Joaquim Iborra
El campanar i la plaça (68)
Vasari conta moltes coses
Transcric, és clar, la traducció de Martí Domínguez Pérez, que Proa acaba de publicar. No diré res sobre les circumstàncies d'aquesta traducció, a la qual l'autor va dedicar vint anys, sense comptar-hi els treballs del seu fill Martí Domínguez Romero en revisar-la i preparar-ne l'edició i introducció.
El campanar i la plaça (67)
Modernitzar l'arquitectura moderna
El que construïm pot fer-nos oblidar el que destruïm. No és el cas de la nova "Jefatura Superior de Policía" de València. No podrem oblidar l'antiga, llevat que algú ens instruesca sobre les seues virtuts.
El campanar i la plaça (66)
Un edifici o una plaça?
Entre els models romans clàssics i l'arquitectura industrial, entre el neoclassicisme i el moviment modern en gestació, la plaça de bous de València sembla el centre geomètric on convergeixen totes les línies de força de l'arquitectura del segle XIX. Sebastià Monleon va saber aprofitar l'oportunitat d'alçar un edifici veritablement singular.
El campanar i la plaça (65)
Una plaça assetjada
S'ha parlat d'un projecte de reforma de l'entorn de la plaça de bous. De moment, hi ha, i sospite que per molts anys, aquesta frustrant anomalia urbanística i arquitectònica.
Les tribulacions d'un arquitecte genèric
La d'arquitecte, és clar, no és l'única professió que ha mudat radicalment. Fins i tot n'hi ha moltes que han desaparegut, i ho han fet en silenci, amb naturalitat, sense fer escarafalls. Els arquitectes s'hi resisteixen.
El campanar i la plaça (64)
La reforma de Trànsits
El que no veurem serà l'eliminació del túnel de Pérez Galdós, com demanaven els veïns i proposava el projecte guanyador del concurs d'idees. La construcció de túnels a València ha estat una catàstrofe urbana.
El campanar i la plaça (63)
Els darreres de la ciutat
Els voltants d'una ciutat, i també els dels pobles, fan un efecte de desordre, de brutícia, com també molts centres històrics. Tot sembla deixat de la mà de Déu. Paradoxalment, la sensibilitat artística moderna ha valorat aquesta immundícia.
La industrialització (pendent) de l'edificació
El manteniment d'una mà d'obra competent en la construcció, com en la resta d'oficis artesanals, ha estat supeditada a la continuïtat en la formació, la que passava de pares a fills o dels oficials als aprenents. Aquesta línia de continuïtat fa temps que s'ha trencat. Els fills no volen seguir l'ofici dels pares.
La propedèutica de l'apreciació artística
No es pot negar que la «sensibilitat formal» és la condició necessària, si bé no suficient, per a l'apreciació artística
Els arquitectes del caos
L'arquitecte d’avui és prescindible. Si no se n'ha consumat la desaparició és gràcies a la burocràcia de la societat moderna. Algú ha de garantir el compliment de l'allau normatiu del sector. Algú ha de pagar o ha d'anar a la presó si les coses van mal dades. La llei ho exigeix.
Joan de Joanes, comparat amb ell mateix
El tema del Salvador Eucarístic de Joanes es va popularitzar i se'n troben molts exemples de l'època i posteriors. Extret del context de la Santa Cena, la figura aïllada de Jesús concentra l'atenció en l'Eucaristia, de significació essencial.
El campanar i la plaça (62)
Vigència del carrer
Un carrer, com la plaça, té una concepció més o menys unitària, no necessàriament derivada d'un projecte. Aquesta unitat de concepció és més aviat el resultat d'una intenció al llarg del temps.
El campanar i la plaça (61)
Els cotxes i la revolució
Reduir el trànsit rodat implica una transformació radical de les condicions de vida actuals. Ningú no s’hi atreveix. Seria la revolució.
El campanar i la plaça (60)
Les finestres tapiades
Sempre m’ha sorprès la candidesa d’aquesta solució al conflicte entre el client —un criminal— i l’arquitecte —un cretí—, entre la funcionalitat i l’estètica.
El campanar i la plaça (59)
El bulevard «interruptus»
Des de l'avinguda d'Aragó fins a la de Manuel Candela, l'amplíssim jardí central desapareix. Les calçades de trànsit rodat ocupen el centre del vial i les zones enjardinades es desplacen als laterals.
El campanar i la plaça (58)
Una benzinera o un jardinet?
La idea del «verd urbà» és molt versàtil i simbolitza un nou ideal de ciutat, encara que només hi aportem un retallet de jardí.
El campanar i la plaça (57)
El Parc Central: un parc o un jardí?
Els autors del Parc Central parlen d'una cosa i en fan una altra. De fet, parlen —o enumeren, més aviat— de moltes coses, algunes incompatibles.
El campanar i la plaça (56)
Per fi, el Parc Central
El projecte del Parc Central no posa en qüestió res. Tot està dat i beneït. Totes les decisions importants ja han estat preses. Resta només reomplir amb vegetació l'espai residual que en resulta.
El campanar i la plaça (55)
Un altre túnel per a València
No hi ha dubte de la necessitat d'una estació passant. Però vincular-la al soterrament de les vies per un llarg túnel passant sota la ciutat és més que discutible.
El campanar i la plaça (54)
El túnel de les Glòries Valencianes
De moment, el túnel de les Grans Vies té ja més de seixanta anys. No podien haver pensat aleshores en una alternativa viable?
El campanar i la plaça (53)
La plaça de les Glòries Valencianes
Hi havia «un» problema, sempre «el» problema. La intersecció es preveia justament on hi havia —on hi ha— les vies del tren. El ferrocarril va arribar a València abans del primer pla d'Eixample de la ciutat. Els tres primers que es van redactar tenien el mateix obstacle. Què hi van fer? El de 1858, no res.
El campanar i la plaça (52)
La «cerdanització» de l'Eixample de Mora
El vianant és conscient de la perpendicularitat dels carrers de l’Eixample. En canvi, no percep la perpendicularitat de les dues Grans Vies de València
El campanar i la plaça (51)
Com orientar una ciutat en un plànol
«En urbanisme, la indecisió sempre comporta pèrdues. De vegades val més mantenir conseqüentment una idea mediocre que aplicar una bona idea sense decidir-se del tot. València no s'hi va atrevir, es va quedar a mig camí.»
El campanar i la plaça (50)
L'originalitat de l'Eixample de València
Amb aquesta maniobra amb l’escaire i el cartabó, l'Eixample de València se situava conceptualment entre els eixamples de Viena i Barcelona, com una mena de síntesi entre tots dos, si se'm permet la simplificació —i l'exageració.