El poder dels partits resideix en la seua implantació territorial. Alguns exemples recents són la dissolució de projectes com Ciutadans o Podem, i d’altres més antics, com Unió, Progrés i Democràcia o el llunyà Partit Reformista impulsat per Roca i Junyent.
Casos recents d’absència d’implantació territorial que posen en perill la seua continuïtat: Moviment Sumar n’és el millor exemple; i casos de pèrdua progressiva de presència als territoris, com el del Partit Comunista d’Espanya, reduït a un «lobby» dintre de l’esquerra espanyola, amb poder, però sense capacitat per esdevenir un projecte amb entitat pròpia.
I, enfront, tenim exemples notoris com el Bloque Nacionalista Galego, que, després de patir cops molt durs per part de l’esquerra espanyola, de duresa considerable, s’encamina a esdevenir el primer partit a Galícia; els partits nacionalistes catalans i bascos; però també la història de l’escadusser nacionalisme valencià ens ensenya com la implantació poble a poble va ser capaç de resistir i créixer.
En aquesta darrera setmana convulsa, en què s’han desfermat les fúries d’una esquerra espanyola que anava, i va, perduda, assistim el tacticisme d’un Pedro Sánchez acostumat a jugar al límit.
Els escenaris que hom contemplava per a les eleccions generals eren tres: després de les municipals i autonòmiques del 25 de maig, el mateix 25 de maig o abans.
Ni el PNB, ni cap batle socialista, ni el PSOE en conjunt volien ni un superdiumenge ni portar les eleccions més enllà. Les raons eren molt clares: la pèrdua constant de suport al PSOE i la possibilitat que el PSOE sofrís un vot de càstig a les municipals i autonòmiques, més quan tota l’estratègia de Sánchez passava per una disjuntiva populista: «Jo o Vox». Tot aquest procés s’havia agreujat des de la crisi migrant a Ceuta.
Les coses venien mal dades, molt mal dades, de fet, per al PSOE, i estava en risc el ja molt minvat poder municipal. Per entendre la visió del PSOE respecte de si mateix, hem de saber que, des del 2007, el PSOE ha perdut el 14% dels regidors a Espanya i el 50% dels governs de les comunitats autònomes. Però, i el que és probablement més important, ha perdut el 52% de les alcaldies a poblacions de més de 100.000 habitants, passant de 33 municipis a 16. I cal tenir en compte que els municipis de més de 100.000 habitants manegen un pressupost 84 vegades major (una mitjana de 403 M€ enfront de 4,8 M€).
El PSOE, senzillament, no es pot permetre perdre més poder municipal; d’autonòmic ja li’n queda ben poc, pel risc evident d’entrar en col·lapse. Però no podia afrontar unes eleccions generals abans de les municipals en un escenari de desfeta absoluta, que era l’escenari generat per la crisi de Ceuta. Calia generar un nou marc. I dic «generar» amb el convenciment que la crisi social generada al voltant del problema de l’habitatge després del desnonament de Maricarmen ha estat aprofitada pel PSOE per reformular el tauler polític.
La meua lectura és que els decrets, els dos decrets, no estaven pensats per resoldre el problema de l’habitatge. De fet, en paraules de les representants del Sindicat de Llogateres, no assolien les seues reivindicacions: Podem, de fet, volia votar en contra, però la pressió del carrer no li ho va permetre. Ja sabíem que el segon no sortiria; aleshores, les reivindicacions inicials del Sindicat quedaven en res, i el primer decret no era més que un mal pegat. Una vegada van decaure, el Sindicat de Llogateres s’ha retirat del front de lluita per reclamar una vaga general.
Cal explicar algunes postures dels que van votar sí al primer decret. Per un costat, Sumar i ERC no podien fer altra cosa: no podien treure’s de sobre la pressió del PSOE, com tampoc Podem, que va donar un sí que ningú no es creia, ni ells. Bildu va donar el sí perquè el no era impopular i, realment, sembla que li importa poc el que es legisle a Madrid, sempre que no vaja contra els interessos populars.
Fixada la postura de Bildu, juntament amb la resta de les esquerres, el PNB no podia sinó donar un sí crític, i tant crític que, en altres circumstàncies, probablement haurien dit que no. Però no sembla que puguen permetre’s que el PSOE perda poder municipal a Euskadi, que és el que els importa. I no ho poden fer perquè ja HB-Bildu controla un nombre major d’ajuntaments a Euskadi, mentre que el PNB, amb el PSOE, controla els principals municipis i institucions forals; una davallada del PSOE deixaria el PNB sense bona part del poder que encara té.
Ara el PSOE té una oportunitat d’evitar el col·lapse per tres motius: ja disposa de l’excusa per fer eleccions abans del 25 de maig (incomplint la promesa reiterada de Sánchez d’esgotar la legislatura); no hi ha res a la seua esquerra, de fet, ho ha arrasat, amb un Podem que s’ha quedat sense discurs i, al remat, ha quedat com una crossa del PSOE, igual que Sumar, sense projecte, sense líder i sense estructura; i ha aconseguit deixar que el problema de Ceuta estiga al centre del debat polític, un problema que ha fet créixer Vox en detriment del PP i que, per la llei D’Hondt, espera que li reporte rèdits al PSOE per la divisió de la dreta.
El PSOE està en condicions d’aglutinar molt del vot de les esquerres en les generals. Segurament no n’hi haurà prou perquè hi haja un govern de la dreta i l’extrema dreta, però el futur no es juga en les pròximes generals, que ja les donaven per perdudes, sinó en les municipals, que són les que no poden perdre de cap de les maneres, i on segurament arribaran en un escenari molt millor del que hi ha ara i sense ningú a l’esquerra que li lleve vots.
