Diumenge de matí vaig passar per Assuévar i Soneixa per anar al Mas de Noguera. Em vaig trobar una carretera plena de grups de ciclistes que, amb el seu ritme constant, reconfiguraven el trànsit i obligaven els cotxes a adaptar-se a una altra velocitat. I no era una molèstia, quasi al contrari: aquell pas lent, gairebé obligat, convidava a mirar millor el paisatge, a conduir amb una altra atenció i, fins i tot, a pensar. A més, jo no anava amb cap pressa.
Mentre avançàvem entre revoltes, secans, pinedes i vessants encara verds per l’efecte d’un hivern humit, em va vindre al cap una alerta recurrent i certa: tota aquella massa forestal, tan viva aparentment, era també un immens polvorí. La pluja havia fet créixer l’herba, el matoll i la vegetació baixa, però el primer estiu dur ho podia transformar tot en combustible. Un paisatge bonic i fràgil alhora. Un territori que estimem, però que no sempre cuidem com cal.
A la vesprada, ja a casa, vam començar a veure el fum per darrere de Pipa, la muntanya màgica dels de la Vall d’Uixó. Hi ha una cosa estranya en els incendis: quan estan lluny no passen de ser una mala, malíssima notícia; quan en veus el fum des de casa, comencen a ser teus. I quan coneixes gent evacuada, quan poses nom i cara a qui ha hagut de sortir corrents del poble, l’empatia es multiplica. El foc deixa de ser una columna de fum i es converteix en por, en incertesa, en animals que no saps si es podran traure, en cases tancades amb pressa, en veïnes esperant notícies mentre miren el cel.
L’incendi declarat a Soneixa el diumenge 5 de juliol va obligar a desallotjar centenars de persones d’Assuévar, va activar la situació 2 del Pla Especial davant el Risc d’Incendis Forestals i va requerir la intervenció de la UME i de nombrosos mitjans terrestres i aeris. Les primeres estimacions parlaven d’unes 181 hectàrees afectades i de l’entrada del foc en l’entorn del Parc Natural de la Serra d’Espadà, encara que la millora temporal de les condicions meteorològiques va ajudar a contindre l’avanç.
Però quan sents els veïns i veïnes parlar de muntanyes abandonades, de camins bruts, de bancals perduts, de franges de protecció insuficients i de prevenció que arriba tard o no arriba, la tristesa es converteix en indignació. Perquè els incendis no comencen només quan salta una espurna. Comencen molt abans: quan es deixa morir l’agricultura de muntanya, quan no es gestiona el bosc, quan els pobles perden població, quan les administracions confonen una campanya d’estiu amb una política forestal, quan la prevenció es converteix en un anunci i no en una presència continuada sobre el territori.
Aquesta mateixa setmana, un representant del Col·legi d’Enginyers Forestals ho deia clar i net a les notícies: la prevenció real es fa a l’hivern, gestionant els boscos. I la frase, que és tècnicament indiscutible, ens deixa una pregunta en l’aire: si sabem què cal fer i quan cal fer-ho, per què no s’està fent amb la intensitat, l’escala i la continuïtat que la situació exigeix? En quines mans estem?
La Generalitat anuncia enguany inversions en prevenció i extinció d’incendis, amb xifres globals properes als 298 milions d’euros, dels quals 173 milions es vinculen a prevenció i recuperació, i també ajudes de gairebé 8 milions per a 417 ajuntaments amb superfície forestal i plans locals de prevenció. A totes llums és insuficient, quantitativament i qualitativament.
Si cada estiu tenim més risc, més calor, més continuïtat de combustible i més urbanitzacions envoltades de massa forestal, penseu que n’hi ha prou amb aquestes xifres? Arriben on han d’arribar? Es tradueixen en treballs reals, visibles i sostinguts en barrancs, pistes, interfícies urbanoforestals, masades, pobles i urbanitzacions?
Perquè aquest problema no és només forestal. També és urbà, social i polític. Hem construït i hem habitat molts espais com si la muntanya fora un decorat, i no un ecosistema viu i inflamable. Urbanitzacions, barris disseminats, masos, xalets, casetes i granges, inclús pobles sencers, conviuen amb una vegetació cada vegada més contínua, més seca i més abandonada. En molts llocs, entre la porta d’una casa i una massa de pins carregada de sotabosc només hi ha una tanca, un camí estret o directament res. I quan el foc arriba, ja no parlem només de medi ambient: parlem de vides humanes.
Això hauria d’obligar-nos a canviar la manera de pensar la prevenció. No es tracta únicament de tindre més helicòpters quan el foc ja crema, ni de convocar rodes de premsa amb armilles d’emergència des del punt de comandament. Es tracta de treballar abans. Molt abans. Tot l’any. Amb brigades forestals suficients i estables, amb ramaderia extensiva, amb recuperació de conreus tallafoc, amb gestió dels barrancs, amb manteniment de pistes, amb plans d’autoprotecció en urbanitzacions i amb informació clara a la ciutadania. Es tracta d’entendre que cada euro no invertit en prevenció es pot multiplicar després en extinció, en danys materials, en pèrdua de biodiversitat i en patiment. La prevenció és rendible.
També cal parlar del canvi climàtic sense embuts. Els hiverns humits ja no són una garantia de seguretat; poden ser, paradoxalment, el preludi d’un estiu més perillós si tota aquesta vegetació crescuda s’asseca de colp. Les onades de calor, el vent, la baixa humitat i l’abandonament rural formen una combinació perfecta per als grans incendis. No és mala sort. És una nova normalitat que exigeix una altra política.
I davant d’això, el que més indigna és la sensació de fragilitat. La sensació que vivim damunt d’un risc conegut, anunciat, repetit, però insuficientment atès. Que cada incendi ens sorprén com si fora el primer. Que cada evacuació sembla excepcional, encara que sabem que pot tornar a passar. Que cada muntanya cremada genera promeses, però no sempre genera canvis estructurals.
El fum darrere de Pipa no era només el fum d’un incendi a Soneixa i Assuévar. Era també el fum d’un model territorial que ja no ens serveix. Un model que ha deixat perdre el mosaic agrícola, que ha abandonat el manteniment quotidià del bosc, que ha permés urbanitzar sense pensar prou en el foc i que continua actuant massa sovint a colp d’emergència. I quan el fum es veu des de casa, costa molt acceptar explicacions buides.
Qui està cuidant realment el territori abans que creme? Qui està pensant en les persones que viuen envoltades de muntanya? Qui està posant els recursos necessaris en un context de risc creixent? Qui està assumint que la prevenció d’incendis és també política climàtica, política rural, política d’habitatge i política de seguretat?
Quan un poble és evacuat, quan una muntanya crema i quan el fum es veu des de les autovies, ja no valen excuses. La prevenció no pot ser només una partida pressupostària que no sabem en què es gastarà. Ha de ser una política pública real, territorialitzada, constant i amb mans suficients per a executar-la.
Perquè si no cuidem les muntanyes quan encara són verdes, acabarem mirant-les només quan siguen cendra. I aleshores, una vegada més, ens farem la mateixa pregunta: en quines mans estem?
