Apreciades lectores, aquesta setmana hem tingut notícia del darrer informe PISA, que ens ha deixat alguna dada difícil de digerir. El País Valencià se situa clarament per davall de la mitjana de l’Estat i de l’OCDE en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. Els estudiants valencians obtenen 424 punts en lectura, 435 en matemàtiques i 450 en ciències. Respecte de l’edició de 2022, la caiguda és de 58 punts en lectura, 38 en matemàtiques i 33 en ciències. No estem davant d’una oscil·lació menor, sinó d’un deteriorament que mereix una reflexió profunda.
Naturalment, podem començar la batalla habitual sobre qui té la culpa. Uns responsabilitzaran l’actual govern valencià, altres l’anterior; uns parlaran de les lleis educatives, de les retallades, de les ràtios, de les pantalles o de les famílies. Tot això mereix ser analitzat, però reduir PISA a una nova baralla partidista seria desaprofitar el verdader avís que tenim davant.
Perquè el que em preocupa no és sols que els nostres joves obtinguen menys punts en un examen internacional. Em preocupa què significa per al conjunt de la societat que cada vegada ens coste més comprendre.
Repetisc i repetisc que ens trobem en un moment històric en què necessitem més que mai interpretar textos, entendre dades, relacionar causes i conseqüències, diferenciar una opinió d’una evidència i acceptar que els grans problemes difícilment tenen explicacions senzilles. I, mentrestant, el món no s’ha fet més senzill. Tot el contrari.
Entendre la crisi climàtica exigeix saber interpretar tendències, probabilitats, emissions, energia, territori, agricultura, biodiversitat i economia. Exigeix comprendre que una nit fresca no invalida l’escalfament global, que una inundació no té una única causa o que adaptar una ciutat a temperatures cada vegada més elevades necessita planificació a llarg termini. Però resulta infinitament més còmode dir que «el clima sempre ha canviat».
Entendre les migracions obliga a parlar de guerres, persecucions, desigualtat, demografia, mercat laboral, colonialisme, canvi climàtic, fronteres, explotació i drets humans. És molt més fàcil dir que «venen a llevar-nos el que és nostre».
Entendre la crisi de l’habitatge exigeix parlar de sòl, salaris, especulació, habitatges turístics o parc públic. És més senzill culpar el migrant. I entendre per què hi ha persones pobres que treballen obliga a parlar de precarietat i desigualtat. És més tranquil·litzador concloure que no s’han esforçat prou.
La ignorància té una enorme utilitat: simplifica el món i sempre permet trobar un culpable.
I ací és on apareixen unes preguntes que hauríem de fer-nos amb molta més freqüència: a qui beneficia una societat menys crítica? Qui intenta infantilitzar-nos?
No crec que existisca una reunió secreta entre polítics, empresaris, mitjans de comunicació i propietaris de plataformes digitals on decidisquen convertir-nos en ignorants. No necessitem cap conspiració. Hi ha sistemes i interessos que funcionen extraordinàriament bé quan nosaltres pensem menys, reaccionem més i consumim molt.
A una determinada manera de fer política li resulta més útil una ciutadana indignada que una ciutadana informada. L’indignat comparteix, insulta i busca enemics. L’informat pregunta d’on ix una dada, quines alternatives existeixen i quines conseqüències tindrà una decisió. I una ciutadania que pregunta és sempre més incòmoda.
A una part dels mitjans li resulta més rendible l’escàndol que l’explicació. Les xarxes socials han portat esta lògica més lluny: els seus algoritmes necessiten la nostra atenció, i la indignació, la por i el conflicte solen captar-la millor que el dubte o la reflexió. Per això una falsedat contundent pot viatjar més ràpidament que una veritat plena de matisos.
I al mercat li resulta molt més interessant un consumidor permanentment insatisfet que un ciutadà que es pregunta si realment necessita comprar una altra cosa.
Així és com anem infantilitzant la societat. Ens acostumem a la satisfacció immediata, a no esperar, a no suportar la frustració, a considerar qualsevol límit com una agressió contra la nostra llibertat. Volem qualsevol producte demà a casa, qualsevol informació resumida en trenta segons, qualsevol problema resolt en una frase i qualsevol responsable identificat immediatament.
Hem passat de reivindicar drets a considerar, de vegades, que qualsevol desig és un dret.
I això té una conseqüència ambiental enorme. La crisi climàtica i la crisi dels recursos ens obliguen a acceptar una realitat que una societat infantilitzada rebutja: hi ha límits.
No podem consumir indefinidament energia, aigua, territori, minerals o combustibles en un planeta finit. No podem exigir creixement material infinit sense preguntar-nos d’on ixen els recursos ni on acaben els residus. Però, quan l’ecologisme ho recorda, apareix una resposta habitual: «ens volen prohibir viure».
No. No és l’ecologisme qui posa els límits. Els posa la física. Els posa la quantitat d’aigua disponible, la superfície agrícola, la capacitat dels boscos per regenerar-se o la disponibilitat dels minerals. L’ecologisme simplement comet la impertinència d’assenyalar-los.
I per això una societat poc formada pot acabar sent una societat més fàcilment extractiva, classista i racista. No perquè la falta de comprensió lectora convertisca automàticament ningú en racista o negacionista, sinó perquè una ciutadania amb menys eines crítiques és més vulnerable davant de les explicacions simples dels problemes complexos.
Si no entenem les causes de la migració, podem acabar odiant el migrant. Si no entenem l’origen de la desigualtat, podem despreciar el pobre. Si no entenem la ciència climàtica, podem acusar els ecologistes d’inventar-se els problemes. Si no comprenem els límits dels recursos, podem considerar qualsevol restricció al nostre consum com un atac intolerable a la llibertat.
I així acabem construint una societat profundament hedonista en el pitjor sentit de la paraula: una societat en què el projecte col·lectiu queda substituït per la satisfacció individual immediata. Jo vull viatjar quan vulga, consumir el que vulga, aparcar on vulga, construir on vulga i pagar el mínim possible. No m’expliqueu les conseqüències, no em parleu de generacions futures i, sobretot, no em poseu límits.
Aleshores deixem de ser ciutadans i ens convertim simplement en consumidors. I hi ha una diferència enorme entre les dos coses.
Un consumidor pregunta quant costa. Un ciutadà també pregunta qui paga el cost. Pregunta qui guanya i qui perd, qui contamina, qui suporta les externalitats, d’on venen els materials, què passarà amb els residus i quina societat estem construint.
Per això l’educació és molt més que una ferramenta per aconseguir ocupació. Necessitem formar bons professionals, però una democràcia necessita alguna cosa encara més important: persones difícils de manipular.
Persones capaces de llegir una notícia i preguntar-se qui l’ha escrita; de veure una gràfica i entendre-la; de comprovar un missatge alarmista sobre migrants; de distingir una opinió de l’evidència científica; i també de canviar d’opinió quan els fets demostren que estaven equivocades.
Això és una societat adulta.
Precisament per això no hauríem d’interpretar el darrer PISA com una condemna contra els nostres adolescents. Ells han crescut en el món que nosaltres els hem construït. Som els adults els qui hem normalitzat mirar constantment el telèfon, compartir notícies sense llegir-les, discutir sense escoltar i confondre tindre una opinió amb saber d’un tema.
Els resultats de PISA haurien de servir-nos per a alguna cosa més important que discutir sobre qui governava quan aquells alumnes estudiaven primària. Haurien de servir-nos per decidir quin tipus de societat volem ser.
Una societat crítica serà més difícil de governar, més exigent amb les empreses, més incòmoda per als populismes i menys obedient davant de la publicitat. Però també serà una societat més lliure.
Perquè la verdadera llibertat no consisteix a poder elegir entre cinquanta models de telèfon, sinó a entendre el món suficientment bé per decidir què volem fer amb ell.
El País Valencià necessita millorar els seus resultats educatius. Sens dubte. Però necessitem encara més recuperar el valor social de la lectura, la ciència, la cultura, el coneixement, el dubte i el pensament crític. En eixe sentit, iniciatives com les lligues de debat que es fan al territori de la Xarxa Lluís Vives són especialment valuoses: espais on els joves aprenen a argumentar, escoltar, contrastar dades i defensar posicions amb rigor.
En el meu cas, he pogut vore de prop el valor d’aquestes experiències. El meu amic Vicent Rebollar Cubells ha sigut mentor i cap de jutges en la lliga de debat, mentre les meues filles hi van participar. Des de dins es percep com aquestos espais no només entrenen l’expressió oral i l’argumentació, sinó que ajuden a perdre la por a discrepar, a teixir la complexitat i a entendre que defensar una idea exigeix fonaments, no només convicció.
Eixa és, probablement, una de les millors vacunes contra la infantilització: ensenyar a pensar, a discutir amb respecte, a contrastar i a acceptar que l’altre pot obligar-nos a revisar les nostres certeses.
Perquè podem permetre’ns suspendre un PISA. El que no podem permetre’ns és convertir-nos en una societat que haja renunciat a comprendre.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
