Hi ha fronteres que no ixen als mapes però que condicionen la vida de la gent. I una de les més absurdes és la que separa Prats de Molló —un poble català que, per capricis de la història, queda dins l’Estat francés— de Camprodon, que és a tocar però ja dins l’Estat espanyol. Parlen la mateixa llengua, comparteixen paisatge i tradicions, però una cadena nocturna al coll d’Ares els convertia en estranys. Per això, quan lliges Els invisibles, de Joan-Lluís Lluís, i descobreixes que els joves de Prats havien de muntar una operació digna de la resistència francesa només per anar a una discoteca del costat, entens fins a quin punt aquestes fronteres administratives fabriquen distàncies que no existien.
La història és tan magnífica com delirant. Com que de nit la frontera estava tancada, de dia pujaven amb dos cotxes fins al coll d’Ares: un el deixaven al costat sud de la frontera i amb l’altre tornaven cap a França. De nit repetien l’operació: deixaven el segon vehicle al costat nord, travessaven la frontera caminant com contrabandistes de cassalla, recuperaven el cotxe “espanyol” i baixaven a la discoteca de Camprodon. A la matinada, tot al revés. I l’endemà, amb la frontera oberta, pujaven a recuperar el cotxe abandonat. Tot això per ballar, lligar un poc i tornar a casa amb olor de tabac i carretera humida. Una aventura nocturna que, vista des d’avui, sembla humorística, però que retrata perfectament fins a quin punt una frontera artificial pot complicar la vida quotidiana.
I és que aquesta història no és només una anècdota divertida: és una metàfora exacta del que ha passat durant dècades als Països Catalans. Una estratègia lenta, constant i molt eficaç per desfer la mata de jonc —la del cronista Muntaner. Perquè una mata de jonc, quan està unida, és forta; però si la desfàs i deixes cada jonc sol, es trenca amb dos dits. Això és exactament el que han fet: separar-nos amb obstacles menuts però persistents, fins que allò que era natural —relacionar-nos, llegir-nos, visitar-nos— s’ha convertit en una complicació.
Un d’aquests obstacles és el transport. Encara avui, anar en tren de València a Barcelona és una prova de paciència zen: pocs trens, lents, cars i sovint plens. Un trajecte que hauria de ser tan normal com anar de Castelló de la Plana a València o de Girona a Barcelona es converteix en una odissea que et fa eixir de casa sent una persona i arribar convertit en una metàfora. Si vols que la gent no es relacione, només cal fer que siga difícil trobar-se. Un altre exemple és la circulació de la informació. Durant anys, aconseguir un diari en paper de Catalunya al País Valencià era quasi una missió impossible. En canvi, la premsa de Madrid arribava puntualíssima, com si la M-30 tinguera una extensió secreta fins a Sueca. Avui, amb la digitalització, la cosa ha millorat, però la inèrcia continua: és més fàcil saber què opina un columnista de Chamberí sobre nosaltres que saber què passa a Palma, a Perpinyà o a Alcoi. Una altra manera de deixar cada jonc sol.
I després hi ha la Constitució, eixa que alguns invoquen com si fora la taula dels deu manaments. La mateixa que prohibeix explícitament la federació de comunitats autònomes. Pots fer un pacte amb Baviera si vols, però si valencians, catalans i balears volgueren coordinar-se institucionalment, ai las, això ja seria sospitós. Massa natural. Massa lògic. Massa jonc junt.
Per això la història dels joves de Prats de Molló és tan poderosa. Ells no feien política: només volien travessar una frontera absurda per anar a ballar. Però, sense saber-ho, demostraven una cosa elemental: que les persones, quan tenen ganes de trobar-se, sempre acaben buscant la manera. Encara que siga deixant un cotxe a cada banda de la història. Encara que siga unint, de nou, els joncs que altres s’entesten a desfer.
