La plaça de bous de València és el primer edifici urbà construït extramurs. Quan es va acabar, cap a l’any 1860, encara no s’havien enderrocat les muralles. Només un gran esvoranc s’havia fet per deixar passar el ferrocarril, inaugurat de feia poc, fins a l’estació situada en l’actual plaça de l’Ajuntament. Mig segle més tard, es va construir la nova estació del Nord, just al costat de la plaça de bous, competint en ambició i qualitat. Avui, la impressió que en tenim és que tots dos edificis s’hi troben massa a prop l’un de l’altre. Només 12 metres els separen, en el punt més estret, que és l’amplada aproximada del carrer Alacant. Són molt diferents, amb molt de caràcter, i necessitarien una mica més d’espai per a poder respirar. És com haver posat la torre de Santa Caterina a la vora del Micalet. Pel que fa al caràcter respectiu, no cal aclarir que l’estació de trens s’emparella amb Santa Caterina i la plaça de bous amb el Micalet.
Són coses que passen. Hi havia uns terrenys disponibles per a la plaça, les vies del tren ja hi eren, en algun lloc s’havia de construir l’estació… Les circumstàncies manen. En urbanisme, com en la història, les previsions solen tenir conseqüències imprevistes. Ni la planificació més acurada porta els resultats esperats. Hi compten més les decisions que es prenen a cada moment, sempre irreversibles. Hi ha decisions encertades, d’altres no tant, i hi ha decisions que en un altre lloc he qualificat de catàstrofes urbanes, almenys per a les següents dues o tres generacions. En el cas que ens ocupa, si bé situar els dos edificis tan a prop no va ser una decisió encertada, tampoc no va ser particularment dolenta. En definitiva, a una banda i l’altra de l’embocadura del carrer d’Alacant tenim dos edificis de categoria, encara que amb un contrast acusat. Imagineu quina desgràcia si fos lleig un d’ells, o tots dos. Amb motiu de la inauguració recent del pas subterrani del carrer Alacant i de la seua reurbanització, han aparegut anuncis institucionals amb una fotografia precisament d’aquest estretament. El publicista hi deu haver vist un atractiu indiscutible:
Heus aquí els edificis de Monleon i Ribes, cara a cara. El lector maliciós pensarà que he triat aquesta imatge per a introduir una crítica de la nova urbanització del carrer. Pensarà que vull assenyalar amb el dit el fet que la incrustació de dues voreres més aviat estretes, un carril bici i una calçada, estrictament delimitades i remarcades, fan encara més estret el pas. O que la sinuositat en algun tram del traçat d’aquestes franges contribueix a aquest efecte. El lector està molt equivocat. No vaig per aquí. La meua intenció ara és parlar d’una altra decisió urbanística, també en l’entorn de la plaça de bous. Més ben dit: d’una falta de decisió. En una sèrie d’articles anteriors vaig seguir el procés de redacció dels successius plans de l’Eixample (1858, 1884 i 1907). Tots ells entropessaren amb les vies del tren. L’últim, contemporani de la construcció de l’estació del Nord, va ser l’únic que va proposar-ne una solució: la plaça de les Glòries Valencianes. No van fer-ne cas. Finalment, alçaren l’estació en el seu emplaçament actual. Va ser un error, encara que un error esmenable. Hi havia algunes opcions, però els qui manaven persistiren en l’errada i la van convertir en una errada catastròfica: el túnel de les Grans Vies. Ofuscats, fins i tot es desentengueren de dues propostes derivades dels successius plans de l’Eixample, l’execució de les quals les vies del tren no impedien.
Una n’era la continuïtat del carrer Ciril Amorós pel carrer de Sogorb. Des del primer pla de l’Eixample de 1858, són el mateix carrer, el carrer germinal de la València moderna. No n’intenteu el recorregut, perquè no podreu fer-lo, interromput per una illa d’edificis. En la següent imatge l’he marcat amb una línia de color roig:
L’altra té a veure amb l’antiga línia fèrria del Grau. Recordem que va ser la primera, inaugurada l’any 1852. Eixia de l’estació, feia un revolt per darrere de la plaça de bous (en la imatge anterior, en color blau) i enfilava el port en línia recta pel carrer del general San Martín i les avingudes del Regne de València i de França (en color groc). Quan es va eliminar la via fèrria, el traçat va ser incorporat al de l’Eixample. Els recorreguts de color roig i groc són tangents a la plaça de bous i conflueixen en un mateix punt. La plaça de bous preexistent va condicionar tant la quadrícula de l’Eixample com el traçat del tren al Grau. Era una ròtula o una articulació entre els carrers Xàtiva, Russafa, Ciril Amorós i Antic Regne. Recordem que el nom original del carrer Ciril Amorós era el de carrer del Port. És a dir, en la seua concepció original era la nova ruta cap al Grau des de l’Eixample, passant pel pont de la Mar i l’avinguda del Port.
Si el trajecte al llarg dels carrers Sogorb i Ciril Amorós no és possible fer-lo sense interrupcions, sí que és possible el que arrenca del carrer del general San Martín fins al Grau. Però no és un recorregut incorporat a la consciència urbana del ciutadà, ple d’obstacles i discontinuïtats. A ningú no li passaria pel cap, des del carrer de Xàtiva, anar al port seguint aquest trajecte, a pesar que és o hauria de ser un dels més naturals. Ho demostra la següent vista aèria, alineada amb aquest eix. Al final, al fons, s’hi veu el port:
El meu memorial de greuges urbanístics no acaba aquí. En resta un altre, molt penós per a mi. És molt comprensible que un ciutadà —jo, per exemple—, davant d’un edifici singular, i particularment si és de planta circular, senta el desig de donar-li una volta completa. En el cas de la plaça de bous, això no és possible. El ciutadà només podrà recórrer aproximadament la meitat del perímetre exterior, des de les taquilles en el carrer de Xàtiva fins a la sinistra construcció de la infermeria, ja en el carrer Castelló. Si vol, pot completar la volta pel carrer general San Martín i el passatge del doctor Serra, però ja sense vistes a la plaça. Només per un moment hi veurà la galeria superior, moment que pot aprofitar per a fer una trista fotografia:
Des de la inauguració en juny de 2018, la glorieta AZA és un altre punt de vista des d’on podem «contemplar» la plaça, o endevinar-la, superant els mil obstacles que atapeeixen aquest espai urbà —o comercial:
No va ser una bona idea autoritzar edificis tan alts a pocs metres de la plaça de bous, particularment el del passatge Serra. Són errors sense rectificació possible i no n’hem de fer res. Ara bé, el perímetre de la plaça es conserva íntegre i encara és possible alliberar-la del setge que pateix. I la depriment infermeria? Que la tomben. I els corrals? Ocupen un tram relativament reduït del perímetre i es poden reorganitzar. A més, un dia o altre hauran de renunciar a les corregudes de bous en la plaça. S’ha parlat d’un projecte de reforma de l’entorn de la plaça de bous. De moment, hi ha, i sospite que per molts anys, aquesta frustrant anomalia urbanística i arquitectònica.
