S’han acabat les obres de remodelació de la façana de l’edifici de la Jefatura Superior de Policía de València, com a part de la remodelació completa de l’edifici. Han consistit en la instal·lació d’un recobriment amb panells d’alumini de color negre i blanc, els quals oculten una capa d’aïllament tèrmic. Si hi sumem la instal·lació de plaques fotovoltaiques en la coberta, es preveu un edifici autosuficient energèticament. Però aquest no ha estat l’únic objectiu de la reforma, sinó també una modificació completa del seu aspecte estètic. No han volgut rehabilitar la façana, sinó substituir-la, sense deixar cap rastre de l’anterior. Ara l’edifici mostra una imatge molt més moderna i actual, cosa que pot ajudar a fer-nos oblidar que va ser l’escenari d’humiliacions i tortures.
Hi ha gent a qui agrada la nova imatge. Altres, en canvi, han posat el crit al cel, com ara la Fundación Javier Goerlich, per a qui la reforma «canibaliza» l’edifici i «mancilla» la ciutat, que són acusacions molt greus. Per la seua banda, el Col·legi d’Arquitectes, amb no menys eloqüència, afirma que «han entrado como elefante en cacharrería», en el sentit que la millora de l’eficiència energètica de l’edifici, que ningú no discuteix, no justifica una intervenció tan contundent. El titular de Las Provincias clarifica la polèmica: «¿Por qué a los arquitectos no les gusta la fachada de la Jefatura de Policía de Valencia?» És a dir, sembla que només els arquitectes hi posen peròs. L’arquitecte Carlos Bento, per exemple, lamenta la intervenció i atribueix el nyap al fet que «la arquitectura moderna no interesa a nadie». Quan parla d’«arquitectura moderna», és clar, no es refereix a l’arquitectura que es fa avui, sinó a l’arquitectura d’una determinada època del passat. És per això que parlem, amb involuntari sarcasme, de «conservació de l’arquitectura moderna».
En el seu moment, el diari Levante va anunciar el projecte amb una nota signada per Teresa Domínguez. Hi diu que «el viejo edificio del franquismo», una vegada acabades les obres, «pasará a exhibir un acabado moderno y, sobre todo, energéticamente eficiente y verde.» I aclareix que l’edifici és «un ejemplo típico de la arquitectura franquista de los años 50 del siglo pasado». Si això fos veritat, diria molt a favor del franquisme, perquè l’edifici és —o era— un edifici de qualitat. La despistada redactora deu haver confós el continent amb el contingut. No, l’edifici no és típic del franquisme. Més aviat podia ser un edifici racionalista dels anys trenta.
Tots els feixismes van mostrar una actitud ambivalent respecte al racionalisme arquitectònic. Com a art d’avantguarda, havia de ser perseguit, però l’arquitectura moderna era alguna cosa més que art. Oferia unes tècniques i unes capacitats de producció que tots —feixistes, comunistes i liberals— necessitaven. Des del punt de vista estètic, la principal objecció del feixisme al Moviment Modern era la falta de monumentalitat. La simetria, anatematitzada pels arquitectes moderns, deixava el poder sense un dels principals recursos de visualització —l’altre són les grans dimensions. Itàlia fou el país que més va esforçar-se en una aliança amb el racionalisme, però tots ho van intentar en un àmbit o altre. Recordeu la tribuna d’autoritats que José Borobio Ojeda va dissenyar per al gran Desfile de la Victoria de Franco, a imitació de les que dissenyava Albert Speer per a Hitler: estrictes jocs de volums geomètrics. Això sí, simètrics i amb referències a l’arquitectura clàssica. A Espanya, però, hi havia el nacionalcatolicisme, que dificultava l’operació. Es van fer un embolic amb el nacionalisme, el tipisme que el turisme promocionava, el casticisme, el barroc, el classicisme…, tot barrejat. L’evolució del mateix Goerlich és ben representativa d’aquesta desorientació, que no era exclusiva del franquisme.
Però una nova generació, molt preparada, va tenir ben clar que tot això no portava enlloc i que l’única via de futur era el racionalisme i el funcionalisme. S’hi van apuntar decididament, al marge d’afinitats polítiques. A València, tant el conservador Miguel Colomina com el progressista Juan José Estellés. A la mateixa generació pertanyia l’autor del projecte de l’edifici que comentem. Era Javier Lahuerta Vargas. Nascut a Saragossa, va fer la seua carrera a Madrid i a Pamplona. Va redactar el projecte (1956) de l’edifici de València en qualitat d’arquitecte interí de la Dirección General de Seguridad. Que jo sàpiga, no tenia cap vinculació amb València. De fet, no va ser ell qui va dirigir les obres (acabades el 1962), perquè ja no n’ocupava aquell lloc. Era un especialista en càlcul d’estructures. Dels projectes que va signar —dels que conec—, el millor és el de València.
Sovint s’ha fet notar el parentesc formal de l’edifici amb l’arquitectura d’Erich Mendelssohn, habitualment adscrita a l’expressionisme d’entreguerres. No ens ha de sorprendre aquesta vinculació. El racionalisme no era tan racional com volia fer creure i l’expressionisme arquitectònic hi va convergir, perquè hi va trobar un llenguatge amb grans possibilitats plàstiques. La imatge formal d’alguns edificis de Mendelssohn és una de les que més impacte va provocar en la retina dels arquitectes. Hi van contribuir els croquis de l’autor, de traç gruixut i decidit:
En els magatzems Petersdorff, a Breslau, per exemple, la idea de Mendelssohn era senzilla però visualment potent. Per a organitzar la façana més llarga, va disposar finestres corregudes en tota la longitud, fins i tot en la cantonada arrodonida. Són finestres prou altes, emfasitzades per un ampit prominent, a manera de cornisa:
La façana de Lahuerta no tenia finestres tan altes ni aquell subratllat horitzontal. En aquest sentit, era una composició més plana, allunyada de qualsevol excés. Si de cas, més pròxima als magatzems Schocken a Chemnitz. Però tampoc. Ben mirat, pel que fa a l’esperit que els anima, Lahuerta i Mendelssohn tenen poc o gens a veure. Amb tot, el tema de les finestres corregudes com a únic principi ordenador de la façana hi és, com també la prolongació en la cantonada arrodonida, aliena als xamfrans de l’Eixample. En realitat, no són pròpiament finestres corregudes, només possibles si els pilars es disposen en un pla diferent del de la façana, com passa en un voladís. La Jefatura no té vol i les finestres són més i menys quadrades, separades per agulles d’obra. És aquí on el principi ordenador, purament formal, s’aplica per a unificar aquesta sèrie uniforme de finestres amb un ampit i llinda comunes. És un recurs profusament utilitzat pels arquitectes.
De tot això, no n’ha quedat ni rastre. Tampoc del disseny interior. Només hi resta la planta general, ben articulada en un solar estret i difícil, que també recorda la d’una obra de Mendelssohn, la seu per a la federació metal·lúrgica alemanya a Berlín. L’edifici, segons sembla, no estava protegit per la normativa municipal, encara que apareix en Docomomo, un catàleg internacional de l’arquitectura del Moviment Modern. Jutgeu vosaltres mateixos si valia la pena conservar-lo. Ací el teniu, abans i després de les obres, vist des del carrer Conca:
La nova façana és de color negre, amb unes franges horitzontals blanques, «superposades» sobre aquell fons llis. Des del costat de l’accés, una d’aquestes franges blanques, la de la primera planta, aplega fins al centre de la façana i, de sobte, se’n puja fins a sobrepassar la coronació de l’edifici. Des de la cantonada amb el carrer Gandia, una altra franja —ara la de la tercera planta— fa el mateix. En la zona central, on deixen al descobert el fons negre, totes dues quasi s’hi troben, amb inclinacions contraposades. En determinades hores del dia s’aprecia que les franges blanques, excepte aquestes dues, no són del tot planes, sinó que mostren les arestes de diverses cares. Com que aquest disseny no respon a cap característica i funció de l’edifici, he intentat veure-hi alguna al·lusió simbòlica. Al logotip de la Policia Nacional, potser? No el reconec. A què? No ho sé, però estic convençut que l’arquitecte vol dir-nos alguna cosa i que jo no sóc capaç de copsar-la.
Ja hem dit que al Moviment Modern sempre li va faltar monumentalitat. Se’n deriva que l’accés als edificis passa sovint desapercebut. Per això, l’arquitecte autor de la reforma ha decidit revestir l’entrada en la planta baixa amb planxes de color blau corporatiu, cosa que agrairà el ciutadà desorientat. D’altra banda, la franja blanca de la primera planta s’«escapa» de la façana per sobre de l’entrada i acaba de desfigurar la cantonada de l’edifici, articulada amb tanta cura per Lahuerta. Si el propòsit era fer irreconeixible l’antiga Jefatura, l’arquitecte —de qui ocultaria pietosament el nom si el sabés— ho ha aconseguit plenament.
Avui, quan es defensa la conservació d’un edifici o de qualsevol altra cosa que es puga conservar, s’argumenta a partir de conceptes que ja són tòpics rebregats: la memòria històrica i col·lectiva, el respecte al passat… Aquestes raons es consideren suficients i ens estalvien la discussió sobre el valor intrínsec d’allò que pretenem conservar, terreny molt més arriscat. Però també sobre el valor d’allò amb què pretenem reemplaçar el que no volem conservar. Les dues discussions són paral·leles. Potser es tracta de la mateixa discussió, per a qui vol encarar-s’hi. El que construïm pot fer-nos oblidar el que destruïm. No és el cas de la nova Jefatura. No podrem oblidar l’antiga, llevat que algú ens instruesca sobre les seues virtuts.
I encara un detall, la cirereta. En la cantonada amb el carrer Conca, on hi ha l’accés a l’edifici, un jardinet. Ja hi era, però ara hi han disposat un tapís de flors amb els colors de nuestra enseña nacional, un únic pal per a hissar una única bandera i un monument dedicat a «quienes, con su incondicional servicio y sacrificio, nos ofrecen la seguridad y protección que se simboliza en un abrazo»; és a dir, dedicat, entre molts altres, a Antonio Cano González, el nostre comissari Creix en la nostra Via Laietana. He llegit en algun lloc —no pot ser de veres— que, en morir l’any 1972, muntaren la capella ardent en el seu despatx oficial, en aquest edifici, ara profundament modernitzat.
.jpg%23mw-jump-to-license){kind=link}