El 3 de juliol farà vint anys de l’accident de metro a València, en el qual van morir 43 persones i en van resultar ferides 47. Amb motiu d’aquest aniversari, Enric Chulio Pérez, primer president de l’AVM3J, que va perdre la dona en el sinistre, ha recordat que la major part de les víctimes han après “a viure amb això”. També ha valorat l'”acció col·lectiva” desenvolupada al llarg de tot aquest temps per a resistir.
Així mateix, respecte de la tasca duta a terme per l’Associació de Víctimes del Metro del 3 de Juliol del 2006 des de la seua constitució i fins a l’actualitat, de la qual va estar al capdavant des d’octubre del 2006 fins al mateix mes del 2008, Chulio ha assegurat que “l’esforç col·lectiu és la clau de la nostra resistència. El suport mutu ens va fer forts“.
En l’accident va morir la seua esposa, Maribel Sisternas Martínez, que feia el trajecte entre les estacions de Campanar i Patraix. Tornava a casa després de la jornada laboral com a infermera a l’antic hospital La Fe de València. “Viatjava cap a casa després de treballar. Era el seu horari habitual. Tenia jornada reduïda perquè teníem un xiquet d’any i mig. Feia el torn de matí”, ha detallat.
“La parada de Patraix està al costat de casa. A la meua dona li faltaven dues parades per a arribar” al seu domicili, on continua vivint amb el seu fill, ha detallat Chulio. “Aquestes paradoxes les tinc superades, assumides. Vam aprendre a gestionar el nostre dolor sense necessitat de bloquejar-lo”. Així “he pogut parlar al meu fill de la seua mare en tot moment. He pogut mostrar-li fotos. Això no impedeix que plores, però no et bloqueja”, ha apuntat.
Enric Chulio ha aprofitat per a comentar que per als afectats “va ser molt important el suport” rebut per part “de l’equip de psicòlegs professionals que es va habilitar en un primer moment”, i ha manifestat que “va ser tot un encert” enfocar-ho “amb personal especialitzat que sabia com afrontar aquestes situacions i com atendre’ns”.
En aquest sentit, ha asseverat que encara “hi ha persones que vint anys després es neguen a pujar al metro”. Chulio ha comparat la situació dels afectats per aquest accident” a la d’altres afectats per altres catàstrofes”, en concret, s’ha referit als afectats per la dana del 29 d’octubre del 2024 que va provocar la mort de 232 persones, als quals ha enviat “un missatge d’ànim, de perseverança, de persistència“.
“Veritat i assumpció de responsabilitats”
Chulio ha reivindicat que “hi ha una cosa essencial” que “va molt més enllà del material, de la indemnització econòmica o de la reparació física que es puga fer: la veritat, el coneixement de les causes objectives” del succés. I, també “l’assumpció de responsabilitats“, ha subratllat.
“No sé per què en les persones que estan exercint el poder, ocupant un lloc públic en el moment que succeeix la catàstrofe, es repeteix la tendència a fugir de la responsabilitat, a no assumir res”, ha lamentat. “El mal que es fa és incommensurable“, ha assenyalat i ha reclamat “un mínim de decència” als qui en el moment d’una catàstrofe estan “exercint el poder en posicions públiques“.
També ha puntualitzat que “és la pressió dels familiars i de les associacions d’afectats, la que llança missatges a la societat” i denuncia “que hi ha assumptes no resolts i responsabilitats que no s’han depurat”.
Així mateix, ha recordat la labor de l’Associació de Víctimes del Metro del 3 de Juliol del 2006. “No sé com ho vam fer. El desgast personal i emocional va ser brutal durant una dècada, va ser molt intens, molt fort, però l’alternativa era quedar-se a casa i conformar-se amb la versió oficial” del sinistre.
“Procés judicial qüestionable”
“Molta gent donava per descomptat que el cas s’havia tancat, que s’havien pagat indemnitzacions i que hi havia una instrucció judicial feta. Ningú es qüestionava que aquesta instrucció ens haguera semblat tan lamentable, tan deficient i tan qüestionable“, ha afegit. Vint anys després del sinistre, Chulio ha confessat tindre una “espècie de sentiment ambivalent”.
El 2020 es va conèixer el resultat de la condemna a quatre responsables tècnics d’FGV dels huit acusats. El procés judicial va acabar amb un acord de conformitat entre Fiscalia, l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J) i defenses, i una sentència que va condemnar a 22 mesos de presó a quatre exdirectius de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) i va eximir de responsabilitat penal a altres quatre encausats, entre ells, l’exgerent de l’entitat, Marisa Gracia. Es va contemplar l’existència de dilacions indegudes i el reconeixement de culpa.
“Han passat sis anys de la resolució judicial i ja es van acabar tots els camins possibles legalment”, ha recordat. Per a Chulio, “això va ser una satisfacció a mitges. Ens vam quedar amb ganes de conèixer les veritables causes objectives de l’accident perquè no es va arribar a analitzar a fons. Es va enfocar cap a l’excés de velocitat descartant qualsevol altra consideració, cosa que em sembla molt pervers“, ha exposat.
“Un accident tan greu ha de tindre una concatenació de causes i és el que nosaltres sospitem en tot moment. I no se’ns va permetre ni fer una pericial pel nostre compte”, ha conclòs.
