L’animal que viu dins de Vicent té por cada dia. No descansa mai. No coneix la treva ni la calma. És una por constant, fonda, enganxada a les costelles, que li torba el pensament i li desestabilitza els dies. Vicent es desperta amb por i se’n va a dormir amb por. Entre l’una cosa i l’altra, intenta fer vida normal, però la normalitat s’ha convertit en una paraula antiga i rància, en una promesa que ja no sap si algú li podrà complir.
Quan obri els ulls, abans fins i tot de recordar qui és, Vicent escolta el món. Escolta si el vent colpeja les persianes. Escolta si plou massa fort. Escolta si l’aire condicionat funciona. Escolta el brunzit de la nevera i el silenci estrany dels aparells quan se’n va la llum. Cada soroll pot ser un avís. Cada canvi d’oratge pot portar una desgràcia.
Un dia té por que un colp de calor de l’estiu el deixe ert, sense forces, amb el cos convertit en una habitació tancada i sense aire. Té por de les nits tropicals, d’aquelles en què els llençols s’apeguen a la pell i la son no arriba. Té por d’eixir al carrer al migdia, de travessar una plaça sense ombra, d’esperar l’autobús damunt de l’asfalt calent. Té por que el seu cor no aguante, que el cap li bote, que les cames li fallen. Té por que la calor ja no siga una incomoditat de l’estiu, sinó una amenaça diària, una presència que entra per les finestres i no vol anar-se’n.
Un altre dia tem que un incendi li creme la casa i la memòria. No només els mobles, les fotografies, els llibres i la roba. També els anys. La veu de sa mare gravada en un missatge. La llibreta on va escriure els primers versos. Les cartes que no ha volgut tirar mai. Vicent sap que el foc no crema només arbres: crema paisatges, cases, records i noms. I té por que, un matí, el cel es torne roig, que l’aire faça olor de socarrat i que una columna de fum li anuncie que ja no hi ha cap lloc segur.
També té por del vent. Del vent que arriba de sobte, enfurismat, i fa tremolar les teules. Vicent mira els panells solars que té a la coberta de casa i pensa que potser les ràfegues se’ls enduran, que els faran volar com si foren fulles metàl·liques, que cauran sobre algú que passa pel carrer. Pensa en els cables, en les branques, en les bastides, en les persianes arrancades, en els objectes convertits en projectils. No pot mirar una tempesta sense imaginar els danys que deixarà darrere.
Quan hi ha un incendi proper, té por del fum. Tanca totes les finestres, abaixa les persianes, tapa els clavills amb tovalloles humides. Però aleshores també té por de quedar tancat dins de casa, d’ofegar-se de calor, de respirar un aire cada vegada més pesat. Si obri, entra el fum. Si tanca, no respira. Entre el foc i la calor, entre la cendra i l’aire immòbil, Vicent no troba cap decisió que li done descans.
Té por dels virus mutats. Té por que una nova malaltia el deixe confinat a casa, que torne el silenci dels carrers buits, que els informatius tornen a comptar morts i contagis, que qualsevol tos d’un desconegut li parega un perill. Té por que la seua família emmalaltisca, que els hospitals tornen a col·lapsar, que una mutació imprevisible li furte la possibilitat de tocar, d’abraçar, de visitar. Té por de viure en un món on la salut depenga d’una loteria microscòpica. I té pànic per les noves vacunes exprés.
Té por que una tempesta de neu deixe el poble sense xarxa elèctrica. Potser, encara que la neu no arribe sovint, Vicent sap que els extrems ja no respecten els calendaris. Imagina les torres caigudes, els carrers bloquejats, les cases sense calefacció, les persones majors esperant ajuda darrere d’un vidre entelat. Té por del fred, però sobretot té por de la dependència: dependre d’una xarxa que pot fallar, d’un camió que no arriba, d’un mòbil que es queda sense bateria, d’un servei públic que pot tardar massa.
I té por de la dana. Té por que el cel s’enfosquisca al migdia, que la pluja caiga amb una violència inexplicable, que les séquies es desborden i els barrancs recuperen el camí que els humans han oblidat. Té por que l’aigua entre per la porta, que puge pel garatge, que arrossegue el cotxe i li impedisca anar a treballar. Té por de quedar atrapat en una carretera, de no saber si avançar o tornar arrere, de veure com l’aigua s’emporta contenidors, arbres, animals i persones. Té por que el seu poble desaparega sota el fang i que, després, ningú no sàpia com tornar a començar.
Quan pensa en la carretera, pensa en la freqüent allau de camions de l’A-7. Té por que un accident provoque una cadena de xocs, que la càrrega d’un vehicle s’escampe per la calçada, que una explosió talle el trànsit i deixe milers de persones parades. Té por de la contaminació, del soroll, de l’oli vessat, de les mercaderies perilloses. Té por que el món es moga massa de pressa i que, en qualsevol moment, una peça falle.
També té por del preu de l’oli, que pot tornar a pujar sense cap explicació, i que li pot buidar la butxaca. Té por que els aliments frescos es convertisquen en un luxe, que la sequera arruïne les collites, que les plagues destruïsquen els camps, que la terra deixe de donar el que sempre havia donat. Té por que la crisi climàtica entre al rebost de casa i li canvie la manera de menjar, de comprar i de viure.
Té por dels aliments processats, dels ingredients que no sap pronunciar, dels envasos que duren més que ell. Té por que una dieta imposada per la pressa i pels preus li malmeta la salut a poc a poc. Té por dels plàstics, dels residus, dels productes tòxics, dels pesticides que arriben a l’aigua i a la terra, i es fan sistèmics. Té por que el cos, que hauria de ser casa, es convertisca en un lloc exposat a tot allò que la societat no vol vore.
Té por de les emissions desbocades. De l’aire brut que li entra als pulmons, de les partícules que no veu però que respira. Té por del trànsit, de les fàbriques, dels ports, de les cremes agrícoles i del fum dels incendis. Té por que un matí el cel tinga un color estrany i que la ciutat sencera respire una malaltia. Té por de l’asma, del càncer, de l’ictus, de la fatiga que s’acumula sense que ningú la puga assenyalar.
Té por que s’acabe l’aigua. Que els pous es buiden, que els aqüífers s’afonen, que la mar entre terra endins i sale els camps. Té por dels conflictes per l’aigua, de les restriccions, dels cultius abandonats, dels pobles que perden habitants perquè ja no poden viure del que els donava la terra. Té por de mirar l’aixeta i trobar només un fil prim, una advertència, una espera.
Té por de la pujada de la mar. De les platges que retrocedeixen, de les cases exposades, dels temporals que trenquen passejos i carreteres. Té por que la costa on va aprendre a caminar quede sota l’aigua o es convertisca en un lloc irreconeixible. Té por que desapareguen les dunes, les marjals, les aus i les canyes. Té por que el paisatge de la infantesa només sobrevisca en fotografies.
Té por de perdre la biodiversitat. De no tornar a vore pixavís, granotes, abelles ni pardals. Té por dels boscos malalts, dels arbres secs, dels rius sense peixos. Té por que els animals desapareguen en silenci, sense cap funeral, i que els humans només se n’adonen quan ja no quede res per pol·linitzar, per ombrejar, per recordar-nos que no estem sols.
Té por de la crisi econòmica que naix de totes les altres pors. De perdre la faena, la casa, els estalvis. Té por que una inundació, un incendi o una avaria li coste més del que pot pagar. Té por que les assegurances deixen de cobrir els riscos, que les administracions arriben tard, que les ajudes no siguen suficients. Té por que la pobresa obligue els més vulnerables a viure precisament als llocs més perillosos.
I té por del futur. No d’un futur llunyà, sinó del de demà. Té por que els seus fills hereten un món més calent, més insegur i més injust. Té por de no haver fet prou, de no poder protegir-los, de veure’ls preguntar per què els adults sabien què passava i no ho van evitar. Té por de la culpa, de la impotència, de la ràbia. Té por que la por li acabe ocupant tot l’espai interior.
Vicent viu amb por i angoixat cada dia.
No és una por concreta, amb un rostre i una hora. És una por que canvia de forma. De vegades és calor; de vegades és aigua, o foc, fum, vent o malaltia. A vegades té el preu de l’oli, el soroll d’un camió o el color gris del cel. L’animal que viu dins de Vicent es desperta abans que ell i li recorda que qualsevol cosa pot fallar.
Vicent voldria descansar. Voldria mirar la pluja sense calcular-ne la intensitat, escoltar el vent sense pensar en la teulada, encendre la televisió sense esperar una nova alerta. Voldria que la casa tornara a ser refugi i no una trinxera. Voldria que el carrer tornara a ser un lloc per caminar i no una successió de riscos i perills. Voldria viure, simplement, sense haver d’imaginar cada dia la manera com el món pot fer-li mal.
Però Vicent té por.
I l’animal que viu dins de Vicent té por cada dia. No descansa. No calla. Li colpeja el pit mentre treballa, mentre condueix, mentre compra, mentre mira els núvols. Li diu que l’estiu pot matar-lo, que el foc pot arribar, que l’aigua pot arrossegar-ho tot, que l’aire pot emmalaltir-lo, que els aliments poden fer-li mal, que l’economia pot enfonsar-se i que el futur pot tancar-se com una porta.
Vicent té por. I viu angoixat, cada dia, en un món que li demana serenitat mentre li va llevant, una darrere l’altra, totes les raons per a estar tranquil.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
