D’un dia per a un altre, la Diputació de València ha anunciat el tancament del Teatre Principal de València. Amb més rigor, caldria dir que el Principal ha estat abandonat definitivament. Perquè aquest abandonament ve de lluny i cal posar-lo en perspectiva. L’any 1987 es va inaugurar el Palau de la Música de València. Els primers governs socialistes havien decidit construir un nou auditori de qualitat per als concerts simfònics i de música de cambra. També hi havia una motivació extramusical —la música no ha estat mai una prioritat. La nova classe política necessitava un espai digne per a la celebració d’un nou esdeveniment representatiu del seu èxit, producte de la transició política espanyola: la Mostra del Cinema del Mediterrani. Siga com siga, la música hi va eixir guanyant. El Palau de la Música, deixant de banda valoracions estètiques, és un auditori modern, amb una excel·lent acústica. Sense dubte, separar l’activitat concertística de la programació operística era una necessitat. És difícil, si no impossible, fer-les conviure en un mateix local. La contrapartida coherent d’aquesta decisió era destinar el Teatre Principal exclusivament, o sobretot, a l’òpera. No ho van fer. Una vegada inaugurat el Palau de la Música, era el moment d’adequar el Principal per a l’òpera. Perquè —no ho oblidem— el Teatre Principal és un teatre d’òpera. Sobretot. S’hi ha fet teatre, s’hi han celebrat molts concerts i moltes altres activitats. Però és un teatre d’òpera i com a tal es va concebre. Ni tan sols la sarsuela, gènere emparentat amb l’òpera, hi va tenir la seu principal en la seua època de màxima esplendor. Hi havia altres teatres dedicats a la sarsuela.
Però la nova classe política no tenia gens d’interès en l’òpera. Preferia institucionalitzar el cineclub, tan important durant els anys de l’oposició antifranquista. Tampoc la dreta hi tenia gaire interès, excepte com a ocasió de lluir les seues pells i collars. Cal exceptuar-ne unes minories, insuficients, com la que representava José María Torres Murciano, promotor de l’Asociación Valenciana de Amigos de la Ópera (AVAO), o Joaquín Maldonado Almenar, tots dos vinculats, abans de la guerra, a la Dreta Regional Valenciana de Lluís Lucía. En general, menyspreaven el Teatre Principal. No hi van veure mai el que és: un edifici d’una certa categoria. Segurament el millor edifici públic modern intramurs, el teatre on va cantar Adelina Patti, Titta Ruffo, Tito Schipa, Lauri-Volpi, Caballé, Tebaldi, Scotto, Victòria dels Àngels, Kraus, Viñas, Domingo, Carreras, Aragall…, el teatre on va tocar Franz Liszt. Un respecte, senyors! Ells —tots— només hi veien un edifici amb olor de resclosit. No els faltava raó. Calia airejar-lo, calia modernitzar-lo, però no jubilar-lo com a teatre d’òpera. El van abandonar. Cal recordar que l’AVAO, que va organitzar temporades d’òpera durant la dècada dels setanta, es va liquidar l’any 1980. Precisament l’any 1980. En desconec les circumstàncies concretes, encara que me les puc imaginar sense por d’equivocar-me. La van deixar caure i no van fer res per organitzar una alternativa.
Avui han fet ben fet de tancar-lo, perquè l’edifici no és segur en determinades circumstàncies. Però això ja se sabia des de fa molts anys. La primera normativa sistemàtica de protecció contra incendis data de l’any 1991. Algunes reformes s’hi van fer, com l’eliminació de la ratera en la zona central del quart pis. Però no van fer una adequació general. El van abandonar.
I quan Espanya anava bé, els nous caps van tenir la pensada de fer un nou gran teatre d’òpera. El que teníem no servia, perquè no sabíem el que teníem. Tres raons s’hi adduïren: l’acústica deficient del Principal, la mala visibilitat i la falta d’espai per a les necessitats escenogràfiques. Encara caldria afegir-hi una quarta, dramàtica: no podem aparcar el cotxe a la vora. Quan es va inaugurar el Palau de les Arts, vaig comprovar estupefacte que l’acústica de la sala era tan deficient com la del Principal —la de l’auditori superior encara és pitjor— i que l’arquitecte Santiago Calatrava havia escollit el mateix model arquitectònic que el del vell teatre —la planta de ferradura d’un teatre italià d’òpera—, el principal inconvenient del qual és justament la manca de visibilitat des de moltes localitats. Això sí: no escatimaren diners en la tramoia i construïren una impressionant plataforma hidràulica que havia de dur-nos al setè cel escenogràfic. Consideraren que aquesta plataforma encarnava l’essència del gènere operístic.
Aquesta ha estat una desgraciada tendència general a tot Europa. Des dels seus orígens, l’òpera va evolucionar marcada per una eterna polèmica entre els qui pensaven que la música era l’element més important, al qual s’havia d’ajustar el text, i els qui pensaven que la música havia de servir la paraula. La tensió entre aquestes dues concepcions va ser el germen de totes les «solucions» de la història operística. L’òpera tenia molts altres ingredients: els decorats, el teatre, la dansa, etc. Però el debat mai no es va plantejar a propòsit de la supremacia de cap d’aquests elements, ni tan sols en èpoques en què eren els més apreciats pel públic. Tampoc Wagner, amb el seu concepte de l’art total, no va superar els termes del dilema original. Ha estat en les últimes dècades que l’òpera, sense plantejar-ho de manera explícita, ha posat la coreografia en el centre de l’espectacle. I hem vist grans efectes especials, plataformes que pugen i baixen, que fan rodar el cap, hem vist el torero de Carmen torejar una motocicleta (sic), hem vist el tenor protagonista d’un Armide o un Rinaldo en conill al mig de l’escenari, i moltes altres amenitats. Els grans teatres, com el Liceu de Barcelona, han encarregat la coreografia de moltes òperes a analfabets d’una sola peça, els quals n’han fet interpretacions originals —és a dir, idiotes— i actualitzacions als tòpics del nostre temps —és a dir, absurdes. Com que la coreografia és la part més cara d’un espectacle ja de per si car, han convertit l’òpera en un gènere ruïnós. Tot per dir a grans crits: «No ens agrada l’òpera! Ens avorreix». És la manifestació d’una profunda crisi del gènere, d’una derivació aliena a la vella polèmica que l’estimulava. Perquè l’Art en què la imatge en moviment és la protagonista no és l’òpera, sinó el cinema.
No és veritat que les dimensions de l’escenari del Principal no permetessen una tramoia suficient. No ho són per a acollir el que anomenen les grans produccions internacionals, les quals són produccions coreogràfiques, no produccions musicals. Hi ha un gran circuit de compravenda de muntatges operístics, sotmès a les dures lleis del mercat, on molts acaben naufragant en corrupteles. El mateix terme «producció» remet a la indústria, cinematogràfica i discogràfica. Obsessionats a incorporar-se a aquest tràfec global, el Principal no servia. Ignoraren qualsevol altra alternativa, que passa necessàriament per la constitució d’una petita i modesta companyia estable d’òpera, provinciana si voleu, però fidel a una determinada concepció musical de l’òpera, si és que encara ens agrada l’òpera. No van voler adaptar el Principal a unes condicions raonables, més econòmiques, per a una ciutat com València, amb una tradició operística relativa. El van abandonar. Van destinar l’edifici al teatre, que també necessitava un espai. Però tampoc no van creure en aquesta opció i no van fer-hi reformes significatives. El van abandonar. Des dels primers governs socialistes fins als governs populars actuals ha transcorregut quasi mig segle, quasi mig segle d’abandonament. No ens ha de sorprendre aquest abrupte final.
Diuen que caldran 29 milions d’euros per a reobrir-lo. Una quantitat considerable. O no tant, si la comparem amb el cost de manteniment (deixant de banda la construcció) del Palau de les Arts. Amb 29 milions no deuen arribar a cobrir ni un any. No haver decidit adequar el Teatre Principal com a teatre d’òpera als anys vuitanta, quan era el moment, i després haver decidit construir el Palau de les Arts, són dues decisions equivocades des de molts punts de mira. La conseqüència és i serà un llast crònic i insuperable per a la ciutat i el país. Per culpa de tots.
