren un projecte i un desig col·lectiu. I la llibertat de viure, d’estimar i de llegir s’escampava pels esperits humans. I després d’aquesta digressió tan hyppie, tornem a la crua realitat.
Perquè a Roma existia un altre món, un món ple de testosterona que el fa molt similar a les societats que hem conegut a Occident fins fa relativament poc. L’única diferència és que a Roma no hi havia la hipocresia amb què es va revestir el món posterior ple d’homes prepotents o reprimits que van deixar les dones a un costat, amb l’únic objectiu de procrear, guardar el foc domèstic i satisfer el desig sexual dels mascles. Pregunteu a sant Agustí com va castrar tota una societat.
En la novel·la de Josep Piera “Rondalla del retorn”, l’escriptor planteja una escena en què es descriu un jove masturbant-se a la platja. Aquesta obra, que guanyà el premi Andròmina de narrativa l’any 1977 va ser la protagonista d’una polèmica que encara recorden alguns. Una professora de l’institut de Batxillerat de Xàtiva va proposar la lectura d’aquest llibre als alumnes, fet que va provocar l’escàndol i les queixes d’alguns ciutadans que la repressió havia fet porucs i hipòcrites. Segons aquesta gent, la creació escrita imaginada per Josep, havia de ser cremada i destruïda. I prohibida.
Imagineu la pàgina de contactes d’un diari de la Roma del segle II dne:
Jo, Ilide, puc satisfer tres homes simultàniament
Eutique grega: dos asos. De delicioses habilitats
Pítane saluda els clients. Tres asos de bronze.
Tot aquest discurs té dos rombes… Que no sabeu què vol dir això? Els dos rombes els posava la TVE en els anys 60 i 70 per a indicar que l’espai que estaven a punt d’emetre no el podien veure menors de 18 anys pel seu contingut sexual. Doncs això. Perquè aquest article té marro, que és un dels ingredients necessaris perquè una societat responsable, culta i democràtica siga també divertida. Però no us enganyeu. No som al segle XXI en uns col·lectius socials occidentals. Haurem de recular dos mil anys. I fa dos mil anys les coses eren diferents a l’actualitat. Ens erigim com a cronistes i no com a censors. No justifiquem res. Només com a historiadors, exposem el que hi havia.
Viatgem a l’antiga Roma. Desempalleguem-nos de tota la moral occidental posterior. Perquè tot un univers d’objectes amb iconografia sexual omplien el món romà: frescos, mosaics, penjolls, vasos, ganivets, llums, gerres, anells, lluernes, escultures… Als ulls de Roma, el sexe és un plaer meravellós i un regal dels déus. Per tot arreu, trobem divinitats amb ereccions perpètues, ciutadans llicenciosos, escenes de bordells, autoerotisme, bisexualitat… Pengem els prejudicis morals al penis que hi ha al costat de la porta, perquè estem a punt de canviar de paradigma, d’escenari moral.
Aquest article doncs, és un viatge a un món diferent al nostre, amb uns valors que ara mateix són difícils de reconèixer. Viatgem a l’antiga Roma, perquè allí trobarem un sexe sense inhibicions ni prejudicis, amb un sexe bàsicament masculí… Perquè en aquell moment, amor i sexe no anaven gairebé mai junts…
Sou més de “cardar” o de “follar”? O potser de “fotre”? O de copular, folgar, xinar, boixar, fornicar… En la major part de llengües, el camp semàntic del sexe presenta molta sinonímia. Potser perquè el fet necessitava d’eufemismes per tal de dir allò, però no dir-ho clar. Era una mena d’hipocresia lingüística que amagava segles de repressió i prejudicis. Era un llast cultural que arrosegàvem totes les cultures d’arrel judeo-cristiana… Passat pel cedàs dels hipòcrites neoplatònics del primer Renaixement. En egipci antic “follar” era “plantar la tenda” per exemple, i això que al costat del Nil no hi havia cap prejudici cap al món del sexe. Podem considerar-ho com a figures metafòriques, llicències…
L’any 2005, l’editorial Empúries va publicar la traducció de “The fuck machine” de Charles Bukowski. Doncs al final es decidiren per “La màquina de cardar”. I això que en un principi, el Diccionari Fabra va recollir les dues paraules que encapçalen aquesta part del nostre article, però només referint-se a una accepció: “Cardar: pentinar la llana amb l’instrument anomenat carda” i “Follar: trepitjar el raïm per fer-ne el most” Ja sabeu: “si avui fem verema, demà follarem”. Tant de bo. I és que el Pompeu, encara que era molt modern per algunes coses, per a unes altres era una mica beatet, o nyeu-nyeu…
Observeu bé aquesta escultura, perquè és un anunci publicitari. L’obra és d’una factura extraordinària i mostrava el producte que oferia la treballadora autònoma: sexe de qualitat. El relleu és de marbre i procedeix de la caupona de Luci Numini. Es va trobar el 1859 a la paret del triclini de l’establiment. Ja podeu imaginar-vos la societat que anava descobrint això… Ho portaven a Nàpols i el rei Francesc I de Borbó no volia que la seua filla Carlota veiés tanta luxúria.. Però ell i els seus amigots, sí.La decisió va ser graciosa, perquè només alguns “privilegiats” podien admirar aquests objectes que anaven formant part d’un gabinet secret…L’entrada del gabinet secret on s’exposaven els 102 objectes obscens va arribar a tapiar-se en alguns moments durant el segle XIX… ”Només per als seus ulls”…
La I·lustració europea va voler recuperar una part important del passat clàssic de la nostra cultura. Aquests “il·lustrats” van començar a admirar els pobles de Grècia i de Roma, i van mirar d’imitar-los. Però en part es van trobar amb un gran problema. El cristianisme –i especialment el catolicisme- havia fet molt de mal en el tema sexual en la societat que havien dominat des de feia uns 1700 anys. La sexualitat era un tema tabú i la seua manifestació motiu de càstig i condemna durant molts segles.
És per això, que quan comencen a descobrir-se fragments de l’antiga Roma a Ercolano i Pompeia en la segona meitat del segle XVIII, i sobretot en tot el segle XIX, els intel·lectuals que valoren aquelles troballes es troben amb un dilema: ocultar els nombrosos objectes relacionats amb una sexualitat oberta o mostrar-los per tal d’explicar a les societats occidentals com hem tractat un tema tan vital i fonamental per a la supervivència de l’espècie. De fet, les col·leccions d’objectes antics “obscens”, van ser fins al Renaixement, una part no del tot amagada en aquelles exhibicions. A vegades, estaven col·locades en gabinets discrets, al costat de les sales on s’exhibien els objectes no marcats sexualment. Unes altres, recollides en graciosos eufemismes com ara els “Jardins de l’amor” com en la Vil·la Farnesina, on un grapat d’estàtues, pintures, gemmes o lluernes amb continguts eròtics es disposaven juntes.
La hipocresia de meitat del segle XIX va fer que una vegada els objectes s’havien de traslladar al museu arqueològic del palau dels Estudis a Nàpols, les autoritats crearen un “gabinet d’objectes obscens”. Per això, les autoritats decidiren que tots aquests elements de contingut sexual estigueren en una sala “tancada” al museu d’Ercolano de Portici, accessible només a uns pocs i amb un permís especial de la “cort”. Perquè mentre que uns pensaven que s’havien d’exhibir lliurement, uns altres opinaven que la filla de Francesc I –Carlota- no havia de veure Venus impúdiques i altres imatges llicencioses. Només podien observar aquestes peces “persones d’edat madura i de reconeguda moral”. El gabinet anava tancant i obrint-se a mesura que canviaven les sensibilitats polítiques, fins que el 1967 es va musealitzar d’una manera normal. Encara, en alguns catàlegs de finals dels anys 90 del segle passat es deia que “és possible la visita del gabinet secret, excepte als infants que visiten el museu”. Entre la col·lecció del Museu Arqueològic de Nàpols hi ha escultures, bronzes, gemmes… És el famós “Gabinet Secret” convenientment redissenyat.
El descobriment d’un sexe desinhibit va ser un xoc molt fort per aquelles societats que tot just despertaven al descobriment de l’antiguitat. Molts dels objectes i pintures que a poc a poc es trobaven en l’antiga Pompeia o Ercolano portaven a alguns erudits a comparar aquestes ciutats amb la bíblica Sodoma, que va ser fulminada pel comportament lasciu dels seus habitants…
I és molt curiós observar des del seu interior, com la societat romana tenia un concepte molt més lliure del sexe, totalment diferent al que van imposar les autoritats religioses cristianes a partir del segle IV dne. Aquests objectes tenien un especial atractiu, una capacitat de seducció estranya: per una banda, allò prohibit atreia molt més, i per una altra, el descobriment d’una sexualitat molt explícita en l’antiguitat feia molt més apassionant la història… En les nostres societats un vague record de tot aquest sistema de valors s’ha quedat en alguns refranys: “On hi ha pèl hi ha alegria” o “Folleu, folleu, que el món s’acaba” o “A la taula i al llit, al primer crit”…
Alguns amulets ens poden cridar avui l’atenció. I molts d’ells tenien propietats apotropaiques, protectores… En el cas de la imatge ens pot sorprendre la rotunditat de les formes: és un ocell? És un avió? És un míssil? No: és un fascinum, un penis protector que penjava de moltes habitacions en l’antiga Roma i capturava la bona sort, la bona fortuna i allunyava el mal d’ull… En aquest cas, un amulet fàl·lic alat, símbol de prosperitat… La nostra “fascinació” per les coses potser tinga un origen curiós: la visió d’un aparell de dimensions desconegudes. Els comiats de solter amb penis al cap no han inventat res.
Quan entraves a algunes cases benestants, et trobaves amb la frase: Hic habitat felicitas (ací habita la felicitat) al costat d’un penis. Però no se us oblide: els romans també tenien tabús: no volien ni sentir a parlar del lesbianisme, ni de l’homosexualitat masculina entre adults i iguals… En canvi, la prostitució masculina era tan normal com la femenina, ja que gairebé tots els varons romans en època imperial eren bisexuals. Tant la passivitat sexual com el sexe oral estaven molt mal vistos. En aquest cas, la profanació de la boca portava associat el descrèdit personal.
Per a entendre el sistema moral de Roma s’han de tenir en compte alguns punts fonamentals. A diferència de la posterior societat judeo-cristiana, el sexe s’exhibia amb extrema naturalitat. Per començar, el matrimoni no era un afer de desig, sinó de descendència: es tractava de la transmissió i la consolidació de les propietats que s’heretaven. En molts casos, les societats burgeses van mantenir aquest comportament fins a ben entrat el segle XX.
En l’antiga Roma, amb els iguals t’hi casaves, mai et diverties. El codi moral tal i com nosaltres l’entenem, no existia. Una cosa era el sexe fora del matrimoni –divertit- i una altra era dins: un negoci, un treball. Així, el plaer l’obtenien els homes amb els inferiors, esclaus, esclaves o prostitutes, però mai amb un igual. El sexe no s’associava al pecat, sinó al plaer i a la bona vida. En els primers moments, en època republicana, fa aproximadament uns 2600 anys, el marit tenia dret moral sobre esposa, fills i esclaus. Eren senzillament, propietat seua. Durant gairebé sis segles –del V ane al I dne- la Mater Familias es casava als tretze anys, feia vot de fidelitat, guardava les claus de la casa, dirigia les esclaves i s’encarregava dels fills. L’esposa estava exclosa del plaer. Quan eixia al carrer, anava coberta amb una “stola” i el marit no la veia mai nua. Tot el plaer corresponia a l’home, que gaudirà dels bordells, dels amants i dels esclaus d’ell.
Però ací arriba una petita revolució, perquè en l’Imperi es flexibilitza molt el rigor de la República. Així, “l’stola” que indicava la condició compromesa de la Mater Famílias es transforma en mussolines, les dones busquen amants, tindran dret a heretar i s’admetrà el divorci. Un canvi de moral s’aprecia fins i tot en les obres literàries. En aquesta època Ovidi escriu “L’art d’estimar”, on explica les millors posicions per al màxim plaer. Fins i tot diu “Mentre t’apartes de les dones casades, de les vídues, de les donzelles i dels jovenets –a excepció dels esclaus- carda amb qui et plaga”. Com diria aquell… Per santa Llúcia, un pas de puça… De tota manera, aquesta mínima evolució i avenç en el camí d’assolir la dignitat del col·lectiu femení a Occident, es va aturar amb l’arribada del Cristianisme a partir del segle IV dne. Però això són altres calces.
A Roma, la prostitució era una necessitat social, una estructura d’estat. Els bordells es concentraven al costat del fòrum, el mercat, el port i el teatre. Recordem que la paraula “fornicar” ve de “fornici”, perquè aquesta era una forma senzilla de cardar: fer l’amor ràpidament sota els arcs de qualsevol construcció. Fa uns anys, als fonaments del Castell de Sant Angelo a Roma, encara al migdia podies trobar-te algunes “llobes” fent serveis ràpids als clients.
De fet, les termes –els spas d’aquells temps- són l’avantsala de serveis eròtics. Als vestidors hi ha pintures que “informen” i estimulen els clients. En alguns tallers de carros hi havia frescos amb dones i homes… lleugers de roba. Actualment, molts tallers mecànics tenen el mateix costum. Per una altra banda, els bordells tenien diferents categories de treballadores: unes eren les “ambulatarae”, que treballaven als motels de carretera, o d’altres que “buscaven” als carrers… Serveis econòmics i ràpids. D’altres eren les “prostibulae”, que podríem assimilar a les professionals de les històriques “wisqueries”, on les dones treballen en un local per un lloguer d’habitació, als lupanars… Molts d’ells, espais multifuncionals: bars, llocs de copes, d’ambient… A Pompeia hi havia nou bordells. Nou “lupanars”… De lloba, lupa en llatí… A aquestes dones se’ls denominava “llobes” perquè segurament es feien notar udolant per atraure els clients… I a la zona del gran mercat, n’hi havia el gran, l’important. Amb el pis inferior per a la gent normal i el pis superior per a la gent vip.
Normalment, les prostitutes eren esclaves vingudes de l’Orient i el preu variava entre els dos i els vuit asos, l’equivalent a tres copes de vi. Una part important d’aquesta quantitat anava a parar a l’alcavot, al propietari del local.
Les imatges que hi havia al lupanar funcionaven a manera de catàleg dels serveis que oferia l’establiment. En el cas del prostíbul pròxim a les termes a Pompeia, les habitacions del pis superior –més luxoses- tenien balcons des dels quals les prostitutes cridaven l’atenció dels vianants. Les d’alt estànding es deien “Delicatae”, professionals destinades a senadors i patricis. Aquestes pagaven un impost especial a l’emperador. I les més sorprenents: les “bustuarines” que treballen al costat dels cementeris. I és que com dirien les nostres àvies: “hi ha gent per a tot”…
