A la comarca de la Plana Baixa fa anys que teníem damunt la taula el projecte d’una megaplanta fotovoltaica promoguda per la companyia noruega Statkraft. Arada Solar havia passat per diferents modificacions durant la seua tramitació i, finalment, l’empresa ha decidit retirar-se’n.
No sabem amb certesa totes les raons que han portat a aquesta decisió. Pot haver influït l’oposició social existent, però també circumstàncies econòmiques, territorials o empresarials. Sabem, per exemple, que el projecte havia hagut de modificar-se per fer-lo compatible amb un futur centre logístic. El mateix BOE recollia esta circumstància al març de 2026 i obligava a replantejar bona part de la ubicació de la planta.
També pot haver influït el canvi que està experimentant el mercat elèctric. L’augment espectacular de la generació fotovoltaica està provocant que, precisament durant moltes hores de sol, el preu de l’electricitat siga molt baix. Si no desenvolupem al mateix temps emmagatzematge, gestió de la demanda, noves xarxes i nous consums electrificats, la rendibilitat de determinats projectes pot canviar.
Però, independentment de per què Statkraft haja decidit retirar Arada Solar, la desaparició d’una macroplanta concreta no resol el debat que tenim davant. Personalment, mai m’ha acabat d’agradar el model de grans extensions contínues de plaques fotovoltaiques ocupant centenars d’hectàrees, especialment quan ocupen sòls agrícoles productius, transformen radicalment el paisatge i deixen poc valor afegit al territori.
Però tampoc podem quedar-nos únicament en això. Perquè hi ha una qüestió que continuarem tenint damunt la taula: d’on pensem traure tota l’energia que necessitarem en els pròxims anys? Volem electrificar la indústria, volem reduir l’ús de combustibles fòssils, volem vehicle elèctric, bombes de calor, nous processos industrials. Volem estacions d’emmagatzematge, producció d’hidrogen renovable allí on tinga sentit. I volem mantindre una economia moderna amb habitatges, empreses, hospitals, comerços, transport, centres de dades i serveis funcionant. Tot això necessita electricitat. Molta electricitat.
No tenim petroli
Hi ha una realitat que de vegades oblidem quan parlem de sobirania energètica. No tenim petroli. No tenim grans reserves de gas. I del carbó no cal ni parlar. Però tenim sol. Tenim vent. Tenim territori. I tenim tecnologia per transformar estos recursos en electricitat.
La nostra sobirania energètica passa, per tant, inevitablement, pel desenvolupament de les energies renovables. Podem discutir —i hem de discutir— com fer-ho. El que serà molt més difícil és discutir si ho hem de fer. Ho hem de fer.
Encara mantenim una contradicció que no hauríem de tindre. Volem energia abundant, barata i disponible les vint-i-quatre hores, però no volem vore pràcticament cap de les infraestructures necessàries per produir-la. No volem grans plantes. No volem aerogeneradors. No volem plaques. No volem subestacions. No volem torres. No volem línies elèctriques. No volem grans estacions d’emmagatzematge. Però sí que volem encendre l’interruptor i que aparega la màgia.
I no n’hi ha prou amb generar electricitat. També cal transportar-la. La transició energètica necessitarà més xarxa elèctrica, noves connexions, reforç de subestacions i línies capaces de portar l’energia des dels punts de generació fins als llocs on es consumeix. Naturalment, tenim dret a exigir que estes infraestructures es dissenyen bé. Que s’aprofiten corredors existents. Que es reduïsca l’impacte paisatgístic. Que s’eviten duplicacions absurdes.
Però una transició renovable sense xarxa elèctrica és impossible. L’electricitat ha d’anar d’algun lloc a un altre.
Primer, allò que ja hem ocupat
Això no significa que la primera opció haja de ser ocupar sòl agrícola. Abans hauríem d’aprofitar molt millor tot allò que ja hem construït: cobertes industrials, aparcaments, centres comercials, polígons, infraestructures públiques, abocadors clausurats, sòls degradats, naus agrícoles, edificis públics i habitatges. Tenim una enorme superfície artificialitzada que encara podria produir molta més energia.
I hauríem d’impulsar molt més l’autoconsum col·lectiu i les comunitats energètiques, perquè acosten la producció al consum i fan possible que una part més gran del benefici econòmic de l’energia quede en el mateix territori. Però tampoc hauríem d’enganyar-nos. Encara que aprofitàrem moltes més cobertes, continuarem necessitant instal·lacions renovables sobre territori. La indústria, les ciutats, el transport i els serveis consumeixen massa energia perquè tota puga eixir exclusivament de les teulades.
La qüestió, per tant, no és simplement plaques sí o plaques no. La pregunta és quina tecnologia, on, com, amb quin impacte i amb quin retorn per al territori.
Qui consumeix i qui genera
I ací apareix un debat que em sembla especialment important per al País Valencià. El litoral concentra bona part de la població, la indústria, els serveis, les infraestructures i, per tant, el consum energètic. Gran part de l’interior té menys població, menys activitat econòmica i més capacitat territorial per acollir determinats projectes renovables.
La solució fàcil seria convertir l’interior en el gran productor d’energia del litoral. Uns generen. Uns altres consumeixen. Uns posen el territori. Uns altres concentren la indústria, l’ocupació i el valor afegit. Eixe model tampoc m’agrada.
Si una comarca de l’interior genera molta més energia de la que consumeix per alimentar activitats econòmiques situades a desenes o centenars de quilòmetres, hauríem de pensar com participa eixa comarca dels beneficis que ajuda a crear. No sols amb l’impost corresponent o amb el lloguer que reba algun propietari. Caldria parlar d’energia a millors condicions per al territori, participació municipal, comunitats energètiques, inversions locals, suport al sector agrícola, restauració ambiental, ocupació i nous serveis. Hem de començar a construir aliances entre els territoris que consumeixen molta energia i aquells que tenen més capacitat per generar-la. No territoris de sacrifici. Territoris socis.
I per què no portar també la indústria?
Però encara hauríem d’anar un pas més enllà. Si determinades zones de l’interior tenen capacitat per generar molta energia renovable, per què hem de pensar sempre a construir línies per portar tota eixa electricitat fins al litoral? Potser també hauríem de plantejar-nos portar una part de la nova indústria allí on podem produir l’energia.
La transició energètica podria ser una oportunitat per corregir, almenys parcialment, alguns desequilibris territorials acumulats al llarg dels anys. Energia renovable disponible pot significar una oportunitat per atraure activitats de transformació agroalimentària, economia circular, emmagatzematge energètic o determinades indústries vinculades a nous processos electrificats.
No tindria massa sentit ocupar grans extensions de l’interior amb generació renovable, construir després quilòmetres de línies elèctriques i continuar concentrant pràcticament tota la nova activitat econòmica en els mateixos llocs. Fins ara hem pensat sobretot a portar l’energia allí on està la indústria. Potser també hauríem de començar a pensar, quan siga viable, a portar part de la indústria allí on està l’energia. Això significaria ocupació, activitat econòmica, ingressos municipals i oportunitats en territoris que moltes vegades pateixen despoblació i pèrdua de serveis.
El territori que genera no hauria de ser únicament el lloc on posem plaques, torres i cables. Hauria de participar també de l’activitat econòmica que eixa energia permet crear.
Energia i agricultura
Tampoc hauríem de plantejar sempre agricultura i fotovoltaica com dos mons necessàriament incompatibles. Naturalment, hi haurà sòls d’elevat valor agrícola, ecològic o paisatgístic on determinats projectes no haurien d’instal·lar-se. Però també existeixen possibilitats d’integració. Agrivoltaica, pasturatge, cobertes vegetals, recuperació de marges, corredors ecològics, conservació de cultius, zones de discontinuïtat i biodiversitat poden formar part del disseny.
Especialment en un territori mediterrani, hauríem de pensar estes instal·lacions com una peça més del mosaic territorial. Un mosaic agrícola viu, gestionat i divers és també una eina davant del risc d’incendis i de l’abandonament del territori. El repte no és simplement ocupar menys. És integrar millor.
Planificar abans de reaccionar
Potser esta siga la principal reflexió que ens deixa Arada Solar. No podem construir la transició energètica projecte a projecte, conflicte a conflicte i al·legació a al·legació. Necessitem planificar. Decidir quins territoris tenen capacitat. Quins han de protegir-se. Quins sòls ja degradats poden aprofitar-se. On necessitarem emmagatzematge. On cal reforçar les xarxes. On podem generar i consumir més prop. Com repartim els beneficis. I quina responsabilitat correspon a cada territori segons l’energia que consumeix.
La transició energètica no pot consistir a traslladar els impactes de la nostra manera de viure a un lloc on no els vegem. Ho hem fet durant anys important petroli, gas i carbó de territoris llunyans. Ara podem construir un sistema més pròxim, més distribuït, més democràtic i més vinculat al territori.
Però també haurem d’acceptar una realitat que hem d’assumir. L’energia ocupa espai. La generació ocupa espai. Les xarxes ocupen espai. I si volem sobirania energètica, descarbonització i indústria, una part d’eixe espai estarà al nostre costat.
La qüestió no és evitar qualsevol instal·lació. La qüestió és aconseguir que cada instal·lació tinga sentit, respecte el territori, compartisca la riquesa i dialogue amb l’agricultura, el paisatge i les necessitats de la gent que viu allí. I que qui consumeix molta energia entenga que també té una responsabilitat en la manera i en el lloc on eixa energia es produeix.
Potser eixe siga el debat que hauríem de començar després d’Arada Solar. No simplement on no posarem la pròxima macroplanta. Sinó com volem construir el territori energètic, econòmic i social que necessitarem per viure amb renovables.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
