Esta és la història de dos germans. Una xiqueta i un xiquet, que com tants, jugaven a ser cantants. Els xiquets anaren creixent, però mai no oblidaren el somni que tenien; estimaven la música i a poc a poc i amb esforç construïren, construïren i construïren el seu futur com a músics. Ara que són majors, com diuen ells a la cançó “Júlia”, han passat de fer del menjador el seu escenari quan eren menuts, a fer-lo a tots els llocs on “puto” calgui.
Estos dos germans, del barri de Sant Andreu, en ple cor de la ciutat de Barcelona, són: Júlia i Pau Serrasolsas, que junt amb els músics, Andrea Puig (guitarra), Cesc Valverde (bateria i productor), Gerard Sala (teclista) i Ana Cruz (baix), formen la banda Ginestà. Este grup pren el nom de la lluitadora antifeixista Marina Ginestà, immortalitzada per la icònica foto al terrat de l’hotel Colom de Barcelona. El lloc on “puto” calgui, va ser el passat dissabte 29 d’agost a Sueca, dins del festival Espiga Rock, organitzat per l’Ajuntament amb motiu de les festes. I malgrat els condicionants que tenia l’actuació per l’hora a la qual estaven programats, i sobretot, que es va tocar sortir a l’escenari després de l’eufòria que provoca La Fúmiga, que sempre ve seguida d’un baixó en l’ànim dels espectadors, no van decebre, amb el seu pop amb matisos electrònics van captivar al molt públic que encara quedàvem al recinte fester de Sueca.
Va ser en març de l’any 2023 quan vaig descobrir esta banda, veient el nou videoclip que havia publicat feia poc Xavi Sarrià del tema “Un foc que creix” cançó que m’agradava especialment. Mirant-lo em vaig adonar que la versió del vídeo l’havia fet amb la col·laboració d’un grup que es deia Ginestà, del que fins llavors jo no sabia qui eren. I com tinc el mal o el bon costum de la curiositat, i sempre m’ha agradat “descobrir” intèrprets en la nostra llengua que són desconeguts per a mi, em vaig endinsar en la música d’este grup. Esta immersió en va fer escoltar una de les cançons més boniques que havia escoltat mai, des de llavors em vaig fer un incondicional, la cançó era la increïblement bella “Estimar-te com la terra”.
Però Ginestà ja portava fent música molt abans del meu “descobriment”. En 2019 van traure el seu primer àlbum, amb un títol més que apropiat per a un primer disc “Neix”. En este EP, trobem un grup molt diferent del que podem escoltar ara, amb cançons molt austeres a musicalment, però amb lletres molt cuidades, en les quals destaca el seu caire social “de repressió i de bombes ja en sabem prou a aquest país”, “De les mans neix el treball,/de les criatures, rialles,/de llar de foc, l’escalfor,/de València i Palma, companyes. Construïm, construïm, construïm,/ les lletres de la victòria,/ construïm llibertat i present/mirant enrere i fent memòria”, “Perquè et vull veure somriure, amb la mirada furtiva, la lluita és sempre el camí.”. Encara que en el seu primer treball també el combinaven en cançons d’amor; “Això de l’amor fet amb pressa no és per nosaltres”, “Però d’estimar als avis cada cop en vull saber més”, Había sufrido poco./ Mucho escudo y pecho Lobo,/ cuevas llenas de emociones,/ lucen ya en nuevas canciones/ al partir mi tripa en dos,” Estos últims versos són un “rara avis” en la seua trajectòria, ja que utilitzen el castellà, es tracta de la cançó “Adentro” que fan en col·laboració amb Vera Carrión vocalista del desaparegut grup valencià Mafalda.
En este primer treball, ja s’intuïa que era una banda que tenia un enorme potencial que en unes poques correccions podien arribar a convertir-se en el que són ara. Tot este potencial es confirmà en els següents treballs del grup, on ja incorporen més musicalitat als temes, sense deixar de banda la poètica en les lletres. A partir del seu segon disc es converteixen en una factoria de parir grans hits.
En la meua visió personal, destacaria al seu segon disc com a grans hits, el citat abans, “Estimar-te com la terra” que és una de les meues cançons preferides; “Estimar-te com la terra, que fa viure els cirerers”, però també brillen enormement cançons com “Kilòmetre 3”; “Em fas tremolar, tens la mà freda, fas que mai plori de pena,/ fas que mai falti el desig de ser dins teu agafa’m l’esquena./ Ens va costar, ja saps: això d’estimar s’ha d’aprendre./ Però en la pell contra la pell t’estimo tant que em peta el ventre.”. I com no l’entranyable i lacrimògena “A la iaia”, cada volta que l’escolte em brollen les llàgrimes “Drama és tenir el net malalt, que et truquin del col·le i anar-lo a buscar./ I fer un suc de taronja, que el Dalsy és pels fluixos,/ i veure els dibuixos, i veure’t marxar./ Em fa mal quan penso en tota l’estima que no et vaig tornar.”
També destacaria els hits que conté el seu tercer treball, cançons com “L’Eva i la Jana”, un autèntic himne a una vida d’amor cantada en estil “flower power”; “Quan li agafa la mà no passa el temps./ “Saps que t’estimo! Mai m’ha passat,/ no sé que som, què està passant?”. La deliciosa “Vull saber de tu”; “Ara vull saber de tu,/ fas el món més divertit,/ i sinó doncs a reveure/ que és nit freda per ser abril.”. La melancòlica “L’últim ball”; que conta la història d’una ruptura i la manera en què se sent una persona amb el cor enderrocat; “No em vull trencar veient el far,/ i cada nit somiar que tornes,/ i estancar-me en els detalls/ concedeix-me un últim ball.” I l’eròtica “Ara és estiu cada desembre” una extraordinària oda a l’amor carnal, amb una lletra plena de metàfores suggerents, no apta per menors; “Acaricio un camp de blat/ i un clatell mentre fem mandres./ Té els llavis de caramel,/ visc amb el sucre pels aires.”
Respecte a les seues cançons més recents destacaria “Em bategues”, altre hit que ens parla d’una història d’amor, i que compta amb Marc Giró, de col·laborador al videoclip; “Lluny del neguit, prop dels teus dits/ he trobat la clariana/ Has fet forat, suau dolç i al pit/ Ets la llum quan entra a casa”. La cançó que el germà li dedica a la seua germana “Júlia”; “Júlia,/ has fet teva tota Catalunya,/ els carrers del barri que t’escolten caminar i la teva veu,/ fa que els àngels ja no creguin en cap Déu.”. I la també entranyable i no menys lacrimògena “Mama” que canten junt amb la seua germana Maio i li dediquen a sa mare; ”Ai, vida, vida,/ que la pell es fa bonica amb cada any./ Ai, vida, vida,/ tan difícil i senzilla a parts iguals”.
És clar que formen una banda amb molta solidesa, tots els temes que he citat els considere grans hits, però també crec que l’any 2025, va marcar un abans i un després en la carrera d’este grup, gràcies a les estupendes i també apegaloses cançons que publicaren en un minidisc de quatre cançons eixe any; La genial “Nomes Viure”, de la qual tinc la samarreta, la melancòlica i emocionant “Deixar-se anar de la mà”, on ens parlen de quan s’acaba l’amor enfocat des d’una perspectiva diferent i gens tràgica, i el tema que va guanyar el premi Enderrock a la millor cançó en català de l’any 2025 l’optimista, “Tot el que ens queda”; “Que quan no tens res/ et queda la vida sencera./ I quan no vagi bé/ ho farem d’una altra manera.”
Fa uns mesos van publicar el seu últim EP, on consoliden la seua manera de fer música, d’este disc jo destacaria els següents temes; “Les coses senzilles” una cançó dedicada a l’amor a la persona més important de les nostres vides, nosaltres mateixa; trobem també una cançó perfecta per a dedicar a la persona especial que tots tenim a les nostres vides, “T’estimo tant”; també pel seu ritme i la història que ens conta destacaria “Mua, mua, mua”, que ens parla del munt de casualitats que han de passar per a començar una història d’amor; també exquisit és el relat d’amor entre dues finestres que ens conten en “Finestres”, tota una originalitat; molt emocionant és també la cançó que dona títol al disc “Gira tot igual, però diferent” que dediquen a l’amor a les persones que ja no estan, quin títol més encertat; i com no també destacaríem el tresor de cançó que és la intimista “Pau”, en la qual Júlia ens parla de l’amor al seu germà i company de grup.
Ginestà va començar amb una tendència molt social, tendència que han anat abandonant i dedicant-se més a les cançons d’amor. En ells, com en tants cantants i grups es produeix la dicotomia que narra el mestre Silvio Rodríguez, a la cançó “Debo partirme en dos”; “Unos dicen que aquí/ Otros dicen que allà/ Y solo quiero decir/ Solo quiero cantar/ Y no importa la suerte/ Que pueda correr/ Una canción”, crec que a ells tampoc els importa la sort que pot córrer una cançó, perquè com diu Silvio el que els importa és cantar i transmetre sentiments, i Ginestà açò ho fa i ho fa meravellosament. Les cançons de caire social que tenen son bones, però les que dediquen a l’amor son sensacionals. És un fet constatat que quasi totes les cançons parlen d’amor, infinitat de cantants i grups han abordat el tema musical per excel·lència, però pocs són els que fan que estes melodies ens arriben a dins, que ens travessen el cos per arribar-nos fins a l’ànima i en eixe moment, ja les fem definitivament nostres. Poca gent posseeix eixe superpoder, i un dels que el té és el grup Ginestà, que arriben a aconseguir-ho no sols en una cançó, sinó en molts dels seus temes, cosa que sens dubte ens fa afirmar que ens trobem davant, d’una banda, excepcional.
Estic segur que este grup parirà molt més grans hits al llarg dels pròxims anys, espere que continuen molts anys i que no contraguen el maleït virus que fa abandonar a les millors bandes en català, però modestament voldria fer-los dos suggeriments. El primer que milloren la posada en escena als concerts, cosa que supose que faran en properes gires, he vist a grans bandes com La Fúmiga o ZOO, abans i després de fer canvis en el seu directe, incorporant recolzament visual, coreografies, etc, i la millora ha estat significativa en les seues actuacions. Ginestà, són bons, molt bons i tenen grans cançons que és el més important, però amb una xicoteta millora al seu directe serien espectaculars. La segona, és una cosa que no depén d’ells, que vinguen més al País Valencià, l’any passat sols un concert, enguany ha anat millor i han baixat 4 vegades, anem millorant, però açò, està condicionat a què els contracten, així que des d’ací un missatge als festivals, ajuntaments i promotors de concerts, contracteu Ginestà, no se’n penedireu. I sobretot un missatge als seguidors de la música en la nostra llengua que encara no els heu escoltat, feu-ho i segur que no podreu deixar d’escoltar les cançons d’un grup que ha vingut per a fer història.
