La mar és encara més que aquell paisatge infinit que contemplem des de la platja. És una reserva de vida, una font d’humitat, un regulador del clima i una protecció natural davant dels temporals. Per això, quan la Mediterrània s’escalfa, no estem parlant d’un canvi menor ni simplement d’uns graus més en el termòmetre. Una temperatura excessivament alta de l’aigua pot provocar des de greus alteracions ecològiques fins a efectes tan concrets com la reducció de la sensació de confort durant els mesos d’estiu, que afecta un dels principals atractius del nostre litoral: el turisme de sol i platja.
Però les conseqüències van molt més enllà. Estem parlant d’una transformació profunda dels ecosistemes marins i, amb ells, del nostre territori.
Les dades disponibles confirmen que l’escalfament no és una impressió subjectiva. La temperatura superficial de la Mediterrània ha augmentat de manera clara durant les últimes dècades i cada vegada són més freqüents els episodis en què, durant l’estiu, l’aigua pròxima a les nostres costes supera els 28 graus i es manté durant dies o setmanes en valors que abans eren excepcionals.
Però, què significa realment que la mar estiga dos o tres graus més calenta?
Pot semblar poc. A terra estem acostumats a passar d’un dia de 25 graus a un altre de 30 sense pensar que el món haja canviat. Però la mar funciona d’una altra manera. Els ecosistemes marins han evolucionat durant milers d’anys dins d’uns marges de temperatura relativament estables. Moltes espècies estan adaptades a viure dins d’una determinada franja tèrmica. Quan eixa franja es desplaça, encara que siga aparentment poc, tot el sistema comença a notar-ho.
I moltes de les conseqüències ja les tenim davant.
Una de les primeres és la pèrdua d’oxigen. Com més calenta està l’aigua, menys oxigen pot contindre. És un principi físic senzill, però amb conseqüències enormes per a la vida marina. Al mateix temps, molts organismes necessiten més energia per mantindre les seues funcions vitals quan augmenta la temperatura.
És una combinació complicada: necessiten més oxigen just quan en tenen menys disponible.
Això genera estrés fisiològic en peixos, mol·luscos, crustacis i altres organismes, especialment en zones costaneres poc profundes, badies, ports o espais amb poca renovació de l’aigua.
Però l’augment de la temperatura afecta també un procés encara més elemental: la reproducció.
Alguns mol·luscos filtradors, com les clòtxines i altres bivalves, són especialment sensibles a les temperatures elevades. Quan l’aigua es manté durant períodes prolongats al voltant o per damunt dels 28 graus, determinades espècies poden patir alteracions fisiològiques que afecten la qualitat dels gàmetes, la fecundació, el desenvolupament de les larves i, en conseqüència, la seua capacitat reproductiva.
Pot semblar un problema reduït a quatre clòtxines enganxades a una roca. No ho és.
Els mol·luscos filtradors exerceixen una funció extraordinàriament important en els ecosistemes marins. Podríem dir que actuen, en certa manera, com a xicotets sistemes naturals de filtració: fan passar grans quantitats d’aigua pel seu organisme per alimentar-se, retiren partícules en suspensió, participen en els cicles de nutrients i constitueixen aliment per a nombroses espècies.
Són una peça d’una cadena tròfica complexa, i quan una peça disminueix, les conseqüències poden arribar molt més lluny del que sembla.
La natura no funciona per compartiments independents.
Si disminueix una població de mol·luscos, no desapareixen només els mol·luscos. Es pot modificar la qualitat de l’aigua, canviar la disponibilitat d’aliment per a altres organismes i transformar l’equilibri ecològic de l’espai on vivien.
I aquest és precisament un dels grans problemes del canvi climàtic: moltes vegades busquem una conseqüència espectacular i immediata quan la transformació real es produeix a través de centenars de canvis aparentment menuts que s’acumulen i es relacionen entre si.
La Mediterrània, a més, té una característica que la fa especialment vulnerable. És una mar pràcticament tancada, connectada amb l’Atlàntic principalment a través de l’estret de Gibraltar. Les seues aigües es renoven de manera diferent de les d’un oceà obert i l’escalfament hi pot deixar una empremta especialment intensa.
A això s’afegeix l’arribada d’espècies pròpies d’aigües més càlides.
El canal de Suez va obrir fa més d’un segle una via d’entrada d’espècies procedents de la mar Roja i de l’oceà Índic. Durant molt de temps, les temperatures més baixes de determinades zones de la Mediterrània dificultaven que moltes d’elles pogueren continuar expandint-se.
Ara eixa barrera tèrmica s’està debilitant.
Espècies tropicals i subtropicals troben cada vegada condicions més favorables per sobreviure, reproduir-se i expandir-se. Algunes poden competir amb les espècies autòctones per l’aliment o l’espai; altres poden alterar les comunitats vegetals submarines o transformar directament els hàbitats.
No totes les espècies noves es converteixen necessàriament en invasores. La natura sempre ha canviat i les espècies sempre han ampliat o reduït les seues àrees de distribució. La diferència és la velocitat amb què està ocorrent ara.
El problema no és només que arriben organismes nous. És que els ecosistemes mediterranis disposen de menys temps per adaptar-se als canvis.
Una altra de les grans afectades és la posidònia oceànica.
Les praderies de posidònia són probablement un dels ecosistemes més valuosos que tenim a la costa mediterrània. Generen oxigen, retenen sediments, donen refugi i aliment a multitud d’espècies, redueixen l’energia de les ones i ajuden a conservar les nostres platges.
També acumulen carboni durant segles.
Quan una praderia de posidònia desapareix, per tant, no perdem només una planta submarina: perdem biodiversitat, protecció litoral i capacitat d’emmagatzemar carboni.
La posidònia ja suporta enormes pressions derivades de l’activitat humana: fondejos, contaminació, abocaments, urbanització litoral o alteracions dels fons marins. L’increment de temperatura afegeix una nova pressió a un ecosistema que, en molts llocs, ja es troba sotmés a un fort estrés.
I ací la mar i la terra tornen a trobar-se.
Perquè l’escalfament de la Mediterrània no es queda per davall de l’aigua.
Una mar més calenta evapora més aigua i pot aportar més humitat i energia a l’atmosfera. Això no significa que cada temporal siga conseqüència directa de la temperatura marina. L’atmosfera és molt més complexa. Però unes aigües excepcionalment càlides poden actuar com una enorme reserva d’humitat disponible quan es donen les condicions meteorològiques adequades.
Els valencians i valencianes sabem perfectament què significa viure davant d’una Mediterrània capaç d’alimentar episodis de precipitacions torrencials.
Per això, és un error pensar en el canvi climàtic com una successió de fenòmens separats: una onada de calor per una banda, una sequera per una altra, un incendi ací, una inundació allà i, mentrestant, una mar estranyament calenta.
Tot forma part del mateix sistema.
La temperatura de l’atmosfera, la de la mar, la humitat, les precipitacions, la vegetació, el sòl i la disponibilitat d’aigua estan connectades.
També ho està la nostra economia.
Pensem en la pesca.
Els pescadors coneixen millor que ningú molts dels canvis que es produeixen a la mar perquè els observen cada dia: espècies que apareixen on abans no eren habituals, altres que es capturen menys, modificacions en les temporades o canvis en les profunditats on es localitza el peix.
Els organismes marins busquen les condicions que necessiten per viure. Quan la temperatura canvia, moltes espècies poden desplaçar-se cap al nord o cap a aigües més profundes.
I darrere d’elles haurà d’adaptar-se també la pesca. I fins i tot poden canviar les relacions entre territoris, flotes i recursos pesquers.
El mateix ocorre amb l’aqüicultura, una activitat econòmica especialment dependent de la qualitat i la temperatura de l’aigua. L’estrés tèrmic pot afavorir malalties, augmentar la mortalitat o dificultar la reproducció i el creixement dels organismes cultivats.
I després està el turisme.
Hem tendit a pensar que una Mediterrània més calenta podia fins i tot ser beneficiosa: temporades de bany més llargues, aigua agradable durant més mesos i més possibilitats d’activitat turística.
Però també ací hi ha límits.
Quan la temperatura de l’aigua se situa durant dies prop dels 29 o 30 graus, el bany deixa de ser necessàriament refrescant. I això no és una qüestió anecdòtica. Una de les principals raons per les quals milions de persones busquen les nostres platges durant l’estiu és precisament poder suportar millor la calor entrant a la mar.
Si fora de l’aigua tenim temperatures molt elevades i, quan entrem a banyar-nos, trobem una mar quasi tan calenta com l’ambient, l’experiència canvia.
No significa que el turisme desaparega, evidentment. Però sí que ens obliga a entendre que el canvi climàtic també pot alterar allò que durant dècades hem considerat un avantatge garantit del nostre territori.
I no és només el confort del bany.
Una mar excessivament calenta pot afavorir canvis en la distribució de meduses i altres organismes, alterar la qualitat ecològica de les aigües, degradar ecosistemes submarins i augmentar la vulnerabilitat d’un litoral que és, precisament, el principal actiu de bona part de la nostra economia turística.
El turista no ve només perquè hi haja un hotel al costat de la platja. Ve perquè hi ha una platja, perquè l’aigua és agradable, perquè el paisatge és atractiu i perquè espera trobar unes condicions climàtiques determinades.
Si canvien eixes condicions, canvia també el producte que oferim.
I això hauria de preocupar especialment un territori com el nostre, que ha construït una part molt important de la seua economia al voltant de la costa.
Podem construir més hotels, passejos marítims i apartaments, però no podem fabricar una sola praderia de posidònia madura ni reconstruir fàcilment una platja que la mar s’emporta. Tampoc podem baixar artificialment dos graus la temperatura de tota la Mediterrània quan arriba l’agost.
I este és un dels missatges que més ens costa assumir.
Els sapiens hem tractat durant massa temps la natura com si fora l’escenari on ocorre l’economia. Com si primer estiguera l’activitat humana i, al voltant, el paisatge.
La realitat és exactament la contrària; l’economia està dins de la natura.
La pesca necessita ecosistemes marins funcionals. El turisme necessita platges i una mar saludable. L’agricultura necessita aigua i sòls fèrtils. Les ciutats necessiten temperatures habitables. Les empreses necessiten recursos, infraestructures i territoris segurs.
No hi ha una economia alternativa al planeta que tenim.
Per això, protegir la Mediterrània no és una preocupació exclusiva de biòlegs, ecologistes o persones aficionades al submarinisme. És una política de supervivència i també una política econòmica.
Què podem fer?
Primer, reduir les emissions que continuen alimentant l’escalfament global. No existeix cap política d’adaptació capaç de substituir indefinidament la reducció d’emissions. Ens podem adaptar a un cert nivell de canvi, però no a qualsevol nivell.
Segon, reduir totes les altres pressions que exercim sobre la mar.
Un ecosistema saludable té molta més capacitat de resistir l’augment de temperatura que un ecosistema degradat. És com qualsevol organisme: com més fortes són les seues condicions de partida, més capacitat té de suportar una nova pressió.
Reduir els abocaments, millorar la depuració, controlar els fondejos sobre posidònia, protegir els aiguamolls litorals, recuperar dunes, ordenar adequadament la costa i reduir la contaminació són també mesures d’adaptació climàtica.
Tercer, necessitem observar.
Tenim universitats, centres d’investigació, confraries de pescadors, administracions i entitats ambientals capaces de generar una enorme quantitat d’informació. Monitoritzar sistemàticament la temperatura, l’oxigen, la biodiversitat o l’arribada de noves espècies ens permet detectar els canvis abans que es convertisquen en problemes difícils de revertir.
I, finalment, necessitem explicar millor què està passant.
Dir que la Mediterrània està un o dos graus més calenta difícilment mobilitza una societat.
Explicar que una persona pot entrar a la mar en ple agost i descobrir que ja no li resulta refrescant; que això pot acabar afectant l’experiència turística; que, a determinades temperatures, alguns mol·luscos poden tindre problemes per reproduir-se; que eixos mol·luscos filtren l’aigua i alimenten altres animals; que la seua disminució altera la cadena tròfica; que una praderia de posidònia debilitada protegeix pitjor la costa; que una mar més calenta pot aportar més humitat a l’atmosfera; i que tot això acaba afectant la pesca, les platges, les cases, l’economia i la nostra pròpia seguretat és una altra cosa.
Perquè aleshores entenem que el canvi climàtic no és un gràfic. És una cadena, i nosaltres estem dins.
Des dels albors de la història, la Mediterrània ha condicionat la nostra manera de menjar, treballar, comerciar, construir, viatjar i entendre el món. Ha determinat el nostre clima i, en bona mesura, la nostra cultura.
Ara la Mediterrània està canviant. I hem de preguntar-nos fins on deixarem que arribe eixe canvi i amb quina rapidesa serem capaços d’adaptar un territori que, per molt que ens agrade pensar el contrari, continua depenent completament de la salut de la mar que té davant.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
