Què succeí entre el 14 d’agost de 1237 i el 29 de setembre de 1238? Els fets que s’esdevingueren entre aquelles dates tractaré de desvetlar-los ací tot seguit per a coneixement de tot aquell interessat a descobrir la història pàtria dels valencians i també per a vindicar el record d’aquells que, dissortadament, visqueren en carn pròpia la pèrdua del seu país, entre d’altres, una de les figures culturals més reeixides del seu temps, com va ser el literat i polític Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn al-Abbār, que tingué la desventura d’organitzar l’evacuació andalusina de València abans de l’entrada de Jaume I. El que guanyaven els uns el perdien ―oh, infortuni!― els altres. Precisament, els perdedors, eren els únics que en aquell temps mereixien ser designats amb el gentilici de «valencians». Ells eren els autèntics valencians (balensiyūn en la seua llengua), que superats per l’adversitat perderen València manu militari i marxaren a l’exili. Fins a arribar ací, però, molts pagaren amb la seua vida la defensa de la seua pàtria. Un d’aquells fou l’alfaquí i erudit Abū r-Rabī‘ Sulaymān ibn Mūsà ibn Sālim al-Kalā‘ī, qui fora mestre d’Ibn al-Abbār. Morí a la batalla del Puig —explica el seu deixeble— mentre arengava els combatents musulmans a no retrocedir. Ibn al-Abbār li dedicà una bella cassida (forma tradicional de la poesia àrab), la 134 del seu Dīwān —o recopilació de poemes— publicat per ‘Abd as-Salām al-Harras. No m’estic, traduïts al català, de reproduir alguns versos ací:
«Atureu-vos a prop de les despulles dels homes il·lustres i nobles, esquinçats per les puntes de llances i les fulles de sabres! / Que Déu irrigue els cadàvers que han restat als vessants d’Anīxa amb abundants ruixats, vessats per forts núvols! / Fou la seua dignitat la que provocà la seua pèrdua aquell dijous, juntament amb les seus càrregues reiterades sobre el camp de batalla on els combatents s’amuntegaven! / Diguem adeu a aquest inframon ara que la cara de Sulaymān ibn Mūsà ibn Sālim ja no brilla més!»
La batalla del puig d’Anīxa fou la gran calamitat que feu col·lapsar l’emirat de Zaén (o Zaién, Zayyān en àrab clàssic), incapaç de fer front en batalla campal a l’exèrcit catalanoaragonès. El cabdill andalusí, finalment, es veié obligat a tancar-se a recer de les muralles de la seua ciutat capital i esperar el miracle que mai no arribà. La desfeta d’Anīxa fou —si em permeteu dir-ho— l’Almansa dels balensiyūn. Jaume I no hi participà, era a Osca aquell dijous, 14 d’agost de 1237, però arran d’aquella victòria del seu exèrcit, ara sí, l’objectiu de conquerir València era a tocar. En gener de 1238 Jaume I arribà al Puig, amb els reforços i abastaments necessaris per a marxar contra València.
Coneixedor que el monarca cristià era al Puig, Zaén intentà negociar. Hi envià un negociador experimentat, de nom ‘Alī al-Battā (Alí Albatà, al Llibre dels feits), un home natural de Peníscola i versat en la llengua dels cristians. En nom de l’emir Zaén, ‘Alī al-Battā oferí a Jaume I tots els castells de l’emirat des del Guadalaviar fins a Tortosa i de Tortosa fins a Terol. A més a més, Zaén es comprometé a construir un alcàsser a l’altra banda del riu, a la Saïdia, que cediria al rei catalanoaragonès juntament amb 10.000 besants anuals de renda. Què més li podia donar? Jaume I, però, desestimà l’oferta, que en altres temps hagués estat immillorable. Tanmateix, en els temps que corrien, des que Còrdova caigué en mans castellanolleoneses (29 de juny de 1236), la qüestió «d’Espanya» (Alandalús) esdevingué una cursa entre potències cristianes a veure quina arrabassava més terreny als andalusins. Jaume I, la Corona d’or i gules, no podia badar, per no restar arraconada a les terres catalanes i aragoneses estrictes. Jaume I digué que no a ‘Alī al-Battā i justificà la negativa perquè amb València conquerida «tindria la gallina i després els pollets».
‘Alī al-Battā fracassà i Jaume I, conscient de la superioritat militar que tenia sobre l’emir valencià, primer assegurà la rereguarda amb les conquestes d’Almenara, la Vall d’Uixó i Nules, i tot seguit escometé l’Horta i sotmeté Paterna, Bétera i Bofilla (a terme de Bétera, hui dia la torre de Bofilla, que encara està dempeus). Paterna en poder dels catalanoaragonesos, Jaume I assetjà València. Segons refereix Ibn al-Abbār (Kitāb al-hul·la as-siyarā’), que tan a prop vivia i patia els esdeveniments, el 5 de ramadān del 635 (dijous, 22 d’abril de 1238) s’inicià el setge a la capital valenciana. Jaume I eixí del Puig amb un exèrcit, la mainada reial, de cent trenta o cent quaranta cavallers de llinatge, cent cinquanta almogàvers i tres mil peons, al qual se li uniren els contingents dels ordes militars i de la noblesa aragonesa. Ben bé més de quatre mil homes de guerra ben armats travessaren el Guadalaviar per la banda del Grau i s’instal·laren a una milla al sud de València. El 26 d’abril Jaume I ja expedia el primer document des del setge de València, en què assignava propietats en la ciutat a conquerir a Sanç de Bolàs.
Catalans i aragonesos a tocar de les muralles valencianes, la situació era dramàtica per a Zaén i els seus súbdits. A Alandalús no restava ningú capaç d’auxiliar els valencians assetjats, tampoc al Marroc, assotat per lluites intestines derivades de l’ocàs almohade. L’última esperança de Zaén era convèncer l’emir d’Ifrīqiya (Tunis), l’almohade hàfsida Abū Zakariyā’ Yahyà ibn ‘Abd al-Wāhid ibn Abī Hafs, perquè s’unís a la lluita, al jihād, contra els adoradors de la creu. Abū Zakariyā’ Yahyà havia reeixit en la constitució d’un estat poderós que s’estenia des de l’orient de l’actual Algèria fins a Trípoli. L’emir de Tunis era seguidor de l’ortodòxia almohade, a la qual els andalusins s’oposaven, però Zaén —ai, quin remei!— feu el cor fort, proclamà la submissió a Abū Zakariyā’ Yahyà i envià a Tunis una ambaixada per a sol·licitar-li auxili.. Hi ha qui apunta que hi envià el seu millor home, el seu secretari personal Ibn al-Abbār. Ara bé, sembla que Ibn al-Abbār viatjà a Tunis després de la caiguda de València en mans de Jaume I. Redactà aleshores la seua cèlebre cassida de rima en –sīn, un dels poemes més emblemàtics de la poesia andalusina de tots els temps, en què suplica a l’emir hàfsida que allibere Alandalús. Ibn ‘Idhārī i az-Zarkaxī afirmen que Ibn al-Abbār declamà la seua composició davant Abū Zakariyā’ Yahyà el 30 de rajab del 636 (8 de març de 1239), la qual comença així: «Vingueu amb la vostra cavalleria, la cavalleria de Déu, a Alandalús i allibereu aquest país! El camí el teniu obert davant vós. / Porteu el vostre auxili a l’Alandalús que us suplica; els oprimits sempre han demanat la vostra ajuda poderosa».
Abū Zakariyā’ Yahyà respongué a la súplica de Zaén: envià a València un estol de dotze galeres i sis atzaures (barques), comandat pel seu cosí Abū Zakariyā’ Yahyà ibn Abī Yahyà ax-Xahīd, que arribà davant del Grau de València el 4 de muharram del 636 (17 d’agost de 1238). La flota anava carregada de queviures, armes i argent per valor de 100.000 peces d’or. Tanmateix, el contingent armat embarcat era totalment insuficient per a trencar el bloqueig al qual era sotmesa València. L’estol tunisenc s’estigué dos dies davant el Grau i, davant la impossibilitat de desembarcar, optà per dirigir-se cap al nord, a Peníscola, la pàtria del torsimany ‘Alī al-Battā. Hi desembarcaren amb la intenció d’escometre la vila i castell, però foren rebutjats per la guarnició cristiana que comandava Ferran Peres de Pina, amb l’ajut —sorpresa!— dels sarraïns de la vila, que optaren per col·laborar amb els catalanoaragonesos. La flota girà cua i s’adreçà a Dénia, però en no trobar cap representant de Zayyān per a rebre les armes i provisions, el comandant prengué la decisió de vendre-ho tot i tornar a Tunis huit dies després d’haver arribat a la costa valenciana, el 12 de muharram (25 d’agost).
L’acció de la flota hàfsida fou decebedora per als assetjats. L’ajut de Tunis no serví de res. A més a més, això coincidí amb la caiguda de Silla en mans dels cristians després d’una setmana de combats. Jaume I explica, per les notícies que li aportà un mercader sarraí que fugí de València, que la impossibilitat de rebre l’ajuda de les galeres tunisenques havia causat una gran aflicció a Zaén. Poc després l’exèrcit de Jaume I es feu amb la torre albarrana de la Boatella, a prop de la porta homònima de la ciutat, que resistí les envestides dels assetjadors fins que aquests aconseguiren calar-la foc amb els seus defensors dins. Zaén estava aclaparat. Un formidable exèrcit envoltava València, cada vegada més nombrós, estès entre la Russafa i el Grau. Allà bullia una altra ciutat, la formada pel campament catalanoaragonès, que enorgullia a Jaume I, que escrigué: «com si fossen en Barcelona o en Lleida». Zayyān, mentrestant, patia per la manca de queviures; la fam s’apoderava de la seua ciutat i molts dels seus habitants, com explica Ibn Khaldūn, perdien cada dia la vida per inanició.
Quinze dies abans de la vespra de sant Miquel, explica el Llibre dels feits (cap. 271), o sia, el 13 de setembre, Zaén envià de nou a ‘Alī al-Battā a contactar amb Jaume I. El rei catalanoaragonès el rebé i el missatger li comunicà que Zayyān enviaria al campament cristià el seu nebot, el fill de la seua germana, el ra’is Abū l-Hamlāt (Abulphamalet), per a parlamentar. Abū l-Hamlāt, deia ‘Alī al-Battā, era l’home més poderós de València després de Zaén i aquell en qui més es fiava el sobirà valencià. El Llibre del Repartiment ratifica la condició d’home ric d’Abū l-Hamlāt, ja que indica que posseïa nou cases excel·lents a València, les quals acabarien, conquerida València, en mans del cavaller aragonès Pero Ferrandes d’Assagra. L’endemà, Abū l-Hamlāt, acompanyat del torsimany ‘Alī al-Battā i deu cavallers ben guarnits amb riques vestidures i cavalls, es presentà davant Jaume I. Tot i les penúries dels assetjats, l’emissari de Zaén no s’estalvià d’exhibir la fastuositat andalusina, en vestidures i guarniments, que des de sempre havia enlluernat els cristians. Jaume I, en consonància, feu abillar convenientment la seua tenda, per a acollir l’enviat de Zaén. L’entrevista, segons explica el Llibre dels feits, fou cordial. Abū l-Hamlāt no s’estigué de preguntar a Jaume I pel motiu d’escometre València i aquest tragué a la conversa, com a casus belli, la ràtzia mardanīxina contra el Montsià coincident amb la conquesta de Mallorca, en 1229, i els deutes (paries) contrets pel sayyid Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān (el sobirà valencià destronat per Zaén) amb el rei catalanoaragonès, però que Zaén mai no reconegué. Què us diré? En situació tan complicada per a la població assetjada, tota discussió amb el rei assetjador era debades. Jaume I tenia la paella pel mànec, tenia la força i, contra això, un afeblit Zaén poca cosa podia contradir si no, únicament, la possibilitat d’arrencar a Jaume I el millor acord possible per a aturar la guerra. A la reunió, per desig del monarca catalanoaragonès, estigué present la reina consort, Violant. Jaume I volia mantenir els tractes amb els mardanīxís en secret, a fi d’evitar inconveniències, fins que el negoci fora resolt. I és que —val a dir-ho— Jaume I no es fiava dels seus nobles, en especial dels aragonesos, sempre díscols. Zaén ho sabia i fins i tot havia intentat traure’n partit, però havia estat en va, que Jaume I sempre havia reeixit en les disputes amb els seus nobles i en la guerra contra els sarraïns. No obstant això, hi hagué un moment en què estigué a punt de no ser així, quan la fletxa d’un ballester valencià impactà al front del rei, però —oh, fortuna!— no aconseguí traspassar-li el crani. En aquest tret precís es podia haver decidit la sort de la campanya militar, de Zaén i de la València andalusina, però Jaume I sobrevisqué i el setge, per a dissort dels balensiyūn, continuà.
Tot anant al gra, Jaume I exigí la rendició de València. El monarca catalanoaragonès era ben conscient de la feblesa de Zayyān, que les riques gales del seu enviat no podien dissimular. Així que, abans que Abū l-Hamlāt pogués badar boca, li proposà la rendició de València a canvi del compromís de respectar els habitants i les seues pertinences. O això o arriscar-se a l’assalt per la força i al saqueig, que era —emfatitzà Jaume I— el desig de la major part del seu exèrcit. No hi havia res més a dir. Tenien tres dies per a pensar-s’ho. Abū l-Hamlāt marxà del campament cristià a comunicar a l’emir Zaén què li havia dit Jaume I. Us podeu imaginar la tristesa, la frustració i la impotència que impregnarien les estances de l’alcàsser on hui dia s’aixeca el palau episcopal, aleshores seu del govern valencià. Ibn al-Abbār hi era, compartint la dissort amb Zaén. Foren tres jornades d’hesitació, de neguit. Zaén, finalment, acceptà, amb la condició, a partir de la paraula donada per Jaume I, que els habitants de València s’emportassen les pertinences que poguessen carregar i que tinguessen protecció armada fins a Cullera. Així ho transmeté Abū l-Hamlāt a Jaume I i aquest acceptà. Zaén, a més a més, arrencà una treva de set anys en què ell no seria atacat. Atenció: no ser atacat ell! La treva, doncs, s’estenia a Cullera i Dénia, territori encara controlat per Zaén, però no incloïa Alzira i Xàtiva. Sobre el paper, Zaén havia de lliurar tots els castells fins al Xúquer. Ara bé, la resistència andalusina continuà en llocs com Onda, que no caigué en mans de Jaume I fins al 1242.
“Chevalier sortant d’un palais” (1902), oli sobre llenç de d’Henri-Émilien Rousseau. Col·lecció privada.
Per a signar la capitulació i fi de les hostilitats, Zaén i Jaume I es reuniren a l’entrada del campament cristià de la Russafa. Era el 16 de safar del 636, dimarts («dimarts trist», el definí l’alzireny Ibn ‘Amīra), 28 de setembre de 1238. Ibn al-Abbar, que participà en els fets, fou un testimoni d’excepció de l’esdeveniment.Jaume I rebé Zaén vestit amb totes les seues gales. L’andalusí, anà acompanyat dels comandants militars i els seus principals kuttāb (plural de kātib, «secretaris», alts funcionaris de l’administració). Ibn al-Abbār, òbviament, hi era. Fou establert un termini de vint dies perquè els andalusins abandonassen la ciutat, condició que explica Ibn al-Abbār i que és corroborada pel document de la cancelleria reial catalanoaragonesa que recull la rendició i estableix la treva de set anys a partir d’aquell moment,treva que no especifica el kātib (secretari) valencià. L’endemà, com a senyal de rendició, Jaume I exigí que fora hissada la senyera reial a la torre temps després anomenada del Temple (Llibre dels feits, cap. 282):
«E, quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metéssem nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E éls dixeren que·ls plaÿa. E nós fom entre la rambla e·l reyal e la torra. E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval e endreçam-nos ves horient e ploram de nostres uyls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feyta.»
Fou Ibn al-Abbār, per encàrrec de Zaén, qui organitzà l’evacuació de la ciutat i també qui descrigué aquell terrible moment per a la nació andalusina. Primer foren evacuats els més dèbils, que foren traslladats per mar a Dénia, i després seguí la resta, que marxaren per terra i per mar. Tot i tenir vint dies per a deixar València, l’evacuació es realitzà en la meitat. El Llibre dels feits (cap. 280, 281 i 283), però, redueix el termini de l’evacuació a cinc dies. L’últim a abandonar València fou l’emir Abū Jumayl Zayyān (Abo Jemael Zaén, en la pronúncia del dialecte xarc-andalusí) amb els seus col·laboradors i persones de confiança. Això es produí el 27 de safar (dissabte, 9 d’octubre). Seguidament, Jaume I entrà a la ciutat. La València andalusina deixà d’existir per sempre.
