Aquesta setmana, a València, no s’ha celebrat un judici qualsevol. Onze activistes de Greenpeace s’han assegut davant d’un tribunal per una acció climàtica duta a terme l’octubre de 2021 al port de Sagunt. Una protesta contra l’arribada d’un vaixell carregat de gas fòssil procedent dels Estats Units que ha acabat, cinc anys després, amb onze persones davant de la justícia.
I el mateix desenvolupament del judici ha deixat una dada especialment significativa.
La Fiscalia havia arribat a demanar cinc anys de presó per a cadascun dels activistes. Però durant el judici va haver de reduir la petició a dos anys i sis mesos després de reconéixer que havia aplicat una reforma del Codi Penal que no estava vigent quan es van produir els fets.
Aquest no és un detall menor: la protesta es va produir el 26 d’octubre de 2021. La reforma penal utilitzada inicialment per a formular l’acusació no va entrar en vigor fins al gener de 2023. I en dret penal hi ha un principi elemental: una norma posterior que empitjora la situació d’una persona acusada no pot aplicar-se retroactivament. És una garantia bàsica de qualsevol Estat de dret.
Que haja sigut necessari arribar al mateix judici per corregir-ho és, com a mínim, significatiu.
Durant bona part del procediment, onze persones han afrontat una petició de cinc anys de presó formulada parcialment sobre una reforma penal posterior als fets. La Fiscalia ha reconegut l’error i l’ha rectificat. Això no determina la culpabilitat o la innocència dels acusats, però sí que obliga a preguntar-nos si, quan l’Estat utilitza el seu instrument més sever, el dret penal, no hauria de ser especialment escrupolós amb les garanties que protegeixen la ciutadania.
La protesta pretenia impedir temporalment l’entrada al port d’un gaser procedent dels Estats Units i carregat de gas obtingut mitjançant fràking. Els activistes van utilitzar el vaixell Esperanza i diverses embarcacions per dificultar durant unes hores les maniobres del gaser i denunciar el paper dels combustibles fòssils i del fràking en el canvi climàtic.
Durant el judici s’ha assenyalat que no es van produir danys personals ni materials i que l’acció va ser no violenta. La Fiscalia, tanmateix, manté que els fets van superar els límits d’una mera protesta pacífica i constituïren un delicte de desordres públics.
La petició continua sent de dos anys i sis mesos de presó per a cadascuna de les onze persones acusades. Vint-i-set anys i mig en conjunt. A això s’afegeixen més de 160.000 euros en sancions administratives relacionades amb aquella mateixa acció.
El cas ha traspassat les fronteres de l’Estat espanyol. Amnistia Internacional ha seguit el procediment com a observadora i Michel Forst, relator especial de les Nacions Unides sobre defensors ambientals en el marc del Conveni d’Aarhus, s’ha desplaçat a València.
No és, per tant, només Greenpeace qui observa el que passa a la Ciutat de la Justícia.
I potser convé fer-nos una pregunta elemental: què és exactament l’activisme climàtic?
No és una organització, ni una ideologia única, ni molt menys una activitat necessàriament il·legal. Sota aquesta denominació conviuen investigadors que divulguen coneixement científic, associacions que presenten al·legacions, persones que participen en manifestacions, col·lectius que impulsen litigis climàtics, comunitats locals que s’oposen a determinats projectes, campanyes de sensibilització i moviments que recorren a la desobediència civil no violenta.
L’activisme climàtic és, en definitiva, una forma de participació ciutadana que intenta provocar una resposta social o institucional davant del canvi climàtic.
Es pot estar d’acord o en desacord amb les seues estratègies. Podem considerar encertat bloquejar una carretera, impedir l’entrada d’un vaixell o interrompre temporalment una activitat. Podem considerar-ho molest, inoportú o contraproduent.
Però una democràcia madura ha de ser capaç de distingir dues discussions diferents: si ens agrada una determinada forma de protesta i quina resposta jurídica mereix.
Perquè protestar implica, quasi inevitablement, molestar.
Una manifestació talla carrers. Una vaga interromp la producció o la prestació d’un servei. Una concentració ocupa espai públic. Una protesta davant d’una institució altera temporalment el seu funcionament habitual.
Si exigírem que tota protesta fora invisible, silenciosa i incapaç de provocar cap inconvenient, probablement estaríem buidant de contingut el mateix dret a protestar.
Això no significa que qualsevol conducta realitzada sota la paraula «protesta» quede automàticament legitimada. Els drets de reunió i expressió no són absoluts. La violència, els danys o determinades conductes poden generar responsabilitats.
Però existeix també una altra paraula essencial en qualsevol Estat de dret: proporcionalitat.
El dret penal hauria de representar l’últim nivell d’intervenció de l’Estat, precisament perquè conté la resposta més severa que pot imposar una democràcia: privar una persona de llibertat.
Dos anys i mig de presó no són una multa ni una sanció administrativa. Són una petició de privació de llibertat prolongada.
I quan aquesta possibilitat apareix vinculada a una acció de protesta no violenta, la pregunta sobre la proporcionalitat es converteix en una qüestió jurídica i democràtica de primer ordre.
Ací apareix, a més, l’anomenat chilling effect, l’efecte dissuasiu: el risc que la sanció imposada a unes persones faça que moltes altres deixen d’exercir els seus drets per por de patir conseqüències semblants.
La qüestió no és si hem d’acceptar qualsevol comportament en nom de l’ecologisme. Evidentment que no. La qüestió és fins on pot arribar la resposta de l’Estat sense acabar debilitant el mateix dret a la protesta.
I el que ha passat amb la qualificació de la Fiscalia ens recorda per què existeixen les garanties jurídiques.
Si una norma penal posterior i més severa no pot aplicar-se a fets anteriors és perquè la ciutadania necessita límits davant del poder punitiu de l’Estat. Una persona ha de saber quines conseqüències jurídiques té una conducta en el moment en què la realitza.
No és un tecnicisme.
És seguretat jurídica.
És Estat de dret.
Ara bé, defensar aquestes garanties i reclamar proporcionalitat no significa que els moviments socials no hagen de reflexionar també sobre les seues formes de protesta.
Perquè una protesta no adquireix valor automàticament pel simple fet de ser una protesta.
Al llarg de la història, bona part dels avanços socials han anat acompanyats de persones que van protestar, van incomodar i van desafiar les convencions del seu temps. El moviment obrer, el sufragisme, els drets civils, el feminisme, el pacifisme o l’ecologisme no van avançar únicament mitjançant informes i reunions institucionals. També ho van fer gràcies a la mobilització ciutadana.
Però això no converteix qualsevol protesta en justa o eficaç.
La seua capacitat transformadora depén dels objectius, del context, del suport social, del missatge i també dels costos que genera sobre terceres persones.
Pensem, per exemple, en les vagues en l’educació pública. Històricament han sigut una eina poderosa. Però quan es convoquen de manera reiterada, amb poca coordinació o sense un relat capaç d’incorporar les famílies, poden provocar fatiga social.
El cost recau aleshores sobre les persones treballadores, sobre les famílies que han de reorganitzar-se i, especialment, sobre l’alumnat més vulnerable.
Això no significa que les vagues docents siguen injustes o innecessàries. Significa que la seua força depén també de com s’articulen, dels suports que aconsegueixen i de la capacitat d’explicar per què les molèsties que provoquen responen a unes reivindicacions concretes.
El mateix raonament es pot aplicar a la sanitat, al transport o al mateix activisme climàtic.
Una protesta que no connecta amb les preocupacions de la gent, que no sap explicar per què interromp una activitat o que no ofereix un horitzó recognoscible de canvi corre el risc d’aïllar-se. I una protesta aïllada també és més fàcil de desacreditar i criminalitzar.
Per això necessitem dues exigències simultànies.
D’una banda, proporcionalitat, rigor i garanties per part de l’Estat. Que el dret penal, i especialment la presó, no es convertisquen en una resposta habitual davant de formes de desobediència civil no violenta. I que, quan l’Estat exercisca el seu poder punitiu, respecte escrupolosament els principis de legalitat, seguretat jurídica i irretroactivitat.
De l’altra, responsabilitat i intel·ligència per part dels moviments socials. Que les protestes tinguen objectius clars, pensen en les conseqüències de les seues accions, busquen aliances socials i siguen capaces d’explicar no sols contra què protesten, sinó també què proposen.
No són idees contradictòries.
Una democràcia sòlida necessita institucions capaces de tolerar la dissidència i una societat civil capaç d’exercir-la amb responsabilitat.
Els onze acusats hauran de respondre pels fets que se’ls imputen i serà el tribunal qui determine si existeix responsabilitat penal.
Però la societat també té dret a preguntar-se si és proporcionat demanar dos anys i mig de presó per una acció d’aquestes característiques, quin efecte pot tindre sobre altres persones veure onze activistes davant d’un tribunal amb peticions de presó i què ens diu d’un procediment que la petició inicial de cinc anys s’haguera formulat aplicant una reforma penal posterior als fets.
Podem discutir els mètodes de Greenpeace. Podem discutir on estan els límits de la desobediència civil. Podem discutir fins a quin punt pot interferir una protesta en l’activitat d’altres persones.
I també hem de discutir els límits de la resposta de l’Estat.
Perquè l’Estat de dret no es demostra només exigint que la ciutadania complisca la llei. També es demostra exigint que el mateix Estat respecte escrupolosament les regles quan exerceix el seu enorme poder de castigar.
Al cap i a la fi, la força d’una protesta no es mesura només pel soroll que fa, sinó pel canvi que aconsegueix.
I la fortalesa d’una democràcia tampoc es mesura només per la seua capacitat de mantindre l’ordre, sinó per la seua capacitat de conviure amb qui qüestiona l’ordre existent.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
