Les festes de les Penyes de la Vall d’Uixó es van haver d’ajornar dos dies per l’incendi que havia cremat una part important de les nostres muntanyes. El foc encara no estava extingit, encara que ja es trobava controlat, i la prudència, el respecte als equips d’emergència i la situació del territori obligaven a canviar el calendari.
Enmig d’aquells dies d’incertesa, un penyista em va dir, mig de broma i mig indignat:
—L’incendi s’haguera pogut esperar que passaren les festes!
La frase fa riure. O no. Depén de com es mire. Segurament volia llevar ferro a la situació, però se’m va quedar dins.
Venia a dir que la realitat hauria d’ajustar-se als nostres plans. Que la muntanya hauria de saber quina setmana toca festa. Que el foc hauria de consultar el programa abans d’avançar. Que la calor hauria de donar-nos una treva quan tenim un concert. Que la pluja hauria de caure quan ens va bé. Que el canvi climàtic, si no és massa demanar, no ens altere l’agenda.
Quin desgavell.
No el de les festes ajornades. El desgavell és continuar pensant que el món gira al voltant de nosaltres. Com si la muntanya fora el decorat de la festa i no el territori viu que ens sosté. Com si l’incendi fora una molèstia administrativa i no una ferida enorme oberta al cor del nostre paisatge. Com si el nostre dret a divertir-nos estiguera per damunt dels límits físics de la Terra.
Encara no ens hem assabentat que vivim en una època estranya? Mai no havíem tingut tantes coses, tantes opcions ni tantes promeses de felicitat immediata. Podem comprar a qualsevol hora, renovar allò que encara funciona i convertir cada estona lliure en una experiència de consum.
Però, al mateix temps, mai no havia sigut tan evident la fragilitat del món que ens sosté. Incendis més intensos, sequeres que s’allarguen, onades de calor que arriben abans i marxen després, barrancades, collites perdudes i nits en què dormir es converteix en un luxe. La realitat ens ho repeteix sempre: hi ha límits.
I nosaltres no ens hi acabem d’acostumar.
L’errada principal és pensar que avançar significa créixer sempre: produir més, consumir més, córrer més, guanyar més i gastar més. La felicitat s’ha confós amb l’acumulació. Qui té més sembla que viu millor. Qui no para, aprofita el temps.
El problema és que una felicitat que necessita créixer sense parar acaba xocant contra un planeta que no creix. La Terra no amplia els aqüífers perquè vulguem consumir més aigua. No fabrica sòl fèrtil al mateix ritme que l’erosionem. No regenera un bosc en dos mesos perquè ens moleste veure’l negre. No apaga un incendi perquè comencen les festes.
La natura no té agenda. Té cicles, ritmes i límits.
També nosaltres en tenim. Necessitem descans, temps, afecte i estabilitat. Però hem construït una societat que ens empeny a viure com si no ens cansàrem, no necessitàrem els altres i el territori fora una cosa exterior a nosaltres.
Quan una muntanya crema, no desapareix només un paisatge bonic. Es crema sòl, biodiversitat, agricultura, aigua, memòria i futur. Es posa en risc la vida de persones i animals. Es mobilitzen bombers, brigades, sanitaris, forces de seguretat i famílies senceres. Es tanquen carreteres, s’evacuen cases i s’atura la vida de pobles sencers.
I, malgrat això, encara podem mirar-ho des de la distància i pensar només en el trastorn que ens causa.
Potser perquè hem convertit el territori en un fons de pantalla. Ens agrada fotografiar la muntanya, caminar-hi un diumenge i dir que vivim en un lloc privilegiat. Però no sempre entenem que aquella muntanya ens protegeix, reté aigua, conserva sòl, regula la temperatura, dona refugi a moltes espècies i és part de la nostra identitat.
La muntanya no és allò que hi ha darrere del poble. És part del poble.
Quan es crema, també es crema una part de nosaltres. I això hauria d’obligar-nos a revisar què entenem per benestar. Potser viure bé no és fer sempre el que teníem previst, sinó tindre un territori viu, una comunitat que respon i uns serveis públics que funcionen.
La felicitat del futur haurà d’estar més arrelada. Haurà de dependre menys del consum i més dels vincles; menys de l’acumulació i més de la participació; menys de la velocitat i més de la presència.
No és una crida a viure pitjor. És justament el contrari.
Viure millor potser és recuperar temps. Caminar sense pressa. Parlar amb algú sense mirar el mòbil cada trenta segons. Comprar menys coses, però que duren. Reparar. Compartir. Participar en una associació. Ajudar un veí. Conéixer les muntanyes que ens envolten i entendre que la seua salut també és la nostra.
A escala col·lectiva, viure millor vol dir tindre barris habitables, habitatges dignes, ombra als carrers, transport públic, centres de salut i espais on trobar-nos sense haver de consumir. Vol dir reforçar les xarxes de suport, les economies de proximitat i tot allò que ens fa menys vulnerables.
Perquè la felicitat no és només una emoció privada. També depén de les condicions en què vivim. És difícil parlar de plenitud quan una família no pot pagar el lloguer, quan una persona major passa la calor sola en una casa mal aïllada o quan un treballador ha de continuar al carrer a quaranta graus.
No hi ha felicitat completa en una societat profundament desigual. Tampoc hi ha benestar real si, per mantindre els nostres hàbits, destruïm els ecosistemes dels quals depenem.
Això no significa renunciar a la festa. Al contrari. Necessitem més que mai la música, el carrer, l’alegria, el ball i els moments compartits. Necessitem celebrar que formem part d’una comunitat. Però una festa també ha de saber mirar al seu voltant.
Una festa no és només un programa, unes orquestres, una barra i unes dates marcades en roig. És comunitat. I una comunitat madura sap ajornar, reorganitzar-se i cuidar els seus quan arriba una emergència. Sap reconéixer el treball de qui està jugant-se la pell al foc. Sap entendre que parar dos dies no és perdre la festa, sinó protegir la possibilitat de continuar celebrant-la.
Ajornar dos dies unes festes no és una derrota. És una mostra de responsabilitat.
La vida està plena d’interrupcions. Les coses no ixen sempre com havíem previst. Hi ha malalties, accidents, pluges, incendis, canvis i imprevistos. La qüestió no és evitar qualsevol límit, perquè això és impossible. La qüestió és com hi responem.
Podem viure cada límit com una agressió personal. Podem enfadar-nos perquè la realitat no obeïx. O podem acceptar que formar part d’una comunitat i d’un territori significa adaptar-nos, prioritzar i entendre que no tot gira al voltant del nostre desig immediat.
Potser este és un dels grans aprenentatges del nostre temps: acceptar els límits no com una derrota, sinó com una forma de maduresa.
No tot és possible. No tot pot ser immediat. No tot pot estar disponible sempre. No tot el que podem comprar ens fa falta. No tot el que desitgem és compatible amb una vida digna per a tots.
I això no ens fa menys lliures. Pot fer-nos més conscients.
L’era climàtica ens obligarà a canviar la manera de produir, de consumir, de moure’ns, d’habitar les ciutats i de gestionar les muntanyes. Però també haurà de canviar la manera com entenem la felicitat.
No podem continuar pensant que viure bé és mantindre intacta la nostra agenda mentre tot al nostre voltant es transforma. No podem continuar exigint que la Terra espere.
Els incendis no esperen. Les sequeres no esperen. Les inundacions tampoc.
Aquell penyista deia que l’incendi s’haguera pogut esperar que passaren les festes. Però potser som nosaltres els qui fa massa temps que esperem per a canviar.
Potser la felicitat del segle XXI començarà quan deixem de demanar al planeta que adapte els seus límits als nostres plans i comencem a adaptar la nostra vida a la realitat del planeta.
No per a viure pitjor, sinó per a viure millor. Per a continuar tenint muntanyes, pobles, carrers, comunitats i festes que celebrar. I per a entendre, finalment, que la felicitat no consisteix a poder fer sempre el que volem, sinó a cuidar allò que fa possible que encara puguem voler, celebrar i viure.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
